· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

L'AIGUA ÉS GRATIS, A VALÈNCIA I ARREU

Font de la Plaça de la Reina a València. Una de les vuit fons que ha instal·lat l'ajuntament d'aigua gratis i refrigerada. 
Segur que fareu cara d’incredulitat quan veieu aquest títol. Oi que penseu: si cada cop la factura de l’aigua és més cara!. La mateixa cara que fan empresaris i emprenedors quan estan fent assessoria de costos, i conformació de preus de venda i els dic aquesta frase per sacsejar la seva ment. Però la realitat és aquesta, l’aigua, en origen, és gratis. Si aneu pel rodal i beveu d’una font, que potser heu de pagar? Si us pareu al voltant del Ripoll i us refresqueu la cara, que heu de fer algun dispendi? Cap. Ja ho veieu: l’aigua és gratis.  Ara bé, què paguem a la factura de l’aigua? Doncs el que paguem és el servei de valor afegit de portar l’aigua des del seu origen (riu, pou, llac, font, mar, etc.) fins a casa nostra. Aigua potabilitzada i que es pot beure, que està disponible cada hora i cada dia de la setmana. Aigua que passa per unes canonades des del seu origen fins a casa i que s’han de mantenir i evitar fugues. Aigua que, un cop utilitzada, s’ha de depurar i tornar al riu perquè l’utilitzin altres poblacions aigües avall. En aquest cas, veiem que els clients paguen per una cosa, però no tenen la percepció que la paguen per un alt valor afegit. Com que l’aigua és de titularitat municipal i no hi ha competència, ja que no pots canviar de companyia d’aigua com ho faries de telèfon, electricitat, gas, etc., tampoc hi ha gaire esforç a explicar-ne aquest valor afegit. Això no obstant, en el món real amb una gran competència, les empreses sí que han de saber quin és el seu valor afegit per determinar el preu de venda. Aquí convé incidir en una banalitat, però que massa gent oblida: el preu de venda és el que està disposat a pagar un client i no té res a veure amb el seu cost. Així ens trobem que en alguns mercats i per a certs productes el marge és del 90%. I no abaixen el preu perquè els clients segueixen comprant-los. I ara incidirem en una altra banalitat: perquè una empresa pugui guanyar diners, el preu de venda dels seus productes ha de ser superior al cost. En la determinació del preu s’han de tenir en compte tots els costos, tant directes com indirectes. La realitat és que massa empreses, en especial emprenedors i petits empresaris, es deixen molts elements a l’hora de calcular-los. I així, com que el preu és més baix del que seria normal, resulta que venen força. Estan molt contents perquè facturen molt, però no els surten els números. Llavors ens trobem en una paradoxa: com més venen, més diners perden. I aquest cas és més habitual del que pugueu pensar. Des del punt de vista del consumidor, el cost més alt del que comprem no sempre ha de ser el del producte. Hem vist el cas de l’aigua on el cost del producte és zero. Aquesta època de Nadal i Reis, en què ens han inundat de campanyes de publicitat per comprar colònies i perfums, potser pensareu que la colònia o el perfum és el més costós. Doncs no. Són els envasos i la publicitat. Perquè les companyies perfumistes saben molt bé què venen. No venen ni colònia ni perfums. Això és el mitjà. Fixeu-vos bé en la publicitat i veureu clarament el que venen: aspiracions i diferenciació. De fet, la sensació és que cada vegada més els que ens venen es fum, embolcallat amb un envàs molt bonic i dins buit de contingut. Ah!, I no oblideu que quan us ofereixen alguna cosa gratis, el pagafantes, el que la paga,  ets tu, Per cert, al Prat de Llobregat d'aigua els en sobra, i molta.

L'ESPANYOL I L'EFECTE STREISAND

Una obra de teatre ha aixecat polseguera entre l'afició del RCD Espanyol. La representació, en què apareix un fictici jugador blanc-i-blau que comet una violació, ha estat qualificada pel club com "una falta de respecte". Els de Cornella sur mer fins i tot han fet un comunicat oficial: El RCD Espanyol de Barcelona SAD vol expressar la preocupació que ha generat entre la nostra massa social el que considerem una manca de respecte al nostre Club a l'obra 'Cacophony' de Molly Taylor, dirigida per Anna Serrano i que s'està representant aquests dies a la Sala Beckett de Barcelona.

Un dels personatges és un futbolista violador que es vincula com a jugador de l'RCDE. No podem tolerar que se'ns pugui relacionar amb aquesta problemàtica, més encara quan, al nostre Club, no s'ha viscut mai una situació com la que es planteja. Des del respecte absolut a la llibertat de creació i d’expressió, el RCD Espanyol s’ha posat en contacte amb el director de la Sala Beckett per posar de manifest l’enuig que genera aquesta situació. És un tema tan sensible com la sensibilitat que demanem pel nostre Club. Sempre estarem en contra de la violència, les actituds reprovables i que cal eradicar, com els que mostra l’obra. I és clar, els de la Sala Becket els ha contestat: Els responsables de la Sala Beckett, a través d'un extens text a la seva pàgina web, expressin la seva "sorprenent i incredulitat" per aquesta situació i recorden que el jugador blanc- i-blau apareix únicament a "dues o tres rèpliques" i que el futbolista en si no té presència a l'obra 'Cacophony'.  Els responsables d'aquest teatre s'han mostrat altament indignats per la reacció de l'Espanyol: "Demostra un desconeixement absolut dels fets i una ignorància total del sentit de la cultura a la democràcia. Això suposa un atent directe, ja no contra la llibertat d'expressió", sinó contra la dignitat del teatre i la cultura". La Sala Beckett explica que tota la polèmica, segons la seva versió, neix d'una publicació a les xarxes socials d'algú “que ni tan sols ha vist l'obra”. Això ha provocat, afirmen, una reacció en cadena en què s'inclouran insults (...) cada vegada més agressius i amenaçadors contra els integrants de 'Cacophony'.  Finalment, la Sala Beckett recorda que tot el que passa a l'escenari “no és mai veritat”, cosa que, amb tot sarcàstic, necessita un “petit esforç intel·lectual” que està a l'abast de tothom, ja que “no és difícil”. Els responsables de la institució insten a allunyar-se de “posicionaments fanàtics”. I es que els periquitos que porten tota la temporada violant el futbol, una vegada més se l'agafen amb paper de fumar. Encara com no se'ls hi ha ocorregut demanar que el personatge fos un jugador del Barça, clar que l'únic possible ja no és jugador dels altres violadors del futbol.  Amb aquesta ridícula i inoportuna queixa l'únic que han aconseguit els de Cornellà sur mer, es crear un efecte Streisand amb l'obra Cacophony.

EL CONSOMÉ DE GAZIEL

Al final del seu llibre 'Tots els camins duen a Roma', Agustí Calvet, Gaziel , explica una conversa amb un altre periodista il·lustre com va ser Julio Camba, al restaurant Lhardy de Madrid, on aquest defensava que si la gota de floridura, en lloc de caure casualment sobre la placa del microscopi de Fleming, li hauria caigut a ell a la tassa del consomé que estaven prenent, l'hauria fet retirar immediatament i adéu a la invenció de la penicil·lina. La broma de Camba era sobretot una apologia de la destinació, que és capritxosa, però que sovint marca el camí de la història.

He recordat l'anècdota mentre llegia les cròniques de la campanya gallega, on es decideix alguna cosa més que la presidència de la Xunta en aquestes eleccions autonòmiques, que mai abans no havien despertat tant d'interès. Certament, el PP es juga molt, més que ningú, després de quatre majories absolutes amb Alberto Núñez Feijóo. Però, sobretot, qui sap que el seu futur depèn del resultat de les eleccions gallegues és el líder de la formació. En política, el passat no compta, l'única cosa que importa és el present. I es pogués donar el cas que, havent estat el primer partit en vots a Espanya i Galícia, es quedés en tots dos casos fora del poder. De vegades el destí fa aquestes coses i la floridura fa malbé la tassa de brou, per molt interès del cuiner i la qualitat del producte per a la seva cocció. I podria ser que Pedro Sánchez, com Fleming, descobrís que el mateix Penicillium que li amarga el consomé al rival fos la seva pedra filosofal per avançar en la seva concepció d'Espanya. Per què? Doncs perquè si el PP queda fora del poder a les tres comunitats històriques (Catalunya, Euskadi i Galícia), voldrà dir que hi ha una Espanya plural que desitja un altre model menys centralitzat d'Estat, on Madrid no pot ser la gran aspiradora de recursos. I encara significarà que, si el PP vol acabar governant en aquest país, necessitarà posar sordina al discurs de l'Espanya una, grande y libre, Metro Goldwyn Mayer que pregona. Això tampoc ho arreglaria Isabel Díaz Ayuso, que és més del mateix encara que amb més gràcia. Avui a Galícia també està en joc una altra visió d'Espanya.  - Màrius Carol a la vatguardia.com. No sé sap a hores d'ara a qui li tocarà presidir la Xunta de Galícia, hui, al voltant de les onze de la nit se sabrà tot. Però la foto que presideix l'article, dona pistes, no hi surt Rueda el`candidat ocult, i aquest ha estat per a mi un dels molts errors que ha comès Gènova en aquesta campanya. I és que el Pp troba i trobarà encara més a faltar a Pedro Arriola.

