· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

SOMOS ESPAÑA... O NO!




Revisant escrits antics m'he trobat amb aquest d'octubre de 2007. A vegades penso que vivim en una espècie de dia de la marmota, canviant alguns actors més o menys defenestrats com Fedeguico o Ibarretxe, el text seria vàlid avui i em temo que d'ací a cinc anys, al pas que anem. Us deixo l'enllaç

ANTONIO IBÁÑEZ FREIRE: MÉS MOTIUS


Antonio Ibáñez Freire era un militar falangista nascut a Vitòria, Creu de Ferro per la seva actuació a les files de la División Azul. Durant la dictadura va ser governador civil a Santander i Biscaia, fins que el general el va destinar a Barcelona el 1963. A la capital catalana no es va tallar. La seva duresa i contundència contra un incipient moviment format per obrers, progres i catalanistes hauria d'ensenyar-se a les escoles com a mostra del que va ser allò del que ningú encara no ha demanat perdó.... més a nacio.cot

BEATDEFECACIÓ

El president de la Conferència Episcopal, Rouco Varela

La presència del president de la Generalitat, Artur Mas, a l'acte de beatificació de 522 religiosos que fa la conferència episcopal espanyola demà a Tarragona ha generat algunes crítiques i controvèrsies. Ahir, Mas argumentava la seva assistència a l'acte dient que els qui seran beatificats eren 'víctimes innocents'. Creu que aquells assassinats per motius religiosos s'han de condemnar de la mateixa manera que l'afusellament de l'ex-president Lluís Companys per raons polítiques. Mas ha assegurat que, 'Tot i que hi ha persones que ho han criticat, jo aquest diumenge aniré a Tarragona a la beatificació de 522 persones, la majoria màrtirs de l'església que també van ser víctimes innocents', va dir Mas en el lliurament dels premis de la Cambra de Comerç de Tàrrega. 'No van ser víctimes de violència masclista com l'Alba ni els van matar per ser catalanistes com Companys, sinó que van patir un altre tipus de violència només per les seves creences religioses', va afegir. 

Artur Mas fa aquell joc de funambulista tan dels polítics, car no se que ha d'anar a fer a Tarragona avui. De fet potser s'hauria de dir beatdefecació de l'acte que avui perpetra la COPE, perquè és per cagar-s'hi. Sants, Beats, la majoria, pederastes, droggoadictes, violadors, feixistes, traïdors, botxins, criminals, hi ha de tot, el bo i millor de cada casa és en el món dels Sants de l'Esglesia. Que pocs Sants varen ser realment Sants si és que algun ho va arribar a ser. I aquesta patoleia de la COPE encara insisteixen en beatificar a 522 martirs del seu bàndol, o sia la dels feixistes colpistes, mentre els de Roma pretenen fer sants als dós ùltimes Papes gràcias a uns suposats miracles que diuen han fet. Per favor, ja n'hi ha prou amb la farsa aquesta.


No deixa de ser curiós que ara, els de la secta vulguin beatificar aquests 522 màrtirs de la guerra civil, car no sé de quin bàndol són si dels seus o els de que varen propiciar ells, però no!, deuen ser dels seus, ells o en nom d'ells en varen assassinar a molts més, i ho varen recompensar deixant entrar a casa seva al dictador sota pal·li. El que deia, per cagar-s'hi.

12 D'OCTUBRE


Ja som al dia de la Hispanitat, de la raça, de la “Victoria” o de la “Pilarica”, o com li vulguin dir, puig ha anat canviant la seva denominació d’origen amb el pas dels anys. Diriem que s'ha anat adequant la seva denominació segons convenia o pertocava, però de fet no deixa de ser el dia que no s'hauria de cel·lebrar, que més valdria callar-se i quedar-se quiet. El mal fet va ser molt i allí encara s'en recorden, i actualment que se suposa no tenim ja ínfules imperialistes (se suposa, ai las!) potser hauriem de passar-hi de puntetes per vergonya pròpia i aliena i cel·lebrar altres galindaines.
D’un d’aquests 12 d’octubre en tinc un record estrany però que ha persistit en la meva memòria amb el pas del temps: Devia tenir vuit o nou anys, i amb el meu pare i ma mare amb la Rieju amb sidecar havíem anat a Lliçà de Vall a passar el dia de festa. En aquella época era molt frequent anar a passar el dia al camp, on s'hi dinava i es feia foc per coure la carn i curiosament tot i ser molts els catalans que tenien aquesta costum, no hi havia mai cap incendi i el bosc estava net. Les botigues als poble s'obrien el diumenge (el negoci és el negoci) i allí a Lliçà de Vall ens hi varem aturar a comprar quelcom que ens faltava.
En un bar, o potser era el casino, tenien posada una de les primeres televisions on estaven donant – en blanc i negre – el “desfile de la victoria” per televisió espanyola. Tothom o gairebé tothom estava enganxat davant la caixa quadrada mirant aquella desfilada de soldats en l'ùnic dia on no poden fer mal, atès estàn desfilant, suposo que més embadalits pel fet de veure la Tele que no pas per l'espectacle, i en aquest tothom s'havien d'incloure els meus pares.
M’avorria sobiranament veient allò que no m’interessava i vaig sortir a la carretera a jugar amb la pilota; estava sol, bé no del tot, un home gran seia sobre un piló, duia un vestit de pana negra molt deteriorat, un caliquenyo penjava dels seus llavis i es cobria el cap amb una boina també negra. (Si no fos perquè no podia ser podria haver estat en Josep Pla).
.
El vaig mirar, se’m feia rar amb la expressió tan seriosa, el caliquenyo i la boina, trista més aviat, seria la forma de definir-lo
- No vas a veure la televisió como tothom? - em va dir.
- És que m’avorreixo, fou la meva contesta.
Aleshores l’home es va aixecar i em va dir: Fas bé, aquests desgraciats estan bocabadats mirant com desfilen els que els han conquerit, oprimit i anorreat, com es pot ser tan brètol de contemplar aquesta obscena exhibició de màquines de matar? Fa quatre dies que es va acabar la guerra i ja se n'han oblidat.
- No ho sé, vaig contestar-li, el meu pare diu que a la guerra tots eren dolents, i que ara almenys vivim en pau.
L’home és va aixecar i em va dir:
Ets massa petit encara, no se perqué t'he dit aquestes coses, au va que tu i jo jugarem a pilota... i la remenava bé.
.
Ho recordo perfectament, malgrat el pas dels anys és d’aquelles situacions que no s’obliden, o que potser suceeixen precisament per a no ser oblidades. Ja vaig explicar aquests records fa tres anys, però és que em temo que enguany no serà tan plàcid, em preocupa que avui hi haurà aldarulls i esbatussades i el que si sé, és que les provocaràn als acòlits de Sanchez Camacho, C,s i falangistes, que a aixó van a Barcelona, a provocar aldarulls, per criminalitzar l'independentisme i ser ells les víctimes. Tant de bo m'equivoqui.

AVANTATGES D'ESTAR A L'ATUR


Javier Erro Urrutia, conseller d'Indústria, Innovació i Ocupació de la Rioja, no veu altra cosa que privilegis a ser un aturat de la regió vinícola. En una sessió parlamentària de fa dos mesos aquest polític criticava que la targeta d'atur permet als aturats tenir "descomptes en la perruqueria, als cinemes, als museus" i, per més inri, accedir a aquest document "costa zero".

