Se'ns ha acusat sovint als qui érem joves a finals del 60's de ser excessivament transcendents, quan no esotèrics, preocupats per la quinta essència de les coses, massa conscienciats socialment, utòpics o somia truites, rebels del no possible o apòstols de la demagògia. Una mica de tot hi ha, i és cert que bufàvem bastants coloms també, embrancats amb onirismes hinduistes, fums marejants i una enorme capacitat d'absorbir tot quan arribava als nostres sentits, vingués d'on vingués i sempre i quan no fos excessivament lògic. Ens varem perdre per camins confosos i deixar també prendre el pel (per Lobsang Rampa i algun altre), varem creure que era possible el retorn dels bruixots, i que existia un realisme fantàstic, que tot era possible si s'hi creia fermament, que es podia canviar el món i creiem hi havia la platja sota les llambordes; que s'havia de prohibir prohibir i que podíem aconseguir ser uns éssers lliures i viure en llibertat. I més coses en les que creiem que fins i tot fa una mica de vergonya recordar-les ara que han passat tots aquests anys. Potser varem absorbir massa informació en poc temps, varen passar massa coses en aquells anys de la nostra joventut, tot era nou i es movia molt de pressa, encara no havies acabat de pair una experiència quan ja n'apareixia una de nova, a més a tots els nivells, musical, cinematogràfic, literari, sexual, social... Tot s'esdevenia rapidíssim, solapant-se sovint, i finalment va resultar de mal pair i no fórem capaços de sortir-nos-en, acabant perduts en mig de la superficialitat actual, seduïts pels cants de sirena del benestar i confosos en no entendre que havíem fet malament o que no havíem sabut fer prou bé. I han passat gairebé quaranta anys d'aquells somnis trencats o malbaratats, tot ha seguit igual o pitjor, no s'ha assolit gairebé cap fita de les perseguides, ans al contrari, cada vegada gaudim de menys llibertat i estem més fortament vigilats per a no dir sotmesos per uns Estats obsessionats (aparentment) per la nostra seguretat, que fan que aquesta perilli encara més i sigui més difícil de preservar la nostra intimitat. Després de quaranta anys com sol passar i ja ve de vell, volíem menjar-nos el món i aquest se'ns ha cruspit, engolits per la maquinaria burocràtica capitalista que ens ha relegat a ser un més, dins del no res que som els ciutadans, enmig d'aquest engranatge perniciós que compra voluntats i idees amb el poder del diner i la aparent seguretat. Volíem la llibertat i varem acabar pagant una hipoteca a trenta anys per viure en 70 m2, suspesos en l'aire normalment, consumint com a possessos i anant de vacances a llocs inversemblants. 
Deia no recordo qui que si fins als trenta anys no ets anarquista ets un idiota i si ho ets a partir dels trenta també ho ets. El problema de la meva generació és que ja no som anarquistes però se'ns ha quedat igualment cara d'idiotes.