HOUSTON, TENIM UN PROBLEMA AMB SORA

La intel·ligència artificial (IA) segueix fent passos de gegant per fer indistingible la realitat de la ficció. Open AI, la companyia responsable de ChatGPT acaba de llançar Sora, el seu nou model d'IA generativa "que pot crear escenes realistes i imaginatives a partir d'instruccions de text", segons s'explica a la web del projecte. I en vista dels resultats és veritablement així.
Ho va anunciar ahir Sam Altman, director executiu d'Open IA, de X ia l'instant aquesta xarxa social es va omplir de vídeo de tota mena creats amb aquesta nova eina. Des d'escenes futuristes, a clips de dibuixos animats o escenes d'un poble de l'Oest americà que colen perfectament com a filmació antiga o vintage. De moment només fins a un minut de durada i mitjançant instruccions textuals. Sora també pot allargar vídeos ja existents.
De moment està obert per a un petit grup d'“artistes visuals, dissenyadors i cineastes per obtenir comentaris sobre com fer avançar el model perquè sigui més útil per als professionals creatius”. D'altra banda, l'anomenat equip vermell d'Open AI (experts en àrees com ara desinformació i contingut que incita a l'odi i els prejudicis) està avaluant "àrees crítiques a la recerca de danys o riscos".
Però ja en aquest moment primerenc del seu desenvolupament, les capacitats de Sora són sorprenents, ja que és capaç de generar escenes complexes amb múltiples personatges, tipus específics de moviment i detalls precisos dels protagonistes i del fons. Segons els seus creadors, "el model comprèn no només el que l'usuari ha demanat al missatge, sinó també com existeixen aquestes coses al món físic".
Al gairebé mig centenar de vídeos generats amb Sora, que s'han publicat a la web del projecte, es mostren imatges amb personatges que resulten convincents i amb una gran consistència visual al llarg dels diferents plànols i preses que la IA també és capaç de generar. Això, segons els seus responsables, demostra que "el model té un profund coneixement del llenguatge, cosa que li permet interpretar indicacions amb precisió i generar personatges que expressen emocions vibrants".
Tot i això, en la seva versió actual i que es va donar a conèixer ahir, encara presenta algunes limitacions. Encara té dificultats, com reconeixen des d'Open AI, "per simular amb precisió la física d'una escena complexa i és possible que no comprengui casos específics de causa i efecte. Per exemple, una persona pot donar una mossegada a una galeta, però després, és possible que la galeta no tingui la marca de la mossegada". De la mateixa manera, "també pot confondre els detalls espacials d'un prompt, per exemple, barrejant esquerra i dreta -com s'observa al vídeo de l'home corrent a la cinta d'exercicis-, i pot tenir dificultats amb descripcions precises d'esdeveniments que tenen lloc al llarg del temps, com seguir una trajectòria de càmera específica".
Com sol ser habitual davant de qualsevol salt endavant de la IA, sorgeixen immediatament les preocupacions del mal ús que es pot fer d'una eina com Sora. En aquest sentit, cal recordar que Sora no és la primera eina generativa de vídeos. El laboratori Midjourney té un bot a Discord amb què és possible generar vídeos curts mitjançant instruccions textuals. O Stable Diffussion, un altre model amb què també es poden crear vídeos, encara que de només entre 2 i 5 segons.
En qualsevol cas, les capacitats d'aquests dos models queden molt enrere de les de Sora, a la qual -per exemple- se li podria llançar la petició que fes un vídeo de soldats de l'exèrcit que es volgués entrant a un hospital i matant metges i pacients i que les imatges tinguessin el mateix estil de les que emeten les televisions de tot el món en qualsevol conflicte bèl·lic. A partir d'aquest exemple, la llista de mals usos imaginables és llarguíssima, encara que no difereixen gaire dels més habituals sempre que parlem dels conflictes ètics de qualsevol model d'IA.
Per aquesta raó, Open AI ha explicat que ja està prenent precaucions en aquest sentit i assegura que ja està treballant en la creació de “eines per ajudar a detectar contingut enganyós, com un classificador de detecció que pot indicar quan Sora va generar un vídeo”, basant-se en l'experiència adquirida en el desenvolupament de DALL·E3, el model de creació d'imatges d'Open AI, que també són aplicables a Sora. D'aquesta manera, quan Sora estigui integrat en algun altre producte d'Open AI i s'obri al públic, es rebutjaran les sol·licituds d'ingrés de text que demanin generar vídeos que mostrin "violència extrema, contingut sexual, imatges d'odi o imatges de celebritats," asseguren. Però des d'aquesta companyia reconeixen el que és inevitable i que malgrat investigacions i proves exhaustives, no podem predir totes les formes beneficioses en què les persones utilitzaran la nostra tecnologia, ni totes les formes en què n'abusaran",
En resum, que no sé a vosaltres, però a mi aquesta darrera innovació de la IA, m'acollona, per com es pot arribar a manipular qualsevol notícia, qualsevol informació fins a un punt que no podíem imaginar, i aquest és el problema si la IA ens supera estem perduts, perquè hi ha línies que no se li hauria de permetre creuar, i ja ens podem imaginar que per més que els creadors de SORA, amb la boca petita diguin que la podran controlar, sabem que no serà així a la pràctica. Houston, tenim un problema amb SORA. - Albert Molins, a la vanguardia.
 

MORT ACCIDENTAL D'UN OPOSITOR

Alexéi Navalni va voler ser el Nelson Mandela rus, però Vladímir Putin ha demostrat ser més cruel que els artífexs de l'apartheid sud-africà. El dissident rus va prendre el gener del 2021 una decisió molt arriscada que, al final, li ha costat la vida. Després d'haver patit un coma induït per ingerir una substància química, el Novichok, i estar sis mesos hospitalitzat a Alemanya per recuperar-se de l'enverinament, va decidir tornar a Moscou per erigir-se en líder de l'oposició a Putin. Una decisió valenta i, alhora, suïcida, si repassem l'historial de tots aquells que s'han volgut enfrontar al dictador rus. Navalni va plantar cara al Govern rus i es va guanyar l'admiració i el respecte de l'opinió pública internacional. Els seus vídeos contra Putin –especialment el que va divulgar sobre el luxós palau on residia– havien tingut molta audiència a les xarxes socials russes i havien provocat una onada d'indignació entre la població. Putin mai no se'l va perdonar. Un cop va tornar a Moscou, la justícia russa va anar acumulant càrrecs contra ell i ja no va tornar a sortir mai més de la presó. Navalni, malgrat això, va seguir actiu en xarxes fins que recentment va ser traslladat a un centre penitenciari de l'Àrtic, on la seva salut va anar empitjorant davant la manca de la medicació que requeria després del seu enverinament. Malauradament, la seva mort estava anunciada. Podria haver estat setmanes enrere o en propers dies, però el final de Navalni estava escrit. La seva mort se suma a la de tants altres que han gosat desafiar Putin. O la dels milers d'ucraïnesos que han mort a la defensa del seu país per la invasió russa. I el curiós del cas és que aquestes morts accidentals sí que causen indignació, però ja no sorprenen, per reiterades, tot va començar amb la mort accidental i accidentada de la periodista de la Nova Gazeta Anna Stepànovna Politkóvskaia, a qui van seguir 52 morts accidentals, fins a arribar a la que potser més va impactar juntament amb la d'Anna, la d'Aleksandr Litvinenko, que va morir accidentalment enverinat a Bloomsbury, Londres. El 2023 va tenir més sort Yelena Miláshina, també de Nóvaya Gazeta que va escapar a un atemptat accidental a Txetxènia, (de moment).  Continuarà...

EL MANIFEST DE LJUBLJANA

La primera signant del Manifest de Ljubljana sobre la importància de la lectura de textos llargs i complexos, com els llibres, és Margaret Atwood, la creadora de l'aclamat El conte de la criada, una novel·la que revela un món distòpic aterridor precisament per la possibilitat de una existència així. Què escriuria sobre un món on els humans han perdut la capacitat de pensar de manera crítica i d'expressar-se amb matisos perquè un dia van deixar de llegir llibres?