Així ho ha denunciat el Partit Riojano (PR) en un vídeo. La compareixença va tenir lloc a la Comissió de Pressupostos del Parlament Rioja al mes de novembre. Un diputat d'aquest partit, Rubén Gil, va exigir llavors a Erro que rectifiqués les seves paraules, al que el conseller es va negar rotundament.

Llavors, Gil va demanar la gravació de la compareixença per denunciar-la públicament, però la seva exigència de rectificació va posar en alerta els serveis parlamentaris, que han endarrerit fins a dos mesos el lliurament de la documentació que el diputat va sol·licitar.

Segons Rubén Gil, el Govern de la Rioja es dedica en cos i ànima a tapar l'atur a la regió a base de repetir una i altra vegada que "estem millor que la mitjana". En aquest sentit s'emmarca l'afirmació del conseller, que el diputat del PR qualifica de "vergonyosa i lamentable", així com "un insult als milers d'aturats que tenim a La Rioja i que ara mateix és la xifra més gran en la història de nostra Comunitat, gairebé 28.000 aturats.

 

Si estàn tan bé els aturats el Sr. Erro si podria apuntar, és una llàstima que per ocupar un càrrec pùblic es perdi tants privilegis.

RECICLEU, RECICLEU MALEÏTS


Cada época en la història dels homínids té les seves deries, a qual més inutil i esbojarrada. Actualment entre altres hi ha la de que s'ha de reciclar. Verge de la era creu! de totes les bestieses que s'ha inventat l'home a banda de la Santísima Trinitat, reciclar és de les més grosses i inùtils.

Reciclar? per a què.

No cal reciclar aigua (en sobra) així com menjar. I el plàstic?, que no en fabriquin, els homínids han viscut més de 2 milions d'anys sense plàstic. El problema que ens volen traspassar als ciutadans, és de l'Estat o del que en queda de la seva estructura obsoleta.
Haurien de començar per menjar els productes del temps i del nostre entorn, no pot ser que tinguem fresons o cireres tot l'any, com tampoc pot ser que es pagui el que es paga per la bassòfia d'aigua que raja de l'aixeta, una aigua de la que paguem tot menys precissament l'aigua.

Recordo i no fa tants anys haver anat a l'Alcampo a Sant Quirze del Vallès amb els envasos de Coca Cola de vidre i bescamviar-los.... No vàrem ser els ciutadans els qui varem demanar plàstic a dojo, o tetrabrik, aixó és cosa dels qui manen, que són els mateixos que decideixen segons els hi convé si hem de reciclar, quan i que, i sincerament, ja n'estic fart de tant gilipolles, i després de veure el lamentable anunci d'on vas envàs de TV3 (la de ningú), em venen ganes de posar-ho tot a la mateixa bossa i deixar-la al portal de casa com s'ha fet tota la vida, que a les sis del matí vé el cabró del vidre amb el seu sorollós camió i fa un soroll de cágati lorito i a les set menys cinc el segueix la maquineta que representa que neteja l'acera de fulles (s'en deixa més de la meitat) però fa un soroll de nassos.

En resum, que si fotin fulles amb la collonada dels residuus, amb mi que no hi comptin.

L'HOTEL - CONTE

... I ara, suposem que, per un moment us explico tota la veritat d'allò que va succeir abans, tot i que us tinc de confessar que no se exactament quan va succeir, ni tampoc en quines circumstàncies en concret s'esdevingueren exactament els fets que a continuació us passaré a explicar. 
Entenc perfectament i en soc plenament conscient que no soc gens explícit, qüestió greu quan un hom pretén explicar una historia, però és tot quan puc dir immers com estic en una angoixant situació de trasbalsament mental, que espero pel meu bé, sigui transitòria, aspecte que tampoc us puc aclarir atès que ni jo mateix se exactament en quin punt exacte estic ubicat dins dels caos mental que m'envolta en aquests moments.

Tot i així, en primer lloc i si us decidiu continuar en la lectura d'aquest text, tindreu un problema fonamental:¿Com ho sabeu que us ho estic explicant tot? Ja ho aviso d'entrada perquè en aquest sentit no hi hagin malentesos, que tot no ho penso explicar, i es i serà així perquè per més que un ho intenti mai ho acaba explicant tot, el subconscient pot més que els conscient i genera una espècie de barrera, de duana mental que frena expressions, detalls i moments concrets. Per tant malgrat es tracti d'un acte de voluntat de sincerar-me amb vosaltres, ja se que no ho aconseguiré mai del tot. En el fons deixem-ho doncs en que només estaríem parlant d'un bon propòsit, d'un enunciat de bones intencions i d'un intent honest de ser el màxim d'explícit possible.
No us sorprengui doncs que més endavant, si encara conserveu el vostre interès per aquesta lectura, caigui sovint en contradiccions més o menys aparents, incongruents fins i tot, que tampoc us hauria d'estranyar, menys encara estant com esteu avisats des d'un bon començament, però tan en un cas com en l'altre, ambdues circumstancies poden ser veritat o a lo millor a l'inrevés, o quedar-se en una veritat a mitges, o en una mentida a mitges, o que cap de les dues ho sigui. Diguéssim que teniu el cinquanta per cent de possibilitats d'encertar-ho. 
No se doncs si ho arribareu a esbrinar ni tampoc si realment arribaré a interessar-vos suficientment perquè tingueu interès en fer-ho, també es cert, que reconec no os ho posaré fàcil, però aquesta és la gràcia del joc que us estic proposant, una espècie d'endevinalla d'aquell joc tant vell del veritat o mentida, o de la mitja veritat, o de la mitja mentida, o potser en alguns casos de la veritat total o de la mentida total.

Potser soc a Praga, o millor dit, vull dir que m'agradaria o que voldria ser a Praga, però no hi he estat mai i estic convençut que es notaria massa. Quedem doncs que no soc a Praga, però tampoc soc a casa meva, el cas i les vivències que us passaré a narrar podrien o segurament tindrien d'estar ubicades en un lloc geogràfic concret, Anoharra. 

Però Anoharra no seria una ciutat com Paris.¡París! Acabo d'anomenar París. De Paris si que us en podria parlar, hi he estat bastants vegades però com no m'hi fixo amb les coses, em costaria molt situar carrers, places o barris en el seu context de manera que la narració dels fets sembles coherent, o fos coherent. Sí! ja ho sé, podria connectar-me a Internet i treure'n la informació que vulgues o simplement agafar un plànol de la ciutat per narrar tota l'acció, però no si val a tirar de la informació treta de la xarxa o d'altres novel·les per citar aquests punts determinats, com bars o botigues o qualsevol altre punt de referència puntual.Las ciutats s'han de patejar i per sobre de tot olorar-les, és la única manera de conèixer-les si t'hi estàs el temps suficient, i tot i així sempre hi ha un munt de petits detalls que se't poden escapar, és allò que us deia abans de la diferència entre turista i viatger, perquè cada ciutat te la seva olor particular, és el seu fet diferencial més important, superior a monuments, carrers, places, avingudes o d'altres trets característics. I aquí si que em perdria del tot i la narració per el lector que conegués mínimament la capital de França es faria totalment inversemblant, per no dir decebedora, o per no dir-ho clarament: patètica. Deixem doncs que la narració dels fets es desenvolupi en un marc que en aquests moments no se honestament quin és, ni Praga, ni París i, en realitat tampoc Anoharra. Perquè totes les divagacions que he anat fent fins ara tenen una arrel molt més profunda, una raó de ser angoixant i desconcertant.

