Aquest comentari és del 20 de gener de l'any passat. L'he volgut recuperar en parlar ara de retallades i de 'ens inùtils' que s'haurien de suprimir per estalviar diners. N'enganxo un altre del 2010 on parlava del cost inùtil dels sindicats, o sia que la cosa ja ve de vell. . .



Deia Joan Fuster en un dels seus aforismes, exactament el 717 el següent: "Un Sindicat que està en mans dels de dalt - siguen aquests els que siguen - serà sempre un instrument d'opressiò classista (18-X-1954)". Quan Joan Fuster el va escriure jo tenia només nou anys i no hi havia doncs uns sindicats democràtics, sinó el sindicat vertical franquista, tot i que de fet, poca o nul·la diferència hi ha entre uns i altres, els sindicats son un ens inùtil actualment, ja ho vaig escriure fa uns mesos, com els àrbitres assistens no serveixen per a res, i si hi ha alguna cosa o activitat que no serveix per a res, només per costar diners (240 milions d'Euros l'any en el cas dels sindicats espanyols) a l'erari que tothom sap és públic, millor doncs obviar-ho i deixar-ho còrrer.


Hi penso cada vegada que veig Càndido Méndez (etern dropo a la seva poltrona), Fernandez Totxo o Coscubiela. He dit dropo í, dropo, ho diu l'Ignasi Riera al seu últim llibre i ho subscric: per a ser sindicalista s'ha de ser dropo i jo hi afegiria que bastant barrut.


"EL COST INÙTIL DELS SINDICATS - MAIG DEL 2010

Ara que el Govern busca desesperadament la manera d'estalviar diners per rebaixar el seu dèficit públic, a banda de trencar el concordat amb la Sant Seu, qui si és seu però no es Santa i que ja he demanat en varies ocasions és dugui a terme; una de les altres mesures que podria fer i que ens estalviaria uns 240 milions d'euros anuals, és deixar de mantenir els Sindicats. El Sindicats són un ens inùtil que no serveix per a res, a banda de generar paràsits, que no aporta res i que ja ni tan sols distorsiona.
El fracàs de les tradicionals manifestacions de l'1 de maig a aquest any revela alguna cosa més que la pèrdua de confiança dels treballadors en els seus sindicats i el Govern socialista al qual donen suport. Aquest fracàs palesa l'esgotament del model de relacions laborals de l'Estatut dels Treballadors de 1980. Els treballadors s'han adonat que no poden comptar amb ells quan tenen problemes, i han vis que funcionen i a mitges com una gestoria.

Si els Sindicats volen tenir una raó de ser, que visquin de les aportacions dels treballadors, afiliats però no de l'Estat. Amb quina força podràn dir res si es manifesten contra qui els paga?. No és cap tòpic, és vivencia personal, a totes les empreses que he estat els mes mantes de tots eren els enllaços sindicals, i d'egipcis, més d'un, almenys un que pel carrer cridava molt i semblava molt agitador i lluitador, venia a recollir cada més el delme que jo l'hi abonava en rigorós efectiu, clar, per tenir pau social a l'Empresa.

El que deia, si es trenca el Concordat amb la Sante Seu, es deixa de pagar la rémora aquesta dels Sindicats, i es suprimeixen uns quants Ministeris, per a no dir de deixar-ne només dos o tres, al Sr. José Luís Rodriguez encara li sortiràn els comptes abans de plegar. Si és que aixó de l'Economía és molt fàcil, s'aprèn en un parell de tardes, aixó sí, has d'anar a estudiar-ho a Sevilla."