“Hem de comprendre aquest perill”, va alertar el coautor del Manifest de Ljubljana, Michael Kovac, que ahir va ser a la Politècnica de Catalunya, convidat per UPCArts. Al text del manifest, elaborat per professors i investigadors i publicat l'octubre passat, s'adverteix que la societat s'enfronta a transformacions clau a mesura que la tecnologia avança. Aquesta està arraconant els moments que abans es dedicaven a la lectura de llibres.

"Llegir fa temps i ara no ho tenim, tot passa molt ràpid", justifica Martina Massana, 18 anys, estudiant d'enginyeria de dades. Ella forma part de l'elit lectora, com ara Xènia Mata, 19 anys, d'enginyeria de sistemes i TIC a Manresa (UPC). “No és fàcil trobar calma. Jo busco una estona i desactiva les xarxes socials si no és impossible”. Per a Kovac, els textos llargs i complexos ens requereixen atenció i paciència intel·lectual. Ens forcen a qüestionar-nos ia veure altres perspectives. Si no ho fem, perdem el pensament profund i la capacitat d'expressar-nos. Podem adquirir el pensament crític amb altres activitats diferents de la lectura?, es va preguntar el filòsof. Els estudis analitzats fins ara indiquen que no. Només lexercici de la lectura alimenta el pensament profund.

Els efectes de no llegir són generals però el seu impacte és més gran en la població més jove en procés de formació. A més del poc temps o interès per llegir, mostra (una part) un dèficit en la comprensió lectora, com va exposar PISA. El desembre passat, la Reial Acadèmia de la Llengua advertia del declivi de la lectura. “Molts joves no són capaços d'armar el sentit d'un text, resumir-ne les idees fonamentals, distingir-les de les accessòries. Per què no se'n parla? No només no s'expressen amb fluïdesa ni redacten de manera àgil i articulada, sinó que tenen moltes dificultats per comprendre'n el significat, i això fa uns anys no existia”, va dir l'acadèmic Ignacio Bosque.

"La universitat no pot estar absent d'aquest debat", va sentenciar Daniel Crespo, rector de la UPC. Aquest campus està activant l'oferta cultural a estudiants i professors i impulsant l'entrada de l'art i l'humanisme a les carreres tecnològiques. "La lectura hauria de ser present a totes les disciplines i ser un pont entre elles", va manifestar a l'acte d'ahir Carme Fenoll, directora d'UPCArts.

L'exministre Joan Subirats també va advocar per un aprenentatge transdisciplinar perquè els reptes de futur són tan complexos que requeriran mobilitzar coneixements diversos. “La IA no serà suficient, cal saber què preguntar-li i això és cada cop més complex”. Va considerar important llegir no només textos acadèmics, també literaris, per la utilitat de les “casualitats”. “Llegir coses que no et toquen llegir (com a novel·les) incorpora la possibilitat de trobar solucions originals”.

Martina Massana ha impulsat el primer club de lectura interuniversitari europeu, a la calor de l'aliança europea en què està integrada la UPC, Unite. Mig centenar d'estudiants d'universitats tecnològiques de Finlàndia, Alemanya, Àustria, Itàlia Portugal, Suècia i Polònia han llegit la plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. “Dimarts vam tenir la primera reunió, en línia, i va ser emocionant escoltar el que opinen els altres”, somriu Xènia.

Per a Kovac, el declivi anirà a més si no s'atura. Però confia que les autoritats despertin aquesta qüestió (el manifest està corrent com la pólvora en entitats culturals i acadèmiques) i iniciïn campanyes com abans van emprendre per al tabaquisme o el sedentarisme i ara s'ha normalitzat la rutina física. També ho creu Montse Ayats, presidenta del Pla Nacional de la Lectura. Creu que PISA ha encès una alarma social respecte no només a la baixa comprensió lectora, sinó també al descens de l'hàbit lector. Va exposar que hi ha poques dades sobre la universitat (va recomanar obrir les biblioteques a una oferta de narrativa) i va reafirmar que l'hàbit s'adquireix en edats primerenques, gràcies a l'escola i la família. “Però per fer llegir has d'haver llegit”, per això és, al seu parer, important impulsar la cultura humanista en mestres.- lavanguardia.com

EL NEN QUE ENSENYA A PARLAR A LES MÀQUINES

Una investigació de la Universitat de Nova York, ha inserit els seus algorismes "en la ment d'un nadó," perquè els seus sistemes d'IA s'instrueixin en el mètode d'aprenentatge dels nadons i siguin molt més eficaços. Els nens necessiten menys dades que els sistemes d'aprenentatge automàtic per dominar un llenguatge perquè són capaços d'associar objectes amb experiències: per això la IA no capta acudits o el sarcasme.

Durant 18 mesos de la vida del Sam, un nen australià, han recollit 61 hores d'imatges i enregistraments d'àudio que han servit per generar un model de llenguatge per a les IA. Sam ha portat un casc amb sensors i càmera entre els 6 i els 25 mesos. No sempre estava actiu. Es van gravar 61 hores de la vida del nen, en què va estar exposat a 250.000 paraules. Així ha estat com Sam ha servit per ensenyar a parlar a les intel·ligències artificials. Els nadons aprenen a parlar a una velocitat sorprenent. Abans de fer un any diuen la seva primera paraula i als tres ja es defensen el dia a dia amb la seva llengua materna. Són l'enveja de molts adults que volen aprendre un nou idioma i triguen molt més a arribar a aquest nivell, si ho aconsegueixen. I també són un model a seguir per a la intel·ligència artificial, que necessita moltes més dades per aprendre un idioma. Per això un equip d'investigadors de la Universitat de Nova York ha posat els seus algoritmes a la pell d'un nadó, Sam, per veure què són capaços d'aprendre. No literalment, és clar: ho han fet ensenyant al sistema vídeos gravats des de la perspectiva del nen, usant un casc amb càmera.

Els resultats de l'estudi mostren que el sistema aprèn paraules relacionant-les amb les coses que el nen veu i escolta a la seva vida diària. És un avenç per construir intel·ligències artificials que aprenguin de forma més eficient i similar a com ho fem les persones. Les llengües naturals (com l'espanyol o l'anglès) són formes de comunicació que les persones desenvolupem espontàniament. Això les diferencia de les llengües artificials, com els llenguatges de programació o el llenguatge matemàtic, creades a propòsit per a un fi.

Normalment, a les llengües artificials tot té un significat únic que no admet discussió: si diem 1+1=2, no hi ha dubte de què volem dir. Però això no és així en les llengües naturals: si diem “ens veiem al banc”, hem quedat en un seient del parc o on guardem els diners? L'ambigüitat fa que les llengües naturals siguin especialment difícils per a les màquines. També per això els acudits, la poesia i el sarcasme donen problemes als ordinadors.

Ja a la dècada dels 50 va sorgir l'interès perquè els ordinadors poguessin treballar amb llenguatge humà (per exemple, l'Experiment Georgetown, per traduir entre anglès i rus, de gran interès a la Guerra Freda). Per aconseguir-ho, lingüistes i informàtics descrivien l'estructura de l'idioma escrivint regles sintàctiques basades en les teories de Chomsky. Per exemple, una regla podria dir: una oració es compon de subjecte (que va primer) i predicat (que va després). Però podien caldre milers de regles.

Als anys 80 es va produir un avenç important amb l'ús d'algorismes d'aprenentatge automàtic. Són algoritmes que aprenen mitjançant exemples com aquest: per traduir entre anglès i rus, donem milers de textos en anglès i les seves traduccions al rus. A partir d'aquí, s'ho fan per detectar patrons i aprendre per ells mateixos a traduir textos nous. Això fa el desenvolupament més fàcil (és més senzill aconseguir exemples que escriure una gramàtica) i millora els resultats, perquè poden tenir en compte el context. Però manté una limitació: cada algorisme així construït només val per a una cosa. Per exemple, un sistema de traducció només tradueix, no pot resumir textos ni respondre preguntes.

El següent gran salt es va fer a finals de la dècada del 2010: van sorgir els grans models de llenguatge, la base de ChatGPT. Són sistemes que aprenen a predir quina paraula és més probable que vingui després. Per exemple, a partir dels “Estats Units de”, un model de llenguatge podria predir “Amèrica”. Si després us demanem que afegiu una altra paraula, i una altra, serà capaç de generar un text coherent. Per aconseguir-ho només cal ensenyar-los molts textos, per exemple descarregats d'Internet.