De la mateixa manera que en un moment determinat una persona dona voltes a les paraules o itera en excés mentre troba la resposta adequada, això és exactament el que estic fent en aquest moment. Porto unes quantes pàgines divagant perquè estic molt preocupat. En aquest precís moment, a ma, estic intentant escriure, donar voltes a les paraules, entrellaçar-les, per intentar trobar una resposta que no apareix per enlloc i no tinc més remei que confessar-vos que: No se qui sóc, ni on sóc. Aquesta es la única veritat absoluta que us he explicat fins ara, i dic absoluta perquè en aquest precís moment, quan la tinta del bolígraf que acaba de escriure precisament aquesta paraula encara no s'ha assecat, sóc conscient que és la única, de fet ho sé des que he despertat avui de matinada, me n'he adonat de seguida un cop m'he tret de sobre les bromes del son, i malgrat tot reconec que només se quan us acabo de dir: no se res de mi, ni com em dic, ni d'on soc, ni on visc, no se res. A partir d'ara doncs, us agrairia que féssim junts el camí d'intentar recordar el meu passat, de intentar descobrir qui soc realment i aquest lloc on estic en aquests moments que és la única certesa que tinc, on carall és.

Són les sis del matí i plou. Aixó és tot quan sé en aquest precís moment. Des que m'he despertat aquest matí, o millor dit aquesta matinada, atès que encara és negra nit, no aconsegueixo recordar res més, ni qui ni on soc, ni que carall faig en aquesta habitació on hi resto voluntària o involuntàriament reclòs. Tot quan m'envolta, començant per a mi mateix m'és totalment desconegut.Estic despert, aquesta és una de les poques certeses que tinc. Me n'he cerciorat pessigant-me fins al punt de fer-me mal, per convencem que no era un mal son, producte d'una mala nit, però és tot quan sé fins ara, que estic despert, i que no hi ha manera de ser capaç de recordar res més. 
És una situació estranya però real, que espero tingui alguna explicació raonable d'un moment a l'altre. Sí ho és en canvi - de real - quan veig, atès que soc capaç de identificar quan contemplo al meu entorn. Estic instal·lat en una habitació funcional, asèptica. Hi ha un llit de matrimoni, dues tauletes de nit un televisor sobre una tauleta i al costat la cambra de bany.

El terra és de moqueta gris clar i els quadres - litografies de Van Gogh - tant asèptiques com la resta de l'habitacle. Trist destí - em dic - el d'en Vincent Van Gogh, tota una vida sense vendre ni un quadre i anys després de la mort, la seva obra ha acabat en els grans museus, en mans de col·leccionistes adinerats, o en forma de litografia penjada a qualsevol lloc i amb un vidre al davant per que sigui més pràctic el fet de treure-hi la pols. Em temo que cap dels conceptes esmentats els arribaria a entendre del tot.

Es curiós, no recordo ni qui ni on soc, però en canvi se perfectament qui és, millor dit, qui era aquest pintor impressionista. La veritat és que a cada segon que passa estic més confós i no entenc res de res. Totes aquestes constatacions que he anant esbrinant de l'entorn pel que estic envoltat, o potser seria millor dit en l'entorn en que estic dipositat, m'han dut a la conseqüència lògica de deduir sense cap excés de imaginació que estic instal·lat en la habitació d'un hotel. Podria ser un hospital de luxe, però no, es la habitació d'un hotel de tres o quatre estrelles. Segurament de quatre.


Miro per la finestra. Tot el que puc visualitzar és un carrer estret i antic, ranci més aviat. En estar situat al bell mig del mateix, no observo cap placa amb el seu nom que em permeti identificar-lo. És un carrer qualsevol, que pot pertànyer a qualsevol ciutat de qualsevol país europeu. Bé, almenys se que estic en una ciutat o una població mitjana o gran o això em penso, atès que a les poblacions petites no solen haver-hi hotels, o normalment estan ubicats a l'entrada a peu de carretera, amb un bar de cambreres al costat per satisfer les apetències dels viatgers més necessitats de plaers carnals. De totes maneres no importa massa aquest aspecte, el cert, és que aquí comença i s'acaba el punt de coneixement que fins aquest moment tinc del meu entorn.Vaig a la cambra de bany, la cara i part del cos que es reflecteixen al mirall em son totalment alienes, no tinc més remei que reconèixer sense embuts que soc un perfecte desconegut per a mi mateix. Però estic segur que soc algú amb nom, cognoms i un passat que en aquest moment per més que ho intento no aconsegueixo recordar.

No hi ha tampoc res que en podríem considerar d'us habitual en un hoste d'hotel normal. Ni tan sols coses tan elementals com pinta, raspall de dens, colònia, etc. Res de res. No se tampoc si la nit anterior vaig beure més del compte, o alguna droga m'ha deixat en aquest estat d'amnèsia que espero sigui temporal.Recordo haver llegit en algun diari que segons quin tipus de prostitutes després d'haver ofert els seus serveis, droguen als clients mentre dormen i aprofiten per prendre'ls-hi totes les seves pertinences.Però com no recordo res de mi mateix, malgrat si aconsegueixo sense esforç recordar coses banals o purament quotidianes, tampoc se si ha estat aquesta la qüestió, a part que no entenc que en cas d'haver estat això el que m'ha passat, perquè és tenia de prendre la molèstia o la inutilitat d'emportar-se coses tan simples com un raspall de dents amb la seva pasta inclosa o la pinta.

Abandono la versió de la prostituta, no te cap ni peus, en canvi si em preocupa que sigui capaç de recordar moltes coses que aparentment son intranscendents i, en canvi el que és més important i fonamental com la meva identitat, d'on soc, on visc o de que treballo, sigui incapaç de fer-ho.He regirat les dues tauletes de nit. Resten absolutament buides. A l'armari, llevat de uns quants penjadors i un parell de mantes, no hi ha res més, ni una bossa, ni una maleta, res de res. De fet és el que normalment sol haver-hi en l'armari d'un hotel.

A la cambra de bany hi he trobat el que dedueixo és la meva roba. Uns pantalons marrons de pana, una camisa texana i un jersei color cru. Les sabates son sota el llit. Malgrat regirar-ho tot a consciència, no hi ha cap cartera, document o paper que pugui donar-me alguna pista sobre la meva identitat. Només un moneder ple de xavalla i dins un bitllet doblegat de cinquanta euros. Recordo per tant coses concretes del meu entorn quotidià, però no d'allò que és fonamental.Sí! ja sé que és possible que la documentació l'hagi perduda o estigui a la recepció de l'Hotel, però no puc anar al senyor de recepció i dir-li: Perdoni'm, no soc capaç de recordar qui soc, ni on soc: M'ho podria dir vostè?

Se'n riuria de mi o com a mínim em miraria estranyat, tot i que dubto que hi hagi alguna cosa que pugui sorprendre a un recepcionista d'hotel, acostumat cada dia a veure de tot i a les hores més inversemblants.Penso honestament que per evitar-me un ridícul inútil i una situació enganyosa que és molt millor no preguntar-li res. Com a molt en deixar la clau, és possible que em retorni la documentació que hagi pogut dipositar en el moment d'inscriure'm.

