El més de maig de l'any de 1968, es va produïr a Catalunya un estrany fenòmen paranormal del qual encara a dia d'avui la gent de certa edat en parla. A començaments del més de Maig, a Catalunya llevat de quatre franquistes, algun falangista, uns cuants capellans i monges, la mainada petita i la gent gran que els cuitava, la resta desaparegué de sobte de manera misteriosa. El país es quedà paralitzat. Fàbriques, despatxos, escoles, el camp, la pesca, funcionaris, tot el procès productiu s'aturà.
Que va succeír? - us preguntareu - que provoqués aquesta extranya desaparició de gairebé tres milions de persones dels tres sexes d'entre 18 i 50 anys durant aquest més en concret.


La resposta era a Nanterre, Lió o Paris, allí varen estar-hi tot el mes de maig els catalans progres i d'esquerres, els catalans que no eren progres i eren de dretes, i els qui no eren ni progres ni de dretes ni d'esquerres i que ni tan sols eren catalans però tambè participaven de la revolta. Tots volien ser part de la història. París es va omplir de quatribarrades i barretines, i la famosa frase "sota les llambordes hi ha la platja" és d'un català, i no un català qualsevol, No! un català de Baracaldo. Qui sinó sabia com es diuen els "adoquins" en català?. I aquest català ni més ni menys era un jovenet Josep Lluís Nuñez, encara sense Navarro, l'home que fa fer famosa la frase: "hemos puesto unos llambordins".
Aquell maig tothom era a França de revolta. Tothom? No! Servidor de vostès era a Palma de Mallorca, a les bóvedes, sota la Catedral cumplint amb el Servei Militar. Algù s'havia de quedar per vigilar l'hortet.
Aquell maig del 68 no va arreglar res, o poca cosa. Que s'en pot esperar d'una revolta burgesa que és va acabar perqué venien les vacances d'estiu? una revolta que deia que sota les llambordes hi havia la platja, fins que es va adonar que el que hi havia eren les clavegueres de l'Estat, que en comptes de prohibir prohibir, els efectes secundaris feren prohibir més que abans. I la llibertat? en parador desconegut.