Quina és la utilitat de predir la paraula següent? - Ningú sap gaire bé com funcionen, i, de fet, hi ha debat sobre si de veritat aquests sistemes entenen alguna cosa. Alguns científics defensen que actuen com a simples lloros, imitant el llenguatge humà sense entendre ni una paraula. Altres diuen que, malgrat basar-se en estadístiques sobre el text que han vist, sí que són capaces d'entendre'n el significat. Aquests grans models ja no estan limitats a una tasca, però porten problemes nous. Per entrenar un model com el darrer ChatGPT es fan servir bilions de paraules, una quantitat descomunal de text. Això requereix ordinadors de gran potència i memòria només a l'abast de grans empreses tecnològiques. I a sobre, consumeixen molta energia i contaminen

L'experiment amb Sam intenta resoldre la qüestió sobre si una IA pot aprendre el llenguatge com ho fan els nadonsAixò ens porta de tornada a Sam. Els nens només escolten unes desenes de milions de paraules en els tres primers anys de vida, moltíssimes menys que ChatGPT. Amb això en tenen prou per defensar-se en el seu idioma. Per què els sistemes d'IA necessiten moltes més dades? Una de les claus és que els bebès poden associar les paraules amb objectes i experiències. En assenyalar una pilota dient “pilota”, els ajudem a saber què vol dir la paraula. Els sistemes com ChatGPT no tenen aquesta ajuda, se les arreglen amb els textos en brut. D'aquí ve la rellevància de l'experiment amb Sam. Una IA pot aprendre el llenguatge com ho fan els nadons? Els resultats són prometedors i podrien portar, en el futur, a sistemes que necessitin moltes menys dades, energia i emissions que els actuals.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Carlos Gómez Rodríguez és Catedràtic de Ciències de la Computació i Intel·ligència Artificial a la Universidade da Coruña - lavanguardia.com

MENTRE NOVA YORK NO DORM

La ciutat de Nova York va presentar aquest dimecres una denúncia formal contra cinc de les xarxes socials més importants -TikTok, Instagram, Facebook, Snapchat i YouTube- per "encoratjar una crisi de salut mental entre els menors a tota la nació". La denúncia -formalitzada davant el Tribunal Suprem de Califòrnia, estat on tenen la seu la majoria d'empreses tecnològiques- ha estat presentada avui per l'alcalde Eric Adams i ha estat plantejada conjuntament per l'Alcaldia, el Departament d'Educació i el Departament de Salut. Nova York -va dir l'alcalde- gasta 100 milions de dòlars a l'any en programes de tractament de salut mental de la joventut: “La nostra ciutat es va construir sobre la innovació i la tecnologia, però moltes xarxes socials posen en perill la salut mental dels nens , promouen addiccions i animen comportaments insans", va explicar.

"Avui estem actuant en nom de milions de novaiorquesos perquè aquestes companyies rendeixin comptes pel seu paper en aquesta crisi (...) La denúncia i el pla d'acció són part d'una acció més vasta que afectarà les vides dels nostres joves, la nostra ciutat i la nostra societat en els propers anys", va expressar l'alcalde.

"No ens podem quedar mirant i deixar que les grans tecnològiques monetitzin la intimitat dels nostres fills", va subratllar llavors l'alcalde, que es va recolzar en un informe del Departament de Salut Mental que deia que un 77 % dels alumnes de secundària passen tres hores o més al dia davant duna pantalla en el seu temps de lleure.

La denúncia plantejada descriu alguna de les tàctiques de les xarxes socials, com "l'ús d'algorismes per mantenir els usuaris connectats i animar una utilització compulsiva", el disseny de mecanismes similars als jocs en el disseny d'aplicacions i l'abús de la "reciprocitat" o fer sentir a l'usuari la necessitat d'interactuar amb l'aplicació.

Nova York és la primera gran ciutat a plantejar una denúncia contra cinc grans tecnològiques -algunes compten entre les reines de Wall Street-, però a Nova York la van precedir 41 estats que van denunciar Meta (propietària de Facebook i Instagram) per les mateixes raons el mes d'octubre passat. Des de Catalunya la iniciativa ha estat aplaudida per Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona: "Celebro la iniciativa i espero que es generalitzi", ha afirmat a les xarxes socials. Però mentre Nova York no dorm ni s'adorm, la resta de capitals mundials estan als llimbs com si la cosa no anés amb ells.

LA SOLITUD DELS ISRAELIANS DISIDENTS



"Defendre els drets de la població palestina, des del confort d'una ciutat europea sens dubte és meritori, però no gaire arriscat", ho escriu en un article a El País Antonio Muñoz Molina. Y em sento retratat, identificat, descobert, com crec que passarà amb qualsevol altre veí meu. L'escriptor continua: "Fer-ho a Israel, sota l'amenaça permanent d'un atemptat o d'un coet vingut de l'altra banda d'una frontera sempre propera, requereix un temperament moral i físic del qual no tots som capaços".

Muñoz Molina parla de la capacitat de jutjar els fets i pensa sobretot en els dissidents israelians d'un govern insensat i de dretes, amb dirigents corruptes, per això precisa: "Els israelians il·lustrats, agudament crítics amb el poder, activistes del laïcisme, revoltats contra les corrupteles, l'oportunisme cínic, l'extremisme del govern de Netanyahu, també se saben abandonats per una part considerable de l'esquerra internacional, encallada en la fidelitat als seus estereotips i maniqueismes, tan enfervorida en la defensa de la causa palestina que confon de vegades a terroristes sanguinaris amb lluitadors per la llibertat, i sent tanta compassió per les víctimes de les agressions d'Israel que ja no n'hi queda cap per a les altres víctimes israelianes que no són menys innocents".

La crítica a una esquerra cada cop menys aclarida pels canvis que operen al planeta és clara. Però Molina encara va més enllà perquè entenguem una mica el patiment interior d'aquells ciutadans israelians que no estan amb el seu govern. "La dreta pateix una miopia inversa. La malenconia incurable que transpiren els escrits polítics de David Grossman i de Shlomo Ben Ami tenen a veure amb aquesta solitud interior i exterior a què semblen destinats els ciutadans israelians que pensen com ells".

Ser dissident a Israel ha de ser arriscat i més a mesura que la maquinària de l'exèrcit arremeti a Gaza, amb la seqüela de destrucció i mort que suposarà. Suposo que l'escriptor abundarà al tema en properes ocasions. Vist a el laberinto grotesco. Amb menys gravetat, sense coets ni atemptats, es podrien considerar els catalans dissidents del procés, comparteixen el fet de ser víctimes dels dos bàndols, i la mateixa solitud.

EL DESPISTAT GOS BOIG DE MOSHE DAYAN

Moshe Dayan al costat occidental del canal de Suez amb el general de comandament Ariel Sharon, l'octubre de 1973. Moshe Dayan era un personatge carismàtic. Per la seva perícia militar i pel seu ull de pirata, perdut combatent amb els aliats durant la Segona Guerra Mundial. En realitat, es va apropiar com a ministre de Defensa del mèrit d'un pla que havia ideat Yitzhak Rabin (qui després seria la gran esperança de la pau, assassinat per un fanàtic israelià). La victòria d'Israel va impactar a l'Espanya franquista, en què encara ressonava l'amenaça del “contuberni judeomasònic” i en què nens poc més grans que jo havien participat en la infamant litúrgia catòlica de “matar jueus”. Dayan, fill d'uns jueus de la Ucraïna del tsar, va ser el segon nen a néixer (1915) a la Degània Alef, un dels primers quibuts del futur Israel, situat a la vora de l'evangèlic llac de Galilea, en un terreny que uns perses de Beirut van vendre a l'incipient moviment sionista. Aleshores el territori no era dels palestins, com es diu: ho administrava l'imperi otomà. Al llarg de la seva vida, Dayan, que va aprendre l'ofici militar amb un general britànic, va passar per fases de falcó antiàrab i d'altres de colom pacificador. Ara bé, coneixedor de la fragilitat del seu país, envoltat de mortals enemics, va deixar escrita una frase que sintetitza el terrible destí estratègic d'Israel: “L'enemic ens ha de percebre com un gos boig, massa perillós per ser molestat”.

Les salvatges matances que les milícies de Hamàs van consumar l'altre dia en territori israelià demostren que el gos de Dayan està molt despistat (la divisió interna ha afeblit Israel). La crueltat de les matances també demostra que el malestar acumulat a la franja de Gaza, una mena de presó gegantina en què han estat malvivint dos milions de palestins, ha fabricat un odi molt pur. Una ràbia infinita, que ja només es pot calmar morint i matant alhora.