Si és així, almenys una part d'aquest malson s'haurà acabat, però és evident que tinc de prendre alguna decisió. Potser esperar a que s'aixequi el dia i sortir al carrer per identificar la ciutat que m'acull, o mentrestant, també és possible que recuperi la memòria.O potser tot plegat malgrat cregui ara que no, no és res mes que un malson del que em despertaré alleujat en qualsevol moment i no sigui res més que un somni dins d'un altre somni. No seria pas la primera vegada que em passa, però no ho se, és massa real tot plegat.No! no estic somiant.Malauradament tot quan m'està succeint és totalment real i la veritat és que començo a estar francament preocupat. 
Tinc de fer alguna cosa per sortir d'aquest atzucac en que hem trobo immers i és evident que si em quedo tancat a la habitació no solucionaré el meu problema. Si tinc la possibilitat de trobar alguna resposta, la que no es dins el meu cap la tinc de cercar fora, tancat aquí no resoldré res i acabaré embogint.
Baixo a recepció, no hi ha ningú, sento música de Bach al fons a la dreta, allí em dirigeixo, és una sala gran, enorme, el terra es de marbre, amb lloses blanques i negres com si es tractes d’un enorme joc d’escacs. La sala es practicament buida, nomes al fons una dona gran está tocant el piano, m’hi acosto i m’adono que està totalment nua. Deixa de tocar en veure’m.

- Hola! Em diu. Fa molt que has arribat?

- No ho sé, m’acabo de despertar i la veritat es que no sé ni qui sóc ni on sóc.

- M’ho pot dir vostè?.

L’anciana somriu.

Ets enlloc, ara has d’esperar per anar cap el més enlloc que és l’eternitat, ja t'avisaràn, jo fa més o menys dos dies que soc aquí i ets la primera persona a qui em trobo...

I aleshores ho comprenc tot!

DEIXAR DE SER MICO



L'esperit d'investigació no té límits. Als Estats Units i a Europa han descobert últimament que hi ha una espècie de micos hispanoamericans capaços d'expressar-se per escrit, rèpliques potser del mico diligent que a força de teclejar una màquina acaba per escriure de nou, atzarosament, els sonets de Shakespeare. 
Tal cosa, com és natural, a agafat aquesta bona gent de sorpresa, i no falta qui tradueixi els nostres llibres, ni, molt menys, ociosos que els comprin, com abans compraven els caparrons reduïts dels jíbaros. 
Fa més de quatre segles que fra Bartolomé de les Casas va poder convèncer als europeus que érem humans i que teníem una ànima perquè rèiem, ara es volen convèncer del mateix perquè escrivim. - Augusto Monterroso.

FI

'ENREDO' A UNIÓ


En un dels episodis de la serie televisiva 'Enredo', Katherine Helmon, la dona del protagonista Richard Mulligan, aquell que quan hi havia un problema deia que es tornava invisible, mata a un tipus a la dutxa de casa seva, d'un cop de martell, d'un cop de totxo i d'alguna cosa més. La veu més d'un i malgrat tot ella ho nega. Parlo de memòria, però com del que vull parlar és de desmemòria ja m'enteneu. Aquí, ningú se'n recorda de res, començant per lo Duran, que no sabia res de res del cas Turisme i clar, sepn va assabentar per la premsa. Tard i malament ha donat la cara - des de Xile -, ves que no participi en el Paris Dakar, encara que el Sr.Duran és un expert en anar-se'n de viatge a l'estranger de fora quan hi ha marro a can Unió.
Diu cínicament que Unió no ha estat imputada, clar, no es pot imputar un partit 

Cal recordar que els cas Turisme va comportar l'estranya mort del Director del Consorci, Joan Cogul a Manila, poca broma doncs i diría que tambè hi va haver un estrany suïcidi a LLeida d'un altres dels implicats del que no he sabut trobar informació. 
Però Unió ha arribat a un pacte vergonyant amb el Fiscal, pagant 388.000 euros dels quals dos-cents mil era apropiament amb ànim de lucre, i aquí no ha passat res. Un judici que l'any 2005 (veure escrit del 3/24)  estava vist per sentència, una sentència que ha tardat gairebé vuit anys en produïr-se i que amb el pacte amb el fiscal s'ha quedat en no res.
I aquí, ningú va a la presó, ni ningú dimiteix. I en tenim de tots el colors polítics i els qui no hi són, o no els han enxampat o són tan petits que no tenen opció de posar la mà al calaix.
La llista de pressumptes és llarga: Unió, Oriol Pujol, Jaume Matas, Baltà a Galicia, Fco Camps i els seus vestits amb cua, el cas Gürtel, Millet, Montull, Urdangarin, Pepe Blanco, Bustos i els que em deixo...

Aquí s'a perdut del tot la decència i no dimiteix ningú, ningú sap res i per tant ningú té la dignitat d'assumir responsabilitats, com Richard Mulligan, aquell que quan hi havia un problema deia que es tornava invisible, més d'un ho voldria ser en aquests moments. Com no pot ser, de moment, a Duran li ha sortit un oportú viatge a Xile (potser ha anat al Paris Dakar), i donant les rónegues explicacions de manual de vell polític creu que tot s'ha arreglat, i no deixa de pensar correctament, d'ací a sis mesos ningú es recordarà del cas Turisme, de fet, jo ja l'habia oblidat i pensaba estaba ressolt fa molts anys. Amb aquestes armes juguen, deixar passar obscenament el temps

DE PIXAR A LA DUTXA



El consistori holandès de Aa en Hunze, a la província de Drenthe, al nord del país, aconsella als seus veïns orinar a la dutxa per estalviar diners i recursos al medi ambient. La iniciativa forma part d'un pla del departament de Medi Ambient d'aquest ajuntament el 2013 per augmentar la sostenibilitat dels recursos naturals i estalviar aigua, ha informat avui el diari holandès "AD".
"Orinar mentre et dutxes estalvia molta aigua neta cada any i el medi ambient ho agraeix", va dir el regidor de medi ambient, Bert Wassink.
"Si combines orinar i dutxar-te, deixes d'usar molta aigua i estalvies diners, així que, per què no?", Va suggerir l'edil, segons informa aquest mitjà.

Aquests d'Aa en Hunze li han copiat la idea a Mercedes Milà, i dic jo que si no es dutxen i orinen pel carrer com fa molta gent a Barcelona encara s'estalviaria més aigua, i afegiré: I si tothom portés panyals com els nadons, encara se n'estalviaria més. Aixó dels panyals ho fan ja moltes empleades a la Xina per rendir més a la feina i no perdre gens de temps.

Cert és tambè que si no s'emplenessin milions d'ampolles de plàstic a l'any d'aigua o refrescs variats aleshores si que n'estalviarien d'aigua. De moment doncs, a pixar a la dutxa o sia a fer 'aguas menores', i si són 'mayores' però van fluixets tambè es podria aprofitar, que tot va canonada avall. Ja si es va restret és més complex, tot i que ja se sap que: la materia ni es crea ni es destrueix, nomès es transforma.

