Manuel de Pedrolo, novel·lista, dramaturg, poeta i traductor de l'anglès sense saber-ne, és un dels escriptors més prolífics de la literatura catalana contemporània. Va conrear tots els gèneres literaris i col·laborar amb articles, contes i assaigs en la majoria de revistes catalanes de l'època. La seva producció creativa sobrepassa el centenar d'obres, sobretot, en prosa, amb novel·les com Cendra per Martina i Totes les bèsties de càrrega i amb el cicle novel·lístic Temps Obert. La novel·la Mecanoscrit del segon origen és una de les més llegides durant la dècada dels setanta. Com no es va casar mai amb ningú a banda de amb la seva senyora, va ser prou menystingut i oblidat. Enguany es celebra l'any Pedrolo, amb motiu del centenari del seu naixement.
La comissària de l'Any Manuel de Pedrolo, Anna Maria Villalonga, diu que l'obra de Pedrolo és tan extensa i inabastable que és injust que només se'l conegui per un parell de títols. El defineix com a actual en tots els sentits: la seva narrativa, els temes que tracta o el seu posicionament polític el fan coetani de tots els temps. Això és el que volen ensenyar al món amb les activitats i publicacions que es faran durant el seu any, el proper 2018. L'Any Pedrolo tindrà diferents actes i homenatges, però en destaca la publicació del seu llibre 'Terra prohibida', que mai abans no havia vist la llum. És un retrat de la resistència catalanista durant la guerra i la postguerra. Bastant agosarat i difícil de publicar en segons quin moment històric i polític. Ara, el primer volum ja és a la venda i hi ha previst un segon volum. També l'edició del seu conte 'El principi de tot'.

"HISTÒRIA ÍNTIMA" de Manuel de Pedrolo

La obra del narrador ha diluït la del poeta. Però cal recordar que Pedrolo va escriure poemes de sentiment amb llenguatge vigorós i sense concessions als tòpics. 

El cor és ample com els solcs 
oberts a la diada camperola: 
de sol a sol. 
  
Recordo aventures desertes, 
vagament germinals i sense roses, 
que profanaven el poeta: 
Germa, Pina, la verda Lera 
Semència, Menta, Didora, 
Bian, inguariblement horitzontal. 

I la trobada nocturna, silenciosa, 
prop dels joncs que vessaven noms: 
Marta, Berta amb els llavis sucosos de móra, 
Maria, Joana, Dolors, 
Eva, sempre disposada a confondre els sexes, 
i Magda plena de primaveres. 

Tenia tants cors a la mà 
que ja no sabia què fer-ne; 
fet i fet, era excessiu. 
Però els cors no s'abandonen 
com qui tanca una porta, i prou, 
en deixar la cambra dels jocs. 

Me'ls he endut amb mi cap al futur 
d'unes dones maridades, 
d'unes filles que ja baixen al riu 
amb les mateixes cames 
que aleshores corrien i, de cop, s'aturaven. 

El gest és etern i el poeta es renova, 
amb un altre nom, amb un altre vers, 
davant la carn repetida. 


                  Manuel de Pedrolo