Les salvatges matances que les milícies de Hamàs van consumar l'altre dia en territori israelià demostren que el gos de Dayan està molt despistat (la divisió interna ha afeblit Israel). La crueltat de les matances també demostra que el malestar acumulat a la franja de Gaza, una mena de presó gegantina en què han estat malvivint dos milions de palestins, ha fabricat un odi molt pur. Una ràbia infinita, que ja només es pot calmar morint i matant alhora.
Ariel Sharon, d'acord amb el president George W. Bush, va eliminar les colònies jueves de la franja el 2005. Creia que estava oferint un regal enverinat a l'Autoritat Palestina de Mahmud Abas. L'artífex de l'evacuació hebrea, Dov Weissglas, va dir que seria “una pressió tremenda per als palestins”. Ho argumentava amb una ironia despectiva: “Per primera vegada disposen d'un segment de terra amb total continuïtat pel qual poden vagar d'un extrem a l'altre conduint els seus Ferrari. I tot el món els vigilarà, no nosaltres”. Concloïa: “Negociarem amb els palestins quan es converteixin en finlandesos”. Weissglas es va equivocar del tot. Ara Gaza és un parany. Si Israel la envaeix, serà un vesper o una massacre. Si no la envaeix, Israel deixa de ser per sempre el gos boig que recomanava Moshe Dayan. - Amb informació de la vanguardIa.

EL BRUT NEGOCI DE LA NETEJA


El negoci de la neteja és ingrat perquè és molt intensiu en personal i requereix una gestió complexa. Per això, constructores com ACS, Ferrovial, Sacyr, FCC i OHLA han venut les divisions de serveis o ho estan fent per enfocar-se en àrees més rendibles com les concessions. Fonts del mercat indiquen que Acciona també es podria plantejar la venda de la seva filial.

Un informe recent de Scope Group mostra que les grans constructores espanyoles han venut actius per 7.000 milions els dos últims anys per reduir deute i centrar-se en negocis amb marges més elevats. D'aquest import, la major part correspon als serveis, amb la neteja i les escombraries a primera línia.

És en aquest punt on entren els fons d'inversió. Fonts d'un banc d'inversió expliquen que aquestes firmes estan molt interessades en les filials que rebutgen les empreses perquè també els dóna accés a infraestructures de reciclatge i als projectes d'economia circular. Es tracta de comprar-los a bon preu i després agrupar-los en una nova societat, com ha fet Portobello amb Serveo, conformada amb actius de Sacyr i Ferrovial.

Els canvis de propietari impliquen també el trasllat d'un exèrcit de treballadors, els contractes dels quals queden subrogats en les mateixes condicions. L'operació de Sorigué, que també afecta Lleida i Tarragona, farà que 1.500 treballadors canviïn d'uniforme. Valoritza, venuda a Morgan Stanley, ocupa a tot Espanya gairebé 20.000 persones.  

Valentin Carrera a La Nueva crónica parla de la màfia. No em refereixo a la màfia local, que estem en horari infantil, sinó a la màfia napolitana i siciliana, la de Vito Corleone i El Padrino; i més concretament, a un assumpte que ens hauria de preocupar tots els ciutadans i no només els ecologistes: la relació entre la màfia i les escombraries, i Carrera ens fa una pregunta: Per què a la societat actual les escombraries, en lloc de disminuir, creixen cada dia més i més?: La resposta és senzilla: perquè és un negoci, un immens negoci, a les mans de la màfia. I com més escombraries es produeixi, més gran serà el negoci. És la màfia ―a Sicília, per descomptat, aquestes coses aquí no passen― la que controla les milionàries concessions municipals, els monopolis de recollida d'escombraries, la venda de contenidors, les escombraries i les incineradores de residus, l'últim cercle d'un Infern digne de Dante.

La pregunta que ens fa Carrera és una, però la que em faig jo és una altra: hi ha alguna diferència entre les empreses napolitanes i les espanyoles.


PROHIBIR L'ESPERANÇA

 


La complexitat d’aquest conflicte és inabastable. S’inicia quan l’imperi romà, després de la revolta dels zelotes, el 66 d.C., va assetjar i destruir el Segon Temple de Jerusalem i va esclafar els resistents jueus a la fortalesa de Massada. Tot i la massacre, hi va haver encara una darrera rebel·lió, la de Bar Kokhebà, esclafada per les legions de l’emperador Adrià, que va prohibir l’estudi de la Torà, va arrasar Jerusalem i va rebatejar el lloc com a Syria Palestina. Des d’aleshores, els jueus dispersos pel món, mentre eren perseguits, expulsats, odiats, cremats o gasats, van mitificar l’Israel perdut. Però els nous pobladors, que en un moment donat van ser àrabs (bé que no tots musulmans), van acostumar-se a considerar com a propi un territori que ha conservat el nom romà de Palestina.

La lògica d’aquest conflicte és diabòlica: el món civilitzat tenia l’obligació de donar una terra a Israel, però els palestins, que quan els sionistes van arribar eren una població escassíssima i sotmesa a l’imperi otomà, van prometre “enfonsar tots els jueus al mar”. Amb els anys, han fructificat les tesis més inflexibles.

L’escriptor jueu Primo Levi, el gran testimoni de l’Holocaust, sobrevivent d’Auschwitz, deia en una entrevista el 24 de setembre de 1982, després de les terribles matances dels camps de Sabra i Xatila: “Hem de sufocar l’impuls de solidaritat emotiva amb Israel per raonar, amb la ment freda, sobre els errors de la classe dirigent israeliana”. Una frase del 1982 per il·luminar tristament el 2023. Els radicals d’un bàndol i de l’altre s’han anat reforçant mútuament fins que han prohibit l’esperança.

Més enllà de la tragèdia d’Israel i Palestina, és inquietant constatar que a tot arreu està de moda l’extremisme que Netanyahu i Hamàs encarnen. Si no aturem la nostra polarització, també nosaltres acabarem atrapats al cul-de-sac de la desesperança. - Antoni Puigverd.


PROHIBIT USAR LA PANTALLA COM A CANGUR



Fa anys que els gurus tecnològics de Silicon Valley van decidir reduir a la mínima expressió l'ús de pantalles mòbils per part dels fills davant els perjudicis que poden ocasionar en el seu desenvolupament. “Estic convençuda que el diable viu als nostres mòbils i està arruïnant la ment dels nostres joves”, va arribar a declarar a The New York Times Athena Chavarria, que fou assistenta executiva a Facebook.

A l'altra banda de l'Atlàntic molts pares no estan al corrent dels riscos. Una enquesta entre les escoles bressol privades de Catalunya indica que dos de cada tres centres han detectat casos en què la sobreexposició a les pantalles ha provocat un retard en el desenvolupament del nen, principalment en el llenguatge.

“Fa uns quants anys que els que ens dediquem a la primera infància ens hem adonat que l'aparició del llenguatge és cada cop més tardana, quan nosaltres estem fent la mateixa estimulació de sempre”, explica Mireia Català, portaveu de l'Associació Catalana de Llars d'Infants. El 75% de les escoles bressol pertanyents a aquesta organització (més d'un centenar) considera que l'abús de pantalles a la primera infància ha provocat un increment de problemes de llenguatge en forma de retards i alternacions.

Després del llenguatge, els aspectes del desenvolupament alterats són el menjar (46%, el nen té dificultats per menjar sense pantalla) i l'aïllament social (42%). Més del 30% dels centres identifica problemes a l'hora d'establir vincles relacionats amb el professorat i altres nens, dificultat per agafar el son i retard en el desenvolupament psicomotriu.

Josep Lluís Matalí: “Utilitzar la pantalla com a 'cangur' hauria d'estar prohibit”

Durant la pandèmia i amb el teletreball els pares van estar més pendents de les pantalles que dels nens. Aquests, al seu torn, es distreuen amb el mòbil o la tauleta. Així no molesten. A casa, al restaurant, al bus, de passeig al cotxet... “Abans al bus, a la cua de la botiga, la gent parlava als nens, els deien alguna cosa. Ara el nen, que necessita els estímuls per anar creixent i aprenent, no rep aquesta comunicació perquè al parc o al metro la gent està mirant el mòbil. Així es retarda el llenguatge. Com a pedagoga i experta en educació ho atribueixo als moments quotidians, i és una situació alarmant”, argumenta Català.

"Els estudis demostren que utilitzar la pantalla com a cangur hauria d'estar prohibit", assevera el psicòleg Josep Lluís Matalí, cap de la unitat de conductes addictives de l'hospital Sant Joan de Déu. “De zero a cinc anys és l'època de més creixement neuronal i tenim moltes dades sobre els efectes de les pantalles en aquesta població: problemes oftalmològics, de sedentarisme, en l'adquisició del llenguatge, musculoesquelètics, i una cosa que ens preocupa molt, que és l'impacte al neurodesenvolupament, a l'atenció, a la socialització. Són nens amb menys regulació emocional, que tenen més rebequeries, i pot ser un factor de risc per al desenvolupament d'algun trastorn com TDAH o quadres d'ansietat o depressió”.