LES BARRERES


aquest conte està dedicat als usuaris de rodalies Renfe.
.
Primer dia:

Quan feia gairebé un quart d’hora que estaven parats al pas a nivell sense que passes cap tren ni les barreres per tant s’aixequessin, els que estaven aturats començaren a posar-se neguitosos. Al primer dels automòbils un Ford fiesta, l’home obrí la porta, baixà del cotxe i avancà unes passes, mirà a dreta i esquerra de la via a veure si venia el carall de tren, però les vies s’ajuntaven a ambdues bandes a la línia de l’horitzó orfes de rodes que les trepitgessin. La dona del segon cotxe un Mercedes classe A feu el mateix mentre s’atansava a l’home.- No en ve cap de tren, es deu haver avariat per variar.- Si, es possible, podríem travessar com si fóssim una ambulància d’urgències però a l’altra banda hi ha una parella de mossos d’esquadra i encara són capaços de multar-nos.Decidida, la dona li diu a l’home: els hi aniré a preguntar, aixó pot anar per llarg. Dit i fet travessa les vies i s’adreça a un del mossos.- Bon dia, podem passar? no ve cap tren i aixó s’allarga, deu haver-hi hagut alguna avaria o al tren o al sistema de les barreres.Asèpticament com es preceptiu el mosso contesta: ho sento dona, però no poden passar, està prohibit i hauria de saber-ho, nomes es per a emergències.- I no és una emergència que a les cinc de la tarda portem ja gairebé mitja hora aturats aquí.- Donin la volta, fins que no s’aixequin les barreres no es pot passar.- Doni la volta, doni la volta, haurem de retrocedir mes de sis quilòmetres, fer-ne deu de circumval·lació que va embussada del tot a aquesta hora. Au va, deixi’ns passar, serà un moment, a banda i banda de via es veu fins lluny si ve algun tren, hi haurà temps de sobra d'avisar.El mosso no es deixa impressionar per les seves paraules.- Ho sento dona, no es pot passar, està prohibit..La dona veient no hi havia res a fer torna cap on havia deixat l’home i el cotxe.- Que? Pregunta aquest- Diu el mosso que no podem passar, que està prohibit.- Però, li ha dit que……- Li he dit tot el que se li podia dir, però no baixa del burro, està prohibit i no es pot passar. Diu que donem la volta.- Sí home, i fer 6 quilòmetres de ……- Aixó també li ho he dit.- I que hem de fer doncs?- Esperar deu minuts o una mica més i si no passa cap tren ni s’aixequen les barreres no tindrem més remei que donar mitra volta com ha dit el mosso.- Ja! Però fa ràbia, jo m’espero, ara ja es qüestió d’amor propi, no pot tardar molt a passar el tren o a aixecar-se les barreres.Rere seu s’havien anat acumulant cotxes de manera que tampoc podien donar la volta llevat que ho fessin tots ells. Els qui anaven arribant fins no sabien de que anava, no podien informar als posteriors i l’embús s’anava complicant.


Un home gran s’acostà acompanyat d’un noi.
- Que saben que passa? – adreçant-se a l’home i la dona
- Doncs no, contestaren alhora 
– I els mossos –afegí ella –, tampoc, però diuen que no podem passar que està prohibit, que si de cas donem la volta.
- Si home, i fer 6 quilòmetres.....- 
Ja els hi he dit, però diuen que es que no i es que no.


En aquestes un enorme estrèpit rere seu els cridà l’atenció. Un tràiler de 25 tones que devia venir badant, s’havia encastat contra els últims cotxes de la cua fent la tisora i barrant-los el pas i per tant qualsevol possibilitat de sortir de l’atzucac. Afortunadament com els ocupants eren fora dels seus vehicles ningú havia pres mal, llevat del xofer del camió a qui li estaven dient de tot els indignats automobilistes a qui els hi havia xafat els cotxes.Una dona gran que ho contemplava tot des l’altre banda de la via els hi va dur un parell d’ampolles d’aigua, feia calor i portaven ja gairebé una hora aturats sota el sol estiuenc. Li agraïren.


El conductor del tràiler que havia aconseguit sobreviure a les ires dels propietaris dels cotxes que havia xafat s’adreçà a l’home, la dona i l’home gran.
- Que collons està passant aquí? Preguntà amb veu un xic embarbussada i un fort olor a alcohol
La dona secament li va dir: Que vostè ha provocat un accident perquè les seves condicions no son les més adeqüades per conduïr una bestia com aquesta i també que portem una hora esperant que passi el tren o aixequin les barreres i ni una cosa ni l’altre.
- I els mossos?.
- Diuen que no es pot passar, que donem la volta, però vostè ha avortat aquesta possibilitat, ara estem atrapats en aquesta ratera entre el seu camió i les barreres


- Vaig a parlar amb ells va dir el conductor del tràiler decidit.
- Vagi, però perdrà el temps.


El temps i la llibertat puig en encarar-se als mossos i intentar agredir-los aquests el varen reduir, emmanillant-lo fins que una dotació el vingué a recollir. Aixó si el tràiler continuava travessat sense que ningú s’hi acostés i els mossos menys encara. 


La tarda anava caient i a ranvespre l’home li comentà a la dona:
- Que fem?, marxem i deixem els cotxes aquí?
- Seria el més raonable, li contestà ella, però, i si aixequen les barreres?
- Es veritat,cap aquesta possibilitat, però no podem passar la nit al ras.
- I si parlàvem amb els mossos, potser ens diran que fer.


Però els mossos no els podien ajudar, quan acabés el seu torn, els substituiria una altra patrulla, potser ells els podrien donar la solució. Ells no hi podien fer res, no estaven autoritzats. 


La parella que substituí als mossos no tenia cap solució per oferir, nomes que no es podia travessar el pas a nivell: està prohibit. L’home intentà fer-les-hi comprendre que portaven ja mes de sis hores aturats allí i que estaven atrapats, que com a mínim es fessin càrrec en cas de que s’aixequessin les barreres de retirar els seus cotxes encara que fos amb una grua, però que no podien passar la nit allí, al ras. Res a fer, una paret, és més receptiva que un agent de la llei i l’ordre,- Que fem? Preguntà a la dona i a la resta, home gran inclòs.- Anar a sopar i a dormir, a veure si demà tenim més sort.

Segon dia:

A les vuit del matí la situació continuava exactament igual. El més preocupant era que ningú havia vingut a retirar el camió que tapava la seva sortida, i les barreres continuaven abaixades exactament igual que el dia anterior. S’havien acostat uns quants periodistes i familiars alertats pels usuaris dels automòbils. L’home gran va tenir la idea de fer torns, mentre ell anava a casa, la seva neta es quedà a ocupar el seu lloc per si aixecaven les barreres.
L’home li va dir a la dona:- No has avisat ningú?
No hi ha ningú a avisar. I tu?
- Tampoc, soc vidu i visc sol.
Vaja! Així que som dues ànimes solitàries.
- Es veu que si. 
Si vols jo em cuidaré del teu cotxe i tu del meu.Ja,ja,ja .
Ella esclatà a riure. La veritat és que m’és igual no haver arribat, no tenia cap interès en anar-hi.
-Alguna cita- potser? – pregunta l’home. 
- Més o menys, que importa?
- Es evident que a tu no, però i a ell?
Ell? Ja et pots imaginar pel que em volia, el conec prou.
- Ja! I tu? Tenies pressa per arribar allà on anessis?
- Cap tampoc, ni tan sols tenia ningú que m’esperés.
Vaja! Escolta’m, perquè no anem a donar un tombi xerrem tranquil·lament tot passejant.
- I si passa el tren o aixequen les barreres? 
Que s’esperin!, no ho estem fent nosaltres?.


