Viure: especialitzar-se en l'error. Burlar-se de les veritats indubtables, no fer cas de l'absolut, prendre's a broma la mort i transformar l'infinit en atzar. Només es pot respirar en el més profund de la il·lusió. El mer fer de ser és tan greu que, comparat amb ell, Déu és pura bagatel·la. Armats pels accidents de la vida, assolirem les cruels certeses que ens amenacen. Carregarem contra elles, embestirem contra les veritats, atacarem les llums que ens enceguen. Vull viure, i per tot arreu salta l'esperit contra mi, defensor de les causes del no-ser. ... Així, fidel a si mateix, branda l'home l'espasa en la croada dels errors. Als meus semblants ja els conec. Sovint he llegit en els seus ulls absents i buits el sense sentit del meu destí o he reposat de les meves rebelíes durant les pauses de les seves mirades. Però la seva angoixa no m'és aliena. Ells volen, volen, incessantment. I com no hi havia res a voler, els meus peus espiaven les seves petjades com si fossin espines, el meu camí serpentejava per el llot dels seus anhels i blanquejava amb una inútil aurèola la seva vana recerca. Ells no saben que el paradís i l'infern són floracions d'un instant, l'instant mateix, que no hi ha res més enllà de la força d'un èxtasi inútil. En el seu camí de mortals, no he trobat la parada eterna sobre la bóveda dels instants . Veig un arbre, un somriure, un record. És que no existeixo jo ilimitadament en cada un d'ells? Quina altra cosa puc esperar més d'aquesta visió definitiva, aquesta incurable visió del llampec temporal? Els homes pateixen de futur, irrompen en la vida, fugen en el temps, busquen. I res em fereix més que els seus ulls anhela'ns, vans però desproveïts de vanitat. Jo sé que tot és final, que només hi ha un instant, cada instant, que l'arbre de la vida és un esclat d'eternitat, reversible en els actes del ser. I, així, ja no vull res. Sovint, quan em trobo a les nits que s'erigeixen els fons del món, com saber si sóc o no sóc? I, llavors, es pot ser o es pot no ser? O bé, atrapat en les vagues ondulacions de la música, perdut enmig d'elles, purificat dels atzars de la respiració, com m'assemblaria als meus semblants? No tenir sinó un objectiu: ser més inútil que la música. En ella no trobo ni el ser ni el no ser. On ets com tumultuosa víctima del seu encanteri? No és potser ella cap part no part sonora?  - Emil Michel Cioran.