S'entén per què les pantalles a la primera infància estan injuriades a la meca de la tecnologia? A Catalunya, la major part de les escoles bressol enquestades declara tenir casos de famílies a les quals el pediatre recomana portar els nens a aquests centres perquè es deshabituïn de les pantalles a casa. El 80% considera que el nombre de nens amb un retard global en el desenvolupament a causa de la sobreexposició a les pantalles “es va incrementant curs rere curs”.

“És un tema candent que preocupa molt i comencem a tenir dades significatives”, diu Matalí. A aquestes edats, el més important és l'enllaç i el joc. El nen necessita atenció plena, estímul de joc i de paraula i interacció, afegeix el psicòleg. I no tot és culpa de la tecnologia, adverteix: “Estic escoltant debats molt extremistes bipolaritzats, i la cosa és més complexa i multicausal. Sembla que si traiem les pantalles el món serà fantàstic, però, si segueixes sense fer-li cas, el nen tindrà altres dificultats”.

Segons Català, l'avantatge és que els nens de fins a 3 anys segrestats pel mòbil o la tauleta es recuperen en poc temps d'aquesta dependència quan es produeix un canvi dràstic d'hàbits a la família ia la guarderia. la vanguardia.com

Aquestes recomanacions estan molt bé, però el primer que haurien de fer els pares és donar exemple amb el seu ús del mòbil a casa.  “Les famílies acaben pensant que no passa res si deixen una estona el mòbil al nen. El problema és que aquesta estona és cada cop més llarga i no en són conscients”, apunta Mireia Català, partidària d'una política de zero pantalles a l'educació infantil: “El nen necessita un procés d'experimentació, contacte i socialització. La tecnologia ja l'aprendran més endavant; no els costa res”. Josep Matalí al·ludeix a un estudi que vincula l'ús més gran de pantalles per part dels pares al dels seus petits. “Pares, quan estigueu amb els vostres fills, zero pantalles, desconnecteu el mòbil. Un adult a casa contestant whatsapp està dispers i no està per al que ha de ser”, proclama el psicòleg, que defineix com a negligència paterna prestar el mòbil a menors de tres anys. Per als nens, com més temps d'exposició, més conseqüències. Hi ha un temps prudencial? “Nosaltres diem zero”. I tenen raó, el nostre net de 4 anys presenta els símptomes, és molt espavilat i llest, però té problemes amb el llenguatge, per menjar i relacionar-se. Sembla que d'ençà que va a l'escola bressol es va adaptant i millorant, amb l'ajut d'una logopeda i més control per part dels seus pares.

QUAN L'APATÍA NO ENS INFECTAVA LA SANG



Fa temps, quan l'apatia no ens infectava la sang, vam saber reconèixer el mal d'un poble assetjat i atacat. Però van passar els anys, i ens van fer més cecs - Soledad Gallego-Díaz / (10 Nov 2006 / El País) 13/10/2023

Diuen que el dolor és real només quan aconsegueixes que un altre hi cregui. Si no ho aconsegueixes, el teu dolor és bogeria. Cal creure en el dolor dels palestins, assetjats, atacats, assassinats, perquè no caiguin a la bogeria: cal reconèixer el seu dolor real, donar testimoni públic del seu patiment, de la seva soledat i de la seva amargor, per evitar que caiguin a l'alienació i al suïcidi. La comunitat internacional actua com si els palestins no existissin i els ciutadans que formem part d'aquesta comunitat actuem com si no estigués a la nostra mà fer res per ajudar-los. Segur que no podem aconseguir que es faci justícia o que imperi la pau. Però ara no es tracta d'això: és urgent aconseguir que l'Estat d'Israel compleixi la seva obligació de respectar les lleis internacionals, unes lleis que està violant dia rere dia als territoris palestins, sense patir per això ni el repudi internacional ni les sancions previstes pel dret internacional. El més urgent és demostrar als palestins que el seu dolor no és bogeria.

Israel no té cap dret a terroritzar poblacions civils, a disparar contra dones desarmades, a bombardejar edificis d'ús civil on habiten famílies senceres. És igual si aquestes dones estan intentant servir d'escuts perquè escapi un grapat de milicians. La llei no permet crivellar-les. És igual si prop de les cases de Beit Hanun es disparen coets artesanals. La llei no permet volar pels aires edificis plens de nens, dones i homes innocents. És igual si a prop d'un autobús escolar hi circula un terrorista. La llei no permet aixafar l'autobús com a dany col·lateral. Això són crims tipificats per la llei i haurien de ser jutjats algun dia a tribunals internacionals.

Israel no té dret a bombardejar poblacions civils com no ho va tenir els EUA a bombardejar poblats sencers al Vietnam; l'exèrcit israelià no té dret a matar dones i nens perquè tema que entre ells hi hagi un milicià, com no ho va tenir l'exèrcit nord-americà a matar milers de civils innocents perquè temés que entre ells s'amagués un vietcong. Israel no té dret a destruir les infraestructures civils dels territoris palestins en un intent per portar la desesperació als seus habitants, com no ho tenia els EUA per bombardejar amb napalm els camps de cultiu vietnamites. Israel no té dret a destruir escoles i centres mèdics gestionats per les Nacions Unides a la zona de Beit Hanun, com ha fet, i com va denunciar ahir la Comissionada General de la UNRWA a Palestina.

El problema dels EUA al Vietnam no es va arreglar demanant una investigació sobre My Lai. No n'hi haurà prou tampoc amb demanar una investigació sobre Beit Hanun. ¿L'encarregaran als mateixos que van investigar el mes de juliol passat l'atac contra els set membres d'una família palestina que passava el dia a la platja? Tots ja estem massa bregats per no advertir que el bombardeig de Beit Hanun arriba quan Hamàs i el president Mahmud Abbas estaven a punt d'anunciar un Govern d'unitat nacional que n'aplaqui les diferències; quan l'atenció internacional està distreta per les eleccions nord-americanes i els informatius de televisió estan absorbits per les imatges de Washington i Bush. Arriba quan Hamàs fa més d'un any i mig que evita atemptats suïcides en territoris israelians, fent honor a una treva parcial que va declarar unilateralment i que ara està en perill.

Què és el que han d'investigar les autoritats israelianes? Potser la terrible degradació i la fallida moral que infecta cada cop més els seus soldats i els seus polítics. Israel és una gran potència militar l'exèrcit de la qual està cometent delictes castigats per les lleis internacionals. “Estic torbada per la nostra desintegració moral, torbada per la manera arrogant que, com si res, matem els palestins”, va escriure ja fa temps l'exministra israeliana Shulamit Aloni.

Moltes veus més haurien de repetir entre nosaltres, els europeus, la lletania d'Aloni: la seva desintegració moral és la nostra. Fa temps, quan l'apatia no ens infectava la sang, vam saber reconèixer el mal d'un poble assetjat i atacat. Però van passar els anys, i ens van fer més cecs.

EL GRIPAU DE CHAVES NOGALES

"Hegel diu en algun lloc que tots els grans fets i personatges de la història universal apareixen, com si diguéssim, dues vegades. Però es va oblidar d'afegir: una vegada com a tragèdia i l'altra com a farsa."


Sovint, per entendre el present és imprescindible conèixer el passat a fi de no repetir errors. Encara que de vegades hi ha la temptació d’ensopegar a la mateixa pedra, per saber si som capaços aquesta vegada de vèncer la roca. Però el més habitual és que ens fem el mateix mal, o fins i tot més perquè el temps no passa en va.

El periodista Manuel Chaves Nogales, en la seva 'Obra completa', posa de manifest la desconfiança que despertava el catalanisme secessionista no només entre la dreta catalana, sinó també a l’esquerra espanyola. Chaves relata una faula que insinua que li va explicar un polític de la Lliga sobre el que succeïa a Catalunya, que podria ser igualment vàlida en els nostres dies.

Chaves Nogales explica una paràbola catalana que es repeteix: Dos vilatans van de camí i un porta del ronsal una vaca. En una bassa troben un gripau, que provoca en el pagès de la vaca un gest de repugnància. L’altre, per portar-li la contra al compare, afirma que el gripau és un animal com qualsevol altre. “Tu series capaç de cruspir-te un gripau?”, argüeix el de la vaca. “Me’l menjaria si hi hagués necessitat”, respon. Discuteixen i al final aposten: “Et dono la vaca si ets capaç de menjar-te el gripau”. Impulsat per la cobdícia, amb els ulls tancats i contenint les nàusees, agafa la bes­tiola i comença a empassar-se-la. L’altre, terroritzat davant la possibilitat de quedar-se sense vaca, li proposa: “Em tornes la vaca si soc capaç de cruspir-me la meitat del gripau que et queda?”. El menjador de gripaus accepta la proposta perquè el fàstic que sent el supera i li allarga el tros que encara no ha devorat, que el compare es posa a la boca sense obrir els ulls. Després, segueixen el camí silenciosos i al cap de poca estona s’aturen i, mirant-se fixament, es pregunten estupefactes: “I per què ens devem haver menjat el gripau?”.