UN ANY MÉS TARD

La petita comunitat d’esperadors de barreres que no s’aixecaven estava de festa, joia i gatzara, puig fruit de la seva unió sentimental, l’home i la dona havien tingut un nen. En aquest espai de temps, havien passat més coses: l’home gran que hi entenia una mica de tot, s’havia fet un hortet en el parc abandonat al costat d’on estaven i allí hi havia plantat tomaqueres, patates i el que pertoqués segons el temps. El pa s'el feien a l'obrador d'una Farinera abandonada no feia gaire, i els veins i fins i tot alguna entitat financera col·laboraven també. La neta de l'home gran s’havia quedat a viure amb ell perquè no estés sol i així vivien tots en pau i harmonia.

Avui era un dia molt especial a banda del naixement del nen. Un periodista els havia avisat que possiblement d’ací a una setmana passaria el tren i aixecarien les barreres, que sabia la noticia de molt bona font. De fet no es que la noticia els alegres massa, ja s’havien acostumat a viure allí, però si passava el tren i aixecaven les barreres no tindrien més remei que anar-se’n cadascú a casa seva..

Un any i una setmana més tard.

Sobre les onze del matí, un brunzit que s’acostava els cridà l’atenció, venia del pas a nivell, concretament de la banda dreta, s’hi atansaren tots poc a poc i, aleshores succeí: majestuós, impecable i puntual amb setze anys de retard, passà l’AVE i les barreres s’aixecaren uns instants després que ho fes el tren més ràpid i alhora més lent en tota la historia del món mundial.


*

LLÀGRIMES PER CATALÒNIA


"La veu de la telepantalla encara estava vessant informació sobre el pacte entre fiscalia i els acusats per evitar el judici de la trama de finançament irregular d'Unió Democràtica de Catalunya coneguda com a 'cas Pallerols' i tambè del tancament de llibreries arreu del principat, l'ùltima la Catalònia....., però la cridòria exterior s'havia reduït una mica. 
Els cambrers havien tornat a la feina. Un d'ells va acostar-se-li amb una ampolla de ginebra. Winston, assegut enmig d'un somni de benaurança, ni s'hi va fixar, que li estaven omplint de nou el got. Ja no corria ni cridava entusiasmat. Havia tornat al Ministeri de l'Amor, l'hi havien perdonat tot i tenia l'ànima blanca com la neu. 
Era al banc dels acusats, ho confessava tot i implicaba tothom, que importava, si la fiscalia acabava pactant. 
Més tard estava caminant per un corredor revestit de rajola blanca, tenia la sensació de caminar sota els raigs del sol, amb un guardia armat darrere seu. La bala tant de temps esperada li entrava pel cervell. No importava que tanqués la Llibreria Catalònia, si el gran germà consideraba que era millor un McDonald's al seu lloc, així hava de ser.


Va aixecar la mirada cap a aquell rostre enorme. 

Li havia costat quaranta anys d'aprendre quina mena de somriure s'amagava darrera el bigoti fosc. Quin malentés tan cruel i innecessari!. Quin exili tan tossut com obstinat, lluny del pit amorós!. Dues llàgrimes perfumades de ginebra van rajar-li a banda i banda del nas. Però ara ja estava tot bé, tot era correcte, la lluita havia acabat. Havia obtingut la victoria sobre ell mateix. 
Estimava el Gran Germà, a Pallerols i els d'Unió Democràtica, i també al germà McDonald's"

CATALÒNIA ABAIXA LA PERSIANA



El director de la llibreria Catalònia, Miquel Colomer, va anunciar ahir a través de la web el tancament de l'establiment, situat a la Ronda de Sant Pere de Barcelona, després de 88 anys d'activitat. "L'actual crisi, més accentuada al sector del llibre, ha generat una davallada de vendes els darrers quatre anys que, en les nostres circumstàncies i condicions, han fet impossible la continuïtat de la llibreria", explica Colomer, que afegeix que "perllongar l'activitat només aboca a finals pitjors". La decisió és "irrevocable" i "difícil, trista i dolorosa de prendre". Ara, sosté el director, l'empresa "es tancarà de manera ordenada i fent front, en la mesura del possible, a totes les obligacions contretes". La llibreria Catalònia ha fet una important contribució a la cultura de Barcelona i Catalunya i ha superat una guerra civil, un incendi devastador i un conflicte immobiliari. I ves per on i després d'haver superat tot això, no ha pogut amb els signes dels temps, un cop hagi tancat definitivament i buidat el local, diuen hi anirà una franquicia de Mc Donald's.
Malament quan en una ciutat tanquen una llibreria. L'ombra d'Abacus, FNAC i dels grans magatzems dels qui no es pot dir el nom és allargada. Continuem perdent llençols en la bugada de la cultura.

VIVIM EN UN UNIVERS SIMULAT?



Fa una dècada, un filòsof britànic de la Universitat d'Oxford va publicar un treball en el qual va exposar la teoria que l'univers en què vivim podria no ser més que una simulació informàtica creada per llunyans descendents. Encara que sembli ciència ficció, un grup de físics de la Universitat de Washington ha aconseguit ara dissenyar un test per provar la veracitat d'aquesta afirmació.

Nick Bostrom

La idea que la humanitat podria estar vivint a l'interior d'un univers artificial va sorgir en un article de Nick Bostrom, professor de Filosofia de la Universitat d'Oxford. El treball es va publicar el 2003 a la revista Philosophical Quarterly i des de llavors no ha deixat ningú indiferent.

Un grup de físics de la Universitat de Washington està desenvolupant un test que podria dur-se a terme en un futur proper i que podria servir per resoldre la pregunta de si efectivament vivim o no dins d'una simulació computada. L'estudi apareix publicat en ArXiv.org.

Per això el professor Martin Savage considera que només cal modelar una petita part del nostre món, és a dir, crear també una simulació prou gran. Partint de les lleis fonamentals de la física que regeixen l'Univers han estat capaços de simular amb relatiu èxit diminutes porcions d'aquest en una escala d'una bilionèsima de metro, una mica més gran que un nucli atòmic.

"Si aconsegueixes fer una simulació prou gran d'ella emergiria una cosa molt semblant al nostre Univers", explica Savage. Per la qual cosa, segons el científic, només és qüestió de buscar en l'univers en què vivim una "signatura" anàloga a la que estan utilitzant en les nostres simulacions a petita escala.

Una cosa que a més, per Savage i els seus companys, és perfectament factible. De fet, suggereixen que la "signatura" que provaria que el nostre és un Univers artificial podria mostrar-se com una limitació en l'energia dels raigs còsmics (la radiació que ens arriba d'estrelles i galàxies llunyanes).

Segons la idea Savage, els raigs còsmics de més energia no podrien viatjar per les vores del reticle artificial que simula l'espai-temps en un hipotètic model informàtic, sinó que hauria de viatjar en diagonal, de manera que les seves interaccions no serien iguals en totes les direccions, com seria d'esperar. Si s'aconsegueix demostrar que aquesta limitació "antinatural" existeix, ja no hi hauria dubte que vivim en l'interior d'una simulació.

EL GOVERN DELS TRILERS


"Aquesta gent de Iniciativa per Catalunya Verds de debò i cagabanduarriades varies són al món ben ve perquè hi hagi una mica de tot encara que vagin de sobrats tot i ser sobrers. El diputat d'Iniciativa per Catalunya-Verds i exconseller de Medi Ambient, Salvador Milà, considera que el conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, hauria de dimitir per la privatització d'Aigües Ter-Llobregat. En declaracions a La Xarxa, Milà ha dit que Mas-Colell "és qui està darrere aquesta operació. El govern dels millors s'ha convertir en el govern dels disbarats". 

