De la mateixa manera que no he llegit l’Ulysses d’en Joyce per peresa mental, (ja se’l va llegir en Joel Joan a Plats bruts per mi) reconec que cada vegada em fa més mandra llegir novel·les, i en dir novel·les vull dir novel·les, res de Da Vinci, Catedrals i cia, que ara tant s’han posat de moda. 
Prefereixo llegir contes i sobre tot molta poesia. Aquest fet em tenia preocupat: t’estàs tornat mandrós - em deia – I una merda! Em contestava a mi mateix, o sigui a un hom, no t’has empassat 2666 de Bolaño. Si! em contestava altra volta a mi mateix, - que és com fregar l’esquizofrènia – però en aquest cas és diferent, com t’agrada, t’hi apliques. Ja! reblava, però alguna cosa em falla, el que no sé és quina. La resposta em va venir de l’ultima pàgina de “el Periódico” fa ja un temps i era d’en Joan Oller, que no sé exactament qui és, em sembla que era comissari cultural d’alló de Frankfurt i de Comediants o alguna cosa d’aquestes. Bé, deia Joan Oller, doncs aixó, que llegia contes i poesia i poca cosa més, que els arguments de les novel·les li sonaven a cosa ja llegida abans, a “deja-vu” i que el a ell li agradava, era asseure’s a la terrassa d’un bar i badar.

Vaig tranquil·litzar-me en veure que no eren manies meves, i a partir d'aquell dia poques novel·les he llegit i si molta poesia i contes. I és que m’he adonat que el que a mi m’agrada és badar, entretenir-me amb qualsevol cosa que passi al meu entorn, o embadalir-me buscant la foto impossible. 

Llàstima que bado per la vida en general i aixó no se si és bo. Fins i tot bado anant en bicicleta, tant que de vegades frego la llei de la gravetat en circular amb cadència de ciclista de quadre victorià mentre ho tafanejo tot al meu voltant, fins al punt que un dia cauré.