La faula es repeteix: l’esquerra espanyola està disposada a menjar-se el gripau de l’amnistia encara que li resulta indigesta i l’independentisme està a punt d’empassar-se l’altre tros del bufònid, que suposa renunciar a sortir-se de la Constitució. Tots dos, per cert, sense gens de gana. I això és bo? Potser sí, però per al gripau segur que no.

'LA DANZA DEL SOL'


El jutge de l'Audiència Nacional Manuel García Castellón ha acordat l'obertura de judici oral contra l'exministre Jorge Fernández Díaz i l'excúpula del Ministeri de l'Interior per l'operació Kitchen, el cas d'espionatge a l'extresorer del PP Luis Bárcenas. García Castellón ha imposat una fiança a l'exministre de 120.000 euros. En una interlocutòria de 24 pàgines, el magistrat rebutja declarar el PP com a responsable civil a títol lucratiu, tal com volia el PSOE. La Fiscalia acusa Fernández Díaz d'un delicte de malversació, encobriment, i delictes contra la intimitat, i li demana fins a 15 anys de presó i 33 d'inhabilitació.

Jorge Fernandez Díaz no és un qualsevol, només un malalt mental o un psicòpata emmalaltit d'estultícia (sempre presumptament) pot escriure un article com aquest. Aquest home ha de ser inhabilitat, no només per qualsevol càrrec polític si més no per qualsevol càrrec en general. E immediatament ingressat en un sanatori per malalts mentals, sempre presumptament. Però Fernández Díaz no és un qualsevol, només un malalt mental o un psicòpata emmalaltit d'estultícia (sempre presumptament) pot escriure un article com aquest. Aquest home ha de ser inhabilitat, no només per qualsevol càrrec polític si més no per qualsevol càrrec en general. E immediatament ingressat en un sanatori per malalts mentals, sempre presumptament. No he traduït l'article per respectar el sentit de totes i cada una de les bestieses inserides en el mateix. Només estant sota els deliris de Sant Teresa de Jesús o potser a causa d'haver-se cruspit un pastís de marihuana es pot escriure alguna cosa com el que ve a continuació. Malauradament i pel que es veu, el que va pasar a las Vegas no es va quedar a las Vegas.

"El 13 de octubre es una fecha señalada con trazo grueso en la Historia, por el acontecimiento sucedido en la aldea portuguesa de Fátima tal día como hoy del año 1917 - Jorge Fernández Díaz

El 13 de octubre es una fecha señalada con trazo grueso en la Historia, por el acontecimiento sucedido en la aldea portuguesa de Fátima tal día como hoy del año 1917. Es conocido como el «milagro de la danza del sol», que fue visto por las decenas de miles de espectadores –se dice que unas setenta mil– que acudieron desde todos los lugares del país atraídos por el anuncio efectuado por Lucía en nombre de los tres Pastorinhos que desde el 13 de mayo habían tenido visitas de la «Blanca Señora más brillante que el sol». Les había dicho que correspondiendo a la reiterada petición que los niños le hacían de efectuar un milagro «para que la gente creyera», había anunciado que «ese día lo haría y que les diría quién era Ella». Ese día, y antes los atónitos ojos de la multitud congregada para la ocasión, no pocos de ellos ateos y contumaces racionalistas y laicistas que acudieron para poder acreditar personalmente lo que consideraban era una superchería inventada por la Iglesia para canalizar contra el gobierno el descontento y angustia provocada por la guerra –la Primera guerra Mundial– en la que el gobierno había metido a Portugal, observaron el milagro anunciado. Tras una lluvia que había dificultado el acceso a la zona totalmente enfangada, el cielo se abrió, y el sol empezó a girar sobre sí mismo cual un disco que proyectaba haces de luz con los colores del arco iris en todas direcciones. De repente pareció acercarse a gran velocidad hacia la tierra oyéndose un gran clamor de angustia de la gente aterrorizada ante lo que parecía iba a ser un enorme impacto sobre la multitud.

Contra los hechos evidentes no hay apelación, y pese al modernismo presente ya en la Iglesia como había denunciado años antes el papa San Pío X, que lo definió como la «síntesis de todas las herejías», la verdad se abrió paso y en 1930 la Iglesia en Portugal reconoció la sobrenaturalidad de las apariciones. Al año siguiente, el 13 de mayo consagró su patria al Inmaculado Corazón de María, y la renovó en 1938 por haber mantenido a Portugal al margen de la Guerra Civil española. A diferencia de la Primera Guerra Mundial, Portugal al igual que España, pudo mantenerse fuera de la Segunda, obteniendo una gran transformación positiva en todos los órdenes. En el 25º aniversario de las apariciones, el 13 de mayo de 1942, el cardenal Cerejeira Patriarca de Lisboa afirmó: «Lo que ha estado ocurriendo aquí durante 25 años, el vocabulario portugués no tiene sino una palabra: milagro». Ucrania y Rusia; Israel y Gaza: la solución ahí está". Jorge Fernández Diaz a la Razón


EUROPA NO MIRA A GAZA

Déu et guardi d'opinar sobre Israel i Palestina, és el títol de l'escrit anterior, però com servidor és ateu, gràcies a Déu, pot i creu que ha de parlar sobre el tema una vegada més. Deien els gurus del procés català, innocents ells: Europa ens mira, i ja es va veure que ho feien de reüll. Potser sí que Europa mira al seu voltant, però és una mirada displicent, i és cert que no mou un dit en casos concrets, encara que li pertoqui com seria el genocidi de la franja de Gaza perpetrat per Israel.

Des que dissabte 7 d'octubre la milícia palestina Hamàs llencés sobre el sud d'Israel un atac coordinat i atroç, que va produir centenars d'assassinats i segrestos, i Tel Aviv respongués hores després amb la declaració de guerra, fonts diferents han registrat milers de víctimes: més de 700 morts i 3.000 ferits a Gaza, i més de 900 morts israelians i 2.800 ferits. Mentre llegeixen aquestes línies, i a jutjar per la brutalitat de les imatges que arriben des de Gaza, el número continuarà pujant sens dubte.

L'esclat de violència no és cap novetat. Des de la Primera Intifada, el 1988, han mort a Israel i Palestina almenys 13.400 persones (mancant afegir els morts d'aquests dies). El 87% són palestins i la majoria civils. Però ara Israel ha ordenat “un setge total sobre la Franja de Gaza”, la presó a l'aire lliure més gran del món, en què viuen més de dos milions de persones, la meitat menors d'edat. Aquest setge total, prohibit per les Nacions Unides i pel dret internacional, inclou el tall de subministraments bàsics per a la vida. “No hi haurà electricitat, ni aliments, ni gas, tot està tancat”, va dir el ministre de Defensa israelià, Yoav Gallant. L'aigua va ser tallada dilluns a la tarda 9 d'octubre, mentre queien incomptables bombes sobre habitatges, mesquites, hospitals i ambulàncies. Gallant va justificar la mesura dient: “Estem lluitant contra animals humans i actuem en conseqüència”. El filòsof alemany d'origen jueu Theodor Adorno va deixar dit al seu dia: “Auschwitz comença allà on algú miri un escorxador i pensi: només són animals”.

El govern ultradretà, contestat als carrers des de fa setmanes per la deriva autocràtica de Netanyahu, ha trobat a l'atac desesperat de Hamàs, un grup terrorista alimentat des de fa anys per Israel, l'excusa perfecta per ignorar l'article 33 del IV Conveni de Ginebra que protegeix els civils: “No es castigarà cap persona protegida per infraccions que no hagi comès. Estan prohibits els càstigs col·lectius, així com qualsevol mesura d'intimidació o de terrorisme. Estan prohibides les mesures de represàlia contra les persones protegides i els seus béns”.

Fa només una setmana, Netanyahu estava acorralat, amb un Govern controlat per extremistes radicals, mig país protestant a les places contra la seva reforma judicial, els reservistes negant-se a mobilitzar-se i l'esquerra denunciant la política d'annexions dels colons. I ara, gràcies a la bogeria de Hamàs i a l'incomprensible error del Mossad I Amman, incapaç de detectar anticipadament l'atac, Netanyahu té una societat unida pel terror i sembla disposat a emprendre la demolició absoluta dels palestins.

Europa no ho pot permetre, i per descomptat no pot ser còmplice d'un criminal de guerra que busca una victòria aclaparadora i definitiva, no contra un grup terrorista sinó contra un poble sencer. I no pas amb accions selectives, sinó amb una retòrica d'extermini. Netanyahu sap molt bé que a la UE res no es mou sense permís del seu soci prioritari, els Estats Units, i que el bloc mediàtic i polític occidental està absolutament dominat per reaccionaris bel·licistes. En només unes quantes hores, Europa sembla haver cancel·lat sense rubor la seva responsabilitat postcolonial amb Palestina.

Mentre Netanyahu començava a tuitar imatges dels bombardejos sobre Gaza i els tancs s'apostaven davant la franja, la presidenta de la Comissió Europea projectava la bandera de l'estat jueu a les seves institucions i els grans mandataris de la Unió elegien bàndol sense embuts. De nou el furor bèl·lic, de nou ningú demanant pau, calma o seny. Dilluns 9 va córrer la notícia que la UE suspenia “de manera immediata” tota ajuda per a Palestina, després d'un missatge publicat a la xarxa social X (abans Twitter) pel comissari d'Ampliació, l'hongarès Oliver Varhelyi. Hores després, i davant les protestes d'Espanya i d'altres països, la UE va matisar que la Comissió estudiarà la situació al Consell de Ministres d'Exteriors del 10 d'octubre. Per posar en perspectiva aquest ajut: Ucraïna ha rebut 77.000 milions d'euros. Palestina n'ha de rebre 691 aquest any.

Segons dades d'Amnistia Internacional, hi ha més de 5,6 milions de persones palestines refugiades que no poden exercir el dret a retornar i centenars de presoners palestins tot esperant judici a Israel. Almenys 150.000 més corren un risc real de perdre casa seva a causa de la brutal pràctica de demolicions d'habitatges o desallotjaments forçosos d'Israel. La realitat del conflicte és que fa dècades que Israel nega un Estat al poble palestí, imposa un sistema d'opressió i dominació a totes les zones sota el seu control, a fi de robar espai i drets a les persones palestines i beneficiar la població israeliana. Això s'anomena apartheid i està prohibit pel dret internacional.

No estem davant d'una guerra entre dos pobles en igualtat de condicions: hi ha un ocupant i un ocupat, un colonitzador i un colonitzat, un opressor i un oprimit. Israel no és la víctima sinó el victimari. Com a potència ocupant, és responsable del benestar del poble i del territori que ocupa. Les lleis, polítiques i pràctiques concebudes per mantenir un sistema cruel de control de la població palestina han deixat aquesta fragmentada geogràficament i políticament, empobrida i en un estat permanent de temor i inseguretat.

Des de contexto, demanen al Govern espanyol que prengui partit per la pau i pel reconeixement de l'Estat palestí, que no justifiqui l'ús del terror d'Estat per enfrontar-se al terrorisme, i que faci les gestions necessàries per aturar com més aviat millor l'espiral de violència i de venjança, per frenar els crims de guerra i per impedir una escalada bèl·lica més gran i el genocidi del poble palestí.

*Aquest editorial de ctxt.es, s'ha actualitzat amb les xifres de víctimes el 10 d'octubre a les 18.30 hores, segons el diari independent israelià Haaretz.

UTOPÍES


"... Les utopies apparaissent comme bien plus réalisables qu'on le croyait autrefois. Et nous nous trouvons actuellement devant une question bien autrement angoissante : Comment éviter leur réalisation définitive...? Les utopies sont réalisables. La vie marche vers les utopies. Et peut-être un nouveau siècle commence-t-il, un siècle où les intellectuels et la classe cultivée rêveront aux moyens d'éviter les utopies et retourner à une société non utopique, moins parfaite et moins libre..."

"...Les utopies semblen ser molt més realitzables del que alguna vegada vam creure. I actualment ens trobem davant d'una pregunta molt més angoixant: Com podem evitar la seva realització definitiva...? Les utopies són realitzables. La vida avança cap a les utopies I potser està començant un nou segle, un segle on els intel·lectuals i la classe alta somniaran amb maneres d'evitar les utopies i tornar a una societat no utòpica, menys perfecta i menys lliure..."

Nicolas Berdiaeff - pròleg de Brave New World, d'Aldous Huxley

Sembla que l'encert, la visió que va tenir Huxley del seu futur que és el nostre present, no va acompanyar a Berdiaeff. I és que "Les utopies d'ahir són les realitats d'avui i el desencis de demà"

NANAS DE L'ASIL


"Si voleu anar en peregrinació al lloc on va néixer la vostra Constitució, aneu a les muntanyes on van caure els partisans, a les presons on van ser presos, als camps on els van penjar. Allà on ha mort un italià per recuperar la llibertat i la dignitat, aneu, oh joves, amb el pensament, perquè allà va néixer la nostra Constitució ".

Piero Calamandrei, un dels pares de la Constitució italiana aprovada el 1947.


Si voleu saber on va nèixer la Constitució espanyola; a propòsit de: MIGUEL HERNÁNDEZ i un asil de Madrid

KAFKA A VILADECANS

.
La situació és kafkiana, Tamara Carrasco, la noia del xiulet groc i careta de Jordi Cuixart, malgrat haver deixat de ser investigada per l'Audiencia Nacional, continúa confinada a Viladecans, perque no hi ha cap jutjat català que decideixi assumir la seva causa. Per dir-ho finament: 'pa mear y no echar gota'. Kafka xalaria amb aquest vernissage de xoriço, cansalada i 'botijo' de la justicia espanyola d'Espanya, i olé.

"L'Audiència Nacional ha decidit no aixecar les mesures cautelars a Tamara Carrasco, l'activista del CDR de Viladecans que des de fa vuit mesos no pot sortir del seu municipi, amb les úniques excepcions de si és per anar a treballar -actualment està de baixa- o per anar al metge. A principis de novembre, l'Audiència Nacional va confirmar que deixava d'investigar-la, juntament amb l'activista del CDR d'Esplugues del Llobregat i exiliat a Brussel·les Adrià Carrasco, pels delictes de terrorisme, rebel·lió i sedició. 
Tamara Carrasco havia demanat ampliar el seu radi de mobilitat a tot Catalunya -per exemple, la seva mare viu a Sant Vicenç dels Horts-, però la interlocutòria del tribunal li ho ha negat amb l'argument que encara està investigada per fets "greus", com desordres públics. Al novembre, l'Audiència va enviar la causa contra els dos activistes dels CDR als jutjats catalans per un hipotètic delicte de desordres públics, però la realitat és que la documentació dels processos no va sortir de Madrid fins fa tot just una setmana i, de moment, encara s'està pendent de la resposta dels jutjats catalans, que han de decidir si accepten assumir la causa totalment o només pels fets que haurien ocorregut en cada partit judicial. 
El 10 d'abril, una desena d'agents de la Guàrdia Civil van irrompre a casa de Tamara Carrasco, que va ser detinguda i traslladada a la seu de l'Audiència Nacional, a Madrid. Inicialment, la Fiscalia de l'Audiència l'acusava dels delictes de sedició, rebel·lió i pertinença a organització terrorista i va tenir-la 48 hores tancada i incomunicada. Posteriorment, Carrasco va sortir en llibertat però amb una mesura cautelar inèdita: durant tot aquests mesos només sortia de la seva ciutat per comparèixer setmanalment al jutjat de Gavà. Per tot plegat, en una entrevista recent a Públic es definia com una presa política, perquè al cap i a la fi la seva llibertat de moviments estava molt limitada. 
A l'octubre, Salellas i Carrasco van denunciar en una roda de premsa que el magistrat de l'Audiència Nacional Manuel García Castellón s'havia negat a aixecar les mesures cautelars que pesaven sobre l'activista. L'argument era que els Comitès de Defensa de la República (CDR) seguien actius. Per a Salellas el criteri no tenia "cap base jurídica". 
"En dret penal el lògic primer és determinar els fets, després decidir si hi ha proves sobre els fets, posteriorment dictaminar si són delictius i, finalment, detenir la persona. Aquí s'ha fet al revés,primer es deté una persona i després es comença a investigar i posteriorment ja s'establirà els delictes", va explicar l'advocat. Per a ell vincular la situació de Carrasco a les actuacions dels CDR era una "perversió jurídica", perquè el "dret penal sempre es base en fets passats, no sobre fets futurs". Carrasco, de la seva banda, està convençuda que la seva detenció responia a una estratègia "política" per reprimir els CDR." publico.es



... i UN CAS COM UN CABÀS, del que no se n'ha parlat prou...


. i també tenim el cas de Tolo Cursach, un cas com un cabàs, que dona per una serie a Netflix de més d'una temporada. Pels no posats en el tema, aquest senyor ha aconseguit que la policia incauti telèfons i ordinadors a dos periodistes d'Europa Press i Diari de Mallorca, és veu que el bo d'en Tolo té mès gravacions de tots que el de la gorra, gravacions de