No ha entès res el Sr. Milà (li ve de vell) i mira que és fàcil, és el modus operandi dels trilers de les Rambles "donde está la bolita" 

Mas-Culell li diu al Presi (en funcions o disfuncions) necessitem 300 milions d'euros per pagar les nomines de desembre dels funcionaris i no tenim un euro a la caixa o faixa. Que fem? 

El President en funcions o disfuncions parla amb el rei de la Tele de Sant Cugat (lo Racuder) que tot i no ser-ne partidari, ell o l'entorn (no el del Barça) adjudiquen Aigües Ter Llobregat a ACCIONA per la face, i acciona que els hi fa una bestreta de 300 milions d'euros amb la que en Mas i en Culell paguen la nomina dels funcionaris. 

Després, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que malgrat el rimbombant títol empara a quatre cagamandúrries designats a dit, dictamina "perquè així li han dit i/o ordenat que dictaminés" que aquesta decisió no s'até a dret, i que la cosa ja es discutirà després d'aclarir el cas Millet Montull, pels voltants del 2020/2030 més o menys, i mentrestant, els funcionaris ja han cobrat, Acciona ha anat de passerell i Aigües de Barcelona, avocada al balcó... espera. 

Fantàstic! el millor govern dels trilers és el nostre, amb estelada o sense, o potser haurien d'enlairar la bandera amb la calavera dels pirates, molt més escaient. Necessitat obliga, que tot s'ha de dir.

UN EQUIP DE SEGONA, DE SEGONA B


En el fons, com passa a la vida, en el fútbol tot és molt senzill. O se sap de que va i es juga seguint les regles del joc (Barça) o ets un ens patètic que s'arrossega per la gespa (Espanyol i els altres 20 equips de la lliga espanyola d'Espanya). La resta, entelequies i ganes de vendre premsa esportiva que és la mes bagassa de totes les premses que es fan i es desfàn. De fet, pura brossa, com el joc de l'Espanyol. És de mala educació cridar com crida la grada "a segunda, a segunda", no s'hauria de dir encara que es pensi, i menys encara cridar-ho al camp, però és que l'Èspanyol és un equip de segona, de fet, de segona B, sent molt i molt generós.
Les fémines de la foto, dins el folcklorisme del fútbol femení, ho fan molt més be que els mascles, lo qual, tampoc té excessiu mèrit, el nivell del fútbol femení és molt baix, gairebé tant com el de l'equip masculí del RCE Espanyol..., de Barcelona, lo qual no se si és un contrasentit o un oximorón.

CARAMEL MORTAL



Un nen ha mort aquesta tarda a Màlaga en ser atropellat per una carrossa de la cavalcada de Reis. El menor, de sis anys, s'hauria ajupit per recollir caramels de la calçada quan va ser atropellat per la carrossa, que transitava per la plaça General Torrijos de la capital malaguenya.
Habia de passar tard o d'hora, semblava més probable que la víctima fos un jubilat, més inconscients encara que la mainada i que es matarien per un cony de caramel de merda que a més a més no val res, i el paper sol estar enganxat del temps que fa que volta pels magatzems. 
Però no! ha estat un nen, un nen de sis anys. Els reis de l'Orient o de l'Occident que ni se sap d'on collons venien si és que mai varen arribar a venir, poden sentirse orgullosos, arrosseguen un mort a la seva esquena, un nen de sis anys, i ells, en són culpables, ells i tots els qui s'han inventat aquesta mentida, la més cruel de totes, la més injusta i la mentida que costa més de païr. 
Ha mort un nen de sis anys, i ja sé que avui n'han mort a milers arreu, de fam, miseria, guerres o qualsevol malaltia mal tractada al tercer món. Però aquest nen de Málaga és dels nostres, un mort de primera, però mort, una mort que es podia haver evitat, fa ja temps que s'hauria d'haver prohibit llençar caramels des de les carrosses, tant per la cavalcada de Reis, com per Sant Antoni, de la mateixa manera que s'hauria de prohibir que nens de set o vuit anys s'enfilin inconscientment fent d'anxanetes en la cosa rara i obsoleta dels castells i castellers. 
Hi ha tradicions que maten, i hi ha responsables.

EL PASSEIG SOBTAT



Quan a la nit un sembla haver-se decidit quedar-se a casa, s'ha posat una bata, després del sopar s'ha assegut a la taula il·luminada, disposat a fer aquell treball o jugar aquell joc després d'acabat el qual habitualment un se'n va a dormir, quan a fora el temps és tan dolent que el més natural és quedar-se a casa, quan un ja ha passat tan llarga estona assegut tranquil·lament a la taula que en cas de marxar provocaria la sorpresa de tots, quan ja l'escala està fosca i la porta del carrer Trancada, i quan llavors un, malgrat tot això, presa d'un sobtat neguit, es canvia la bata, apareix de seguida vestit de carrer, explica que ha de sortir, i a més ho fa després d'acomiadar-se ràpidament, quan un creu haver donat a entendre més o menys disgust d'acord amb la celeritat amb què ha tancat la casa donant un cop de porta, quan al carrer un es retroba, amo de membres que responen amb una especial mobilitat a aquesta llibertat ja inesperada que un els ha aconseguit; quan mitjançant aquesta sola decisió un sent concentrada en si tota la capacitat determinativa, quan un, atorgant al fet una major importància que l'habitual, s'adona que té més força per provocar i suportar el més ràpid canvi que necessitat de fer-ho, i quan un va així corrent pels llargs carrers, llavors un, per aquesta nit, s'ha separat completament de la seva família, que es va escorrent cap a la insubstancialitat, mentre un, completament dens, negre de tan precís, donant-se cops a les cuixes per darrere, s'alça en la seva veritable estatura.

Tot això s'intensifica encara més si a aquestes altes hores de la nit un es dirigeix ​​a casa d'un amic per saber com li va. FRANZ KAFKA

UN CAS COM UN CABÀS

Tafanejant per la xarxa m'he trobat amb el cas que explica en Manel de M. Dolors Terron sobre la paralització de la seva pensió de viudetat per estar escrit l'acte de defunció en català. LLegiu i sereu una mica més independentistes que abans de fer-ho, o  més separatistes, perquè del que es tracte és de separar-se d'aquest personal ranci i ignorant.



"Calafell, 20 d’octubre de 2012

Senyors, Els vull fer partícips del cas que en aquests moments m’està succeint des de les “espanyes”. Miraré de resumir.

Em dic M. Dolors Terrón Sacristan, i el dia 18 de juliol d’enguany el meu marit, Josep Vila i Pellicé, va morir pujant a la Pica d’Estats. Era mestre, i va treballar a diverses escoles i molts anys a la Universitat de Barcelona, al departament de Publicacions. Els darrers anys va estar exercint en un CRP (Centre de Recursos Pedagògics) i per tant, era funcionari, defensor del català i de Catalunya.

Deixant passar l’agost, a primers de setembre vaig posar-me en contacte amb el nostre advocat de Barcelona, perquè em fes totes les gestions que comporten aquests tipus de tràmits. Un d’ells era el gestionar-me la pensió de viduïtat.

