El terme del català emprenyat el van encunyar l'Enric Juliana fa set o vuit anys, i el de l'indignat és relativament nou a ran de la publicació del llibre 'indigneu-vos' de Stephane Hessel. 
Fa un parell d'anys vaig escriure el comentari que ve a continuació. En ell criticava (hom el primer) la no reacció de la societat civil davant el que estaba caient. I bé, dos anys més tard hi ha hagut una reacció de part d'aquesta societat, els indignats. Reacció dispersa, descoordinada i que està acabant per diverses causes, poques d'elles les adduïdes pels polítics i bastants opinadors polítics. Acostumats a l'escala vertical de poder, no s'entén l'assemblearis-me, ni acaba de funcionar entre els indignats. La dispersió del moviment és palesa, i d'ella se n'estàn aprofitant polítics i altri per menystenir-la i demonitzar-la. Els lamentables fets del 15-J han acabat de rematar la credibilitat del moviment. Fets que els hi han anat de perles per desprestigiar-lo, amb una anàl·lisi simplista i interessada molt en la línia d'actuació dels polítics, sense voler anar més enllà d'aquesta visió simplista i no entrar en el moll de l'os de les reivindicacions dels indignats no violents que són la majoria i als qui ni volen ni saben escoltar, potser perquè la protesta els ha deixat descol·locats.
No és aquesta la reacció que reclamava fa dos anys, aquella, la definitiva encara és per arribar però diria que no pot tardar massa a esclatar. Potser pel setembre. I els nostres dirigents, són incapaços de preveure-ho ni prendre les mesures oportunes per evitar-ho.

"Comentari de setembre de 2009 - Si fos filòsof suposo que militaria en la branca dels estoics o els pessimistes de mena, però no dels inedignats, més no ho soc i ni tan sols en aquest aspecte em puc definir. Em meravella sovint que alguns components d'aquesta societat nostra reclamin per fer valdre els seus drets en sentir-se menystinguts o ultratjats per l’Administració on qualsevol ens del poder públic o privat. Ho dic perquè sembla mentida tal i com estem actualment, amb la crisi galopant que tenim i el que ens espera, l'augment desaforat de l'atur, l'autisme de l’Administració i el bandolerisme de Bancs i Caixes en general, més l’espoli d’elèctriques i gasistiques entre altres, la ciutadania com un ramat de bens (hom el primer) ens hàgim instal·lat en un “dolce far niente” d'una societat adormida instal·lada en un tan se me’n fotisme passiu que és realment preocupant. Aquesta abdicació formal per la lluita demostra fins a quin punt hem abdicat, ens hem adotzena’t i tan se’ns en dona tot. Aquí anem entomant amb una displicència i una paciència digna de Job que es veu en tenia molta de paciència. Trenta anys enrere per molt menys es muntaven els grans pollastres i la gent es tirava al carrer a protestar, per exigir i normalment aconseguir preservar els seus drets com a ciutadans, i de vegades per nimietats com que simplement s’apugés una misèria un bitllet d’autobús o una pesseta la gasolina. Però actualment tot això aparentment ni afecta ni mobilitza i l’autèntic espoli que esta perpetrant Fecsa ENDESA passi, passi i passi com aquell qui res, i ells clar, encantats de la vida. No fem servir el dret a protestar, i en no fer-ho estem donant patents de cors als qui ens espolien d'una o altra manera. Però que es pot esperar d'una societat egoista i nihilista perduda en la buidor mental, i que a sobre té un Govern que per si mateix és incapaç de reclamar i exigir el que li pertoca a ell i de rebot als seus ciutadans. Tal per a qual som, i tots a entomar que l'estomac és gran i el cul ample."

afegitó: Si segons el conseller d'Interior són uns 400 els provocadors professionals que rebenten les manifestacions, i aquesta minsa quantitat de gent va aconseguir evitar l'entrada de les més altes autoritats del país al seu Parlament, que passaria si la revolta propiciada pel descontent s'escampés?. I és que el Conseller Puig que és va passar de frenada per "netejar" la plaça de Catalunya, es va quedar curt el 15-J. Si aixó li passa a Joan Saura, ja estaria crucificat.