· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

VIATGEU, VIATGEU, MALEÏTS

Quan fa anys vaig començar a treballar, anava a la feina amb l'autobús del Martí. Com vivia a la Creu Alta, baixava el bus pràcticament ple de Ca N'Oriac i era bastant normal en aquells temps anar muntat a la part del darrere, agafat a la barra i el cos mig fora ja que el cobrador no tancava la porta, entre altres qüestions perquè no podia; l'esmorzar a una mà, embolicat amb la Vanguardia i l'altra mà agafada a la barra, i així anava a treballar gairebé tots els dies al matí.
Això que és impensable a dia d'avui per anar a la feina, en canvi l'hem traslladat a viatjar per oci als aeroports, coses de la socialització de l'aviació. És enorme la quantitat de gent que viatja d'un lloc a un altre cada dia i no només els mesos d'estiu amb l'aparició dels vols barats, i no van penjats de la barra com a l'autobús perquè no és possible que si no encara ho veuríem en dies punta. Aquest canvi que s'ha produït en els últims anys ha trastocat moltes pautes de comportament social a l'hora de viatjar i ha saturat els nostres aeroports malgrat l'augment de capacitat operativa dels de Reus i Girona, sobre tot aquest últim que ha experimentat un creixement espectacular. Tot aquest canvi ha provocat que la saturació arribi al punt que el personal viatger es mou i és tractat gairebé com si de transport de bestiar es tractés, i no només Ryanair. I clar, com no ets res, et tracten com això, com si no fossis res i et poden treure arrossegant si cap respecte ni mirament d'un avió o separant a un nen dels seus pares, i tot per overbooking, o sigui que ens tracten com si fóssim bestiar.
Però que vols, que pots exigir si et vas a Praga en xancletes i per 30€. Viatjar amb avió, abans, era cosa de privilegiats o ocasional en els altres mortals i tot anava dins d'unes pautes tranquil·les i organitzades, però actualment amb una gent que vol que tot funcioni com un rellotge, que és incapaç d'entendre que amb tant moviment és normal i lògic que hagin esperes, retards, pèrdua de maletes, etc, resulta que tot són queixes i laments. Vagin qualsevol dia d'estiu a l'Aeroport del Prat i fixeu-vos en la quantitat de gent que es trasllada cap a una multitud de llocs del planeta, la de vols que surten i arriben un rere l'altre, i entendreu que moure tanta gent és complex i qualsevol petit incident ho altera tot. I si com dissabte, s'ajunten la vaga del personal de terra i la mare de totes les tempestes, ja és el caos total.
A Alemanya en distancies inferiors a 300 quilòmetres no està permès volar, i encara em sembla poc, es podria augmentar ben bé a 600 quilòmetres i no passaria res, l'AVE entre Madrid i BCN n'ès un clar exemple, clar que a Alemanya tenen una xarxa de transport públic que no té res a veure amb el nostre. Nomès que rodalies funcionés com hauria de funcionar el trànsit d'automòbils a BCN es reduiria i molt.


I això passa per que de vacances només en tenen els pobres, que se senten obligats a fugir de la seva llar per gaudir-les, i com més lluny millor, mentre, els rics no fan vacances, viatgen com quan i on els convé. També cal tenir en compte dues qüestions preocupants més, un la contaminació que representen tants avions volant constantment per tot arreu del planeta, i l'altre, el perill latent d'un atemptat en un aeroport; ho pensava un dia que vam anar a la T1 buscar a la nostra neta que venia del viatge de fi de curs a Holanda. Amb la quantitat de gent que hi havia a la terminal, que temptador i fàcil és atemptar indiscriminadament. I la tensió està en l'ambient, en un moment determinat dues persones que parlaven en àrab van elevar el to de veu, com si discutissin i ja es va generar un nerviós rum rum entre tots els que esperàvem l'arribada dels vols.

Abans es podia baixar d'un taxi a primera hora del matí i aturar-se davant l'aparador de Tiffany 's amb molt d'estil per al breakfast, mentre que ara es pot anar a fer el breakfast amb un vol low cost de Londres a Eivissa en xancletes ...

DECLARACIÓ EN DIFERIT


És igual el que passi que no passarà res més que el que passa sempre, Don Mariano es referirà a Ignacio González com "aquest senyor del que vostè em parla", de Cospedal li passarà una liquidació en forma de simulació en diferit i Desesperanza Aguirre tornarà a dimitir sense dimitir totes les vegades que faci falta amb llàgrimes als ulls i mitjons als peus si cal i aquí pau i després glòria. Més que un grup parlamentari semblen una banda, una colla de Chicago. Organització criminal, l'han anomenat policies i jutges. Més que el desarmament d'ETA, caldria esperar el desarmament del Pp, que ara per ara, fan molt més mal a aquest País.

PARLAMENTARIS 'DE RISA'


No deixa de ser preocupant que un ens amorf pero ben preparat i llest com és Inés Arrimadas del partit Ciutadans que arrossega a Catalunya el seu pecat original des de la seva fundació, es toregi verbalment als tertulians de Can Basté, incapaços del primer a l'ùltim de desmuntar el seus primitius arguments i mitges veritats mitges mentides que si l'escoltes, C's tot solet ho ha arreglat tot, tot i tot a Catalunya. Els tertulians de Rac1 que cobren per fer-ho l'han deixa't escapolir de l'escomesa indemne, clar que no hi havia el denostat Vicenç Sanchis, que segur no l'hauria deixar sortir-se'n de rosetes tan facilment. Cada vot de Catalunya a C's és un vot escombraria, malgrat en recullen encara no entenc per qué. El tarannà d'Arrimadas no és nou, la dreta sap defensar-se amb escreix, vegeu si no com el lacai del Ministre de l'Interior, el taujà de Alfonso es va defensar atacant davant la comissió de Parlamentaris 'de risa' del Parlament de 'idem' de Catalunya, com se'ls va torejar; Visca Catalunya lliure d'intel·ligencia política.
I ho sento per les feministes, Arrimadas, és mona i no es pas tonta, pero aqui acaba tot, el seu discurs ofén qualsevol intel·ligència per demagògic vulgar i previsible, clar que el mateix ho era (de mona) i deia més o menys el mateix Esperanza Aguirre, la dona que no s'assabenta de res, de res, de res, i tornant a Arrimadas, insisteixo en el pecat original del seu partit, C's, un partit que ella encara no ho sap ni ho albira, al que li queden dues eleccions més per anar al mateix cementiri on va anar a parar la demagogia barata de 'UPyD' de la innombrable ex del Psoe. Clar que menys li queda encara a la CUP, cert que ço no és un partit, nomès és un fosc i prescindible esgarip al buit.

TRANSPORT LOW COST DE BESTIAR


Quan anys ençà vaig començar a treballar, hi anava amb l’autobús del Martí. Com vivía a la Creu Alta, baixava el bus pràcticament ple de Ca N’Oriac hi era força normal en aquells temps anar a la banda del darrere, agafat a la barra i el cos mig a fora puig el cobrador no tancava la porta, entre d’altres qüestions perquè no podía; l’esmorzar a una ma, embolicat amb una la Vanguardia i l’altre ma agafada a la barra, i així anàvem a treballar gairebé cada dia al matí.

Aixó que és impensable a dia d’avui per anar a la feina, en canvi ho hem traslladat a viatjar per oci i als aeroports, coses de la socialització de l’aviació. És enorme la quantitat de gent que viatja d’un lloc a l’altre cada dia i no nomes els mesos d’estiu amb l’aparició dels vols barats, i no van penjats de la barra com a l’autobús perquè no es possible que si no encara ho veuríem en dies punta. Aquest canvi que s’ha produït en els últims anys ha trastocat moltes pautes de comportament social a l’hora de viatjar i ha saturat els nostres aeroports malgrat l’augment de capacitat operativa dels de Reus i Girona, sobre tot aquest últim que ha experimentat un creixement espectacular. Tot aquest canvi ha provocat que la saturació arribi al punt que el personal viatger es mou i és tractat gairebé com si de transport de bestiar es tractés, i no tan sols Ryanair. I clar, com no ets res,  et tracten com aixó, com si no fossis res i et poden treure arrossegant d'un avió o separant a un nen dels seus pares i tot per overbooking, o sia que ens tracten com si fossim bestiar.
Però que vols, que pots demanar si te’n vas a Praga en xancletes i per 30€; viatjar en avió, abans, era cosa de privilegiats o ocasional en els demés mortals i tot anava dins d’unes pautes tranquil-les i organitzades, però actualment amb una gent que vol que tot funcioni com un rellotge, que és incapaç d’entendre que amb tant de moviment és normal i lògic que hi hagin esperes, retards, pèrdua de maletes, etc, resulta que tot són queixes i laments. Aneu qualsevol dia d’estiu a l’Aeroport del Prat i fixeu-vos en la quantitat de gent que es trasllada cap una munió de llocs del planeta, la de vols que surten i arriben un rere l’altre, i entendreu que bellugar tanta gent és complex i qualsevol petit incident ho altera tot.