Aquesta gestió, pel fet que el meu marit era funcionari, la tramita la “Delegación de Hacienda”, a Madrid, i ens demanen tot un seguit de certificats i documents que s’adjunten a la sol·licitud de pensió. Abans d’ahir vaig rebre una carta d’aquest estament que diu que el meu expedient està aturat per que els falta el “certificado de defuncion del registro español”. Jo vaig quedar sorpresa perquè sé que el bufet d’advocats que em representen són uns bons professionals i els vaig telefonar. Els vaig fer arribar la carta rebuda i, evidentment, l’advocat també va quedar sorprès i va optar per fer una trucada a la cap de secció del departament corresponent la Sra. Clara Isabel Melero Redrano. 

Aquesta senyora respongué a la trucada dient que SÍ que té un certificat de defunció (a més de la fotocòpia del llibre de família que també consta el registre, més un certificat de defunció internacional, perquè el meu marit va morir a la zona francesa i altres documents), però que està escrit en català, i ella NO té per què entendre aquest idioma. 

Davant la insistència del meu advocat, la senyora respongué: 

“BUENO PARA QUE ESTO SE AGILICE Y NO HAYA MAS DEMORAS, ME HACEN LLEGAR EL CERTIFICADO DEL REGISTRO CIVIL EN ESPAÑOL. PUES SI NO, PUEDE QUEDAR POR AHÍ ENTRETENIDO POR CUALQUIER OTRO COMPAÑERO MÍO”.

Això es el resum d’una conversa més llarga i emprenyadora. També vull fer saber que, mesos enrere, aquest requisit que ARA em demanen a mi, NO el demanaven. Segurament m’ha tocat el funcionari de torn (tocapebrots), però per comprendre defunció o defunción, mort el dia o muerto el dia, tom o tomo, llibre o libro. La resta són dades numèriques: segell oficial del Registre Civil de Calafell i la signatura del jutge. 

Sóc catalana, catalanista i independentista. He corregut davant dels grisos per parlar en català i també he rebut -per desgràcia. He après a escriure la llengua del meu país de gran, perquè, de petita, no ens ho van permetre. Vaig estar a la manifestació del 1977 i, ara, a la d’enguany, tot i fer dos mesos d’haver enviudat, però, per ell i per mi, ho havia de fer, i, ara, aquesta colla de... m’obliguen, fins i tot, a que l’últim certificat oficial del meu marit sigui en español.

Per mi és increïble això que està passant. No faig cap instància per poder anar collir bolets al Retiro! Amb tot el dolor del meu cor -i per desgràcia-, sol·licito una pensió de viduïtat que em correspon, després que el meu espòs hagués treballat 35 anys com a mestre (funcionari). 

Amb aquest escrit, no és la meva intenció reclamar res de res. La pensió, si no és d’aquí a deu dies, potser en passaran quaranta quan la rebré, però sí que m’agradaria fer difusió d'aquest fet. Vull que la gent del meu país sàpiga com les gasten els que no ens volen..., però tampoc no ens deixen.

Gràcies per la vostra atenció i pel temps dedicat a llegír aquest escrit. 

Atentament, . M. Dolors Terrón Sacristán - 39.305.221S"

ACCIONA: PAÍS FATAL, PAÍS AIMAT


"- Haga el favor de poner atención en la primera cláusula porque es muy importante. Dice que... la parte contratante de la primera parte será considerada como la parte contratante de la primera parte. ¿Qué tal, está muy bien, eh?
- No, eso no está bien.
- ¿Por qué no está bien?
- No lo sé, quisiera volver a oírlo.
- Dice que... la parte contratante de la primera parte será considerada como la parte contratante de la primera parte.
- Esta vez parece que suena mejor.
- A todo se acostumbra uno. Si usted quiere lo leo otra vez.
- Tan sólo la primera parte.
- ¿Sobre la parte contratante de la primera parte?
- No, sólo la parte de la parte contratante de la primera parte.
- Dice que... la parte contratante de la primera parte será considerada como la parte contratante de la primera parte, y la parte contratante de la primera parte será considerada en este contrato... Oiga, ¿por qué hemos de pelearnos por una tontería como ésta? La cortamos.
- Sí, es demasiado largo. ¿Qué es lo que nos queda ahora?
- Más de medio metro todavía. Dice ahora... la parte contratante de la segunda parte será considerada como la parte contratante de la segunda parte.
- Eso si que no me gusta nada.
- ¿Qué le encuentra?
- Nunca segundas partes nunca fueron buenas."

D'una nit a l'Òpera dels Germans Marx

Aquest surrealista dialeg dels germans Marx m'ha vingut al cap en assabentar-me que Generalitat de Catalunya, davant la privatització més gran d'un servei públic de la Generalitat, la gestió de la societat Aigües Ter Llobregat (ATLL), per la qual les arques públiques haurien de rebre uns ingressos de 1.000 milions d'euros, ha quedat en entredit per una resolució de l'òrgan de control dels contractes de la mateixa Generalitat que considera que Acciona (la guanyadora del concurs) hauria d'haver quedat exclosa del procediment per incomplir una de les seves bases.

L'Òrgan Administratiu de Recursos Contractuals de Catalunya, (OARCC), que depèn del Departamet de Presidència, va emetre dimecres una sentència en què estima el recurs que va presentar Agbar contra la seva competidora i guanyadora del concurs per considerar que aquesta podria haver presentat una millor oferta perquè en comptes de comprometre's a fer una sèrie d'obres en 10 anys, ho feia en un termini més llarg i això li donava un avantatge competitiu respecte als altres concursants.

Per aquest motiu, Acciona va obtenir 0 punts en aquesta condició del concurs, però en el total del procediment va guanyar els altres contrincants. Agbar, en la seva impugnació, defensa que ajornar unes obres és una variant que influeix en la tarifa que aplicarà l'empresa concessionària del servei d'aigües (l'aspecte que donava més punts en el concurs). I ahir, l'organisme de control de contractació li va donar tota la raó en aquest punt: «Acceptar la proposició d'Acciona suposa vulnerar els principis d'igualtat i transparència». Després d'una llarga justificació jurídica, l'OARCC conclou que s'ha d'«excloure» Acciona del procediment.

O sigui que, el Govern dels millors, o el dels técnics actual, no saben ni adjudicar un contracte com déu mana, donant peu a que els d'Agbar més llestos els hi esmenin la plana. El que em plantejo és: Si són incapaços de gestionar un concurs per privatitzar Aigües Ter Llobregat sense deixar forats com el que han deixat perquè Agbar pugui recòrrrer (compte que de seguir endavant el recurs a més a més hauràn d'indemnitzar a Acciona que ja havia avançat 300 milions d'euros amb els que varen pagar la nómina de desembre que tambè hauran de tornar), ¿com pretenen gestionar la independència del nostre país, amb la de contractes i contractes que hauràn de signar amb Espanya i altres països entre altres qüestons les del proveïment energètic?.

Tot aquest vodevil digne de Barriosésamo em recorda una altra frase brillant de Groucho Marx referida a aquest Govern 

 "El puede parecer un idiota y actuar como un idiota. Pero no se deje engañar. Es realmente un idiota"

o... com diria Alksndr Blök

Dempeus sota la bròfega tempesta
país fatal, país aimat
en quines mans has parat
que ens has entaforat
un Govern gens il·lustrat.

.
El poca-solta d'en Tarradellas, deia alló de que en política es pot fer tot menys el ridícul, però aquests el fan i amb escreix, i a més a mes ni se n'adonen, el que encara és pitjor.
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO