La percepció del temps, la ubicació de l'espai temps de les coses sempre m'ha costat molt d'assumir. No és tan simple com pugui semblar a simple vista, puig la visualització real del paisatge confón a vegades el cervell amb els records del mateig en altres instants.

Els pobles, quan nosaltres no hi som, existeixen? o com a la cónsola els hi posen quan hi tornem després de molt de temps. I els records? són només records o són realitats paral·leles.

Travesso la plaça Enric Granados i puc sentir en Graells explicant els acudits que duia apuntats en una llibreta quan teniem dotze anys i anàvem a l'Academia del Sr. Caldas.

A la plaça Marcet, puc veure encara l'antic edifici de la Casa de la Caritat, amb sor Teresa i sor Pilar, les monges paules que amb els seus alerons tam em fascinaven de petit.

Puc recrear la màquina de batre quan venia de Moia i la mainada l'anàvem a esperar a mig camí des de l'Estany, i puc recrear els homes fent els pallers, sentir l'olor de la palla i veure l'imatge d'aquells homes amb barret, ulleres i mocador tapant-els-hi el nas i la boca, mentre evoco al Basta baixava dormint damunt del carro i la mula que el duia cada matí de Sant Llorenç´a Sabadell.
Puc recrear el Sánchez en anar al futbol a la vella Creu Alta, i els seus caramels, la regalèsia tendra, i la olor de tabac al camp.

Puc recrear perfectament el dia que va nèixer la meva primera filla i ses germanes també, i aquell dissabte en que vaig ensenyar al meu pare Paris.

I no són tan sols records, sería massa fàcil veure-ho d'aquesta manera; aquestes situacions, simplement encara hi són, però en un estat temporal diferent, només cal estar amatent i receptiu per veure-ho en la reconstrucció mental que es recrea. Passat, present, futur, són conceptes molt relatius; Aquest text un cop escrit, ara mateix, ja no és present, és passat, però també és futur atés es publicarà dema, i el present? suposo que emmig, del moment d'escriurel, al moment de publicar-se, en que ja no serà futur... sinó present.