I aixó passa per que de vacances nomès en tenen els pobres, que se senten obligats a fugir per gaudir-les, i quan més lluny millor, mentre, els rics no en fan mai de vacances, viatgen com quan i on els convé. Tambè cal tenir en compte dues questions preocupants més, una la contaminació que representen tants avions volant constantment per tot arreu del planeta, i l'altre, el perill latent d'un atemptat a un aeroport, ho pensaba l'altre dia que varem anar a la T1 a buscar a la nostra neta que venia del viatge de fi de curs a Holanda, amb la quantitat de gent que hi havia a la terminal, quan fàcil és atemptar indiscriminadament. I la tensió hi és en l'ambient, en un moment determinat dues persones que parlaven en àrab varen elevar el to de veu, com si discutissin i ja es va generar un nerviós rum rum en tots els qui esperàvem l'arribada dels vols...

Abans es podia baixar d'un taxi a primera hora del matí i aturar-se davant l'aparador de Tiffany's, amb estil, mentre que ara es pot anar a fer el Breakfast de Londres a Eivissa amb xancletes...




SOCIALITZACIÓ DE PÈRDUES


Spain is different, i les nostres autoritats els liders mundials en planificació i barra, sobretot molta barra, gràcies a la seva intel·ligent planificació, Espanya disposa de la xarxa d'autopistes més llarga i amb menys trànsit d'Europa. Per donar forma a aquest disbarat, i obviant qualsevol anàlisi seriosa de costos i beneficis, es va recórrer al model de cooperació publica-privada, pel que des dels anys 90 es van adjudicar 16 concessions a 14 empreses per construir i explotar prop de 800 quilòmetres de autopistes de peatges que o han fet fallida o estan en procés de liquidació.
Per a totes elles funciona l'anomenada responsabilitat patrimonial de l'Administració. Aquest mecanisme és el que permet als florentins i villarmires de torn emprendre aquestes infraestructures ruïnoses amb el paracaigudes dels nostres exhaurits butxaques. El sistema funciona així: els senyors del totxo fan les obres i cobren per elles amb el seu benefici corresponent gràcies als crèdits facilitades per la bancs. Simultàniament, constructors i bancs gestionen les empreses concessionàries de les vies, totes elles amb un capital ridícul davant de l'enorme deute que acumulen. Així, quan sobrevé la insolvència, que és l'habitual, el perdut és irrellevant.

Aquest bucle de privatitzar, nacionalitzar i tornar a privatitzar fins a provocar diabetis als amics de torn de tant dolç que els arriba embolicat en cel·lofana, no es produeix en altres països perquè els seus estats no s'estenen cap xarxa de seguretat per als trapezistes del quitrà i perquè aquests, que es juguen els seus diners, s'asseguren que en les vies que escometen hi haurà trànsit i seran rendibles o es veuran abocats a la ruïna. Trames tindran, perquè aquí no s'ha inventat ni això, però l'espoli, almenys, és força més discret.

Una mostra de com funcionen aquesta patoleia la tenim en el Ministeri de Foment, on el seu titular, Iñigo de la Serna, anunciava cofoi i satisfet, que un cop rescatades a escot les autopistes en fallida (entre 2 mil i 5 mil milions d'euros ens ha costat la brometa als ciutadans), pensa tornar a adjudicar-les netes de pols i palla al sector privat per recuperar una mica del que ha desembutxacat i estalviar-nos els costos de manteniment. Estem davant d'un nou exercici de socialització de pèrdues i privatització de beneficis, que és com actuen els sàtrapes amb la complicitat de Bancs i beneficiaris. Aixó si, tot ho fan pel nostre bé i per estalviar-nos els costos de manteniment d'aquestes autopistes, que consti. Ho resumia fa uns mesos Antón Losada:


  • La història de les nostres autopistes suposa l'essència de la famosa fórmula de col·laboració publica-privada: nosaltres assumim el risc i ells s'emporten els beneficis.  eldiario.es

CONSELLS PER SANT JORDI


El text que ve a continuació és d'una obra menor d'en Ramón Folch i Camarasa, però és enginyosa, real, àcida i molt divertida; va guanyar el Pere Quart d'humor i sàtira, 'el Manual del perfecte escriptor mediocre'. Enguany que algún blocaire s'estrenarà com a signant de llibres per Sant Jordi, aquest text li pot ser útil. i aquest també.

LA SIGNATURA DE LLIBRES

"Us han dit que signareu al Corte Inglés de 12 a 1, i fins i tot els diaris ho porten; però és veritat.
Per a l'ocasiò, us poseu el vestit d'escriptor que signa llibres (ja sabeu què vull dir: americana xeviot i pantalons de franel·la, tot plegat un si és no és negligé) i us planteu a l'indret assenyalat portant a l'infern de l'americana el millor bolígraf xapat d'or que posseïu.
En el vestíbul forà dels grans magatzems, damunt una taula llarga, hi ha tres munts de llibres; els d'en Serrallach, els d'en Gonzalo Durpín, i els vostres; i de vegades, a la paret, els vostres retrats.
Amb el Serrallach us coneixeu de tota la vida i us saludeu cordialment. En Durpín ningú no us el presenta.
Si l'organització és eficient, els altaveus proclamaràn la vostra presència i diràn que esteu disposats a signar incansablement els vostres llibres, respectivament. Si és molt eficient, fins i tot és possible que no us equivoquin el nom ni us atribuexin el llibre en castellà del desconegut i isolat Durpín.
Encara no heu tingut temps d'asseure-us darrera la taula, amb la pila dels vostres llibres davant, quan us adoneu que en Serrallach ha desaparegut i que en el seu lloc hi ha una pinya de gent estranyament exaltada que vol la seva signatura.
En Durpín si que hi és. Sol i vern, davant el muntet dels seus llibres. El vostre munt de llibres roman intacte....

La cosa ha començat a les dotze, i quan us sembla que ja deu ser la una només n'és un quart.
Llavors, de sobte, lluqueu una cara coneguda. Un nebot! Una cosina!
Si us ve a comprar un llibre i us demana la signatura, més tard en tornar a casa, comentarà: "Ai no sé! M'ha fet un paperot, l'oncle (o el cosi). Com si no em conegués. I és que heu de fer tot el possible per fer creure al desolat Durpín que qui us demana l'autògraf el veieu per primera vegada...

En Serrallach, exhaust demana compassió, tot vermell, somrient als seus admiradors, i, fent una petita pausa, es pren un cafè.
El desconegut Durpín s'aixeca i se'n va. No el veureu mai més. Potser no escriurà mai més cap llibre. Potser es farà frare de la trapa. O se suicidarà....

Torneu a quedar-vos sol. Consulteu el rellotge i us venen ganes de fingir un desmai o un atac de cor per aconseguir d'aplegar un rotlle de tafaners al voltant vostre, i a tres quarts d'una us acomiadeu d'en Serrallach, obrint-vos pas difícilment entre les masses, pretextant que a la una heu de ser auna altra llibreria, d'on han telefonat que ja hi havia cua i la gent s'impacientava."

...extracte del "Manual del perfecte escriptor mediocre" d'en Ramón Folch i Camarasa, guanyador del Premi Pere Quart d'humor i sàtira de l'any 1991. 

DIA MUNDIAL DE LA FELICITAT


Aquest dilluns, 20 de març, se celebra el Dia internacional de la felicitat, una efemèride que se celebra des del 2013, quan l'ONU va instaurar la data per reconèixer el paper que té aquest sentiment en la vida de les persones.
No se a qui se li va ocòrrer dins dels milers de paràsits que vegeten a l'ONU això del dia de, i en el cas que ens ocupa, avui 20 de març, celebrar el dia internacional de la felicitat.
Sembla que el 90% de la humanitat té altres problemes bàsics en un dia com avui per mirar ser feliç, altres problemes reals, físics o intel·lectuals que fan que la celebració d'aquest dia sembli una boutade, i és que possiblement sia aixó, una bestiesa o un sarcasme.
Perquè la felicitat no és un dret, com ho pot ser la llibertat, la felicitat és un estat d'ànim, un sentiment agradable de satisfacció, absència de patiment, Punset deia que la felicitat és l'absència de por, i hi ha massa hedonista confós pel mig que confon felicitat amb plaer. Deia Françoise a la Náusea de la ploma de Sartre, que la felicitat és un instant, un moment on tot és al seu lloc, on tot està bé. També hi ha qui diu que la felicitat està en saber assaborir el plaer de les coses petites i en no preocupar-se innecessariàment per les coses en general. I diuen els avis que la felicitat rau en conformar-te amb el que tens i en no desitjar res que no puguis assolir. Freud deia que hi ha dues maneres de ser feliç en aquesta vida, una és fer-se l'idiota, l'altre ser-ho.
La felicitat pot ser la franca mirada d'un nen, o escoltar la seva rialla fresca, o potser una caricia, o a lo millor mirar fixament als ulls de la persona estimada. La felicitat pot ser demanar-se molt un mateix i exigir poc als altres, o un gol al minut 93 d'un partit de futbol.
Cioran argumentava: Qui no hagi posseit mai res, i malgrat aquest fet, hagi tingut el que necessitava, haurà estat molt a la vora de l'estat de consciencia que el pot portar a la felicitat, i crec que aquest últim és el que més s'acostaria al que podem entendre com a felicitat o estat de felicitat, en el ben entés d'un estat temporal, transitori i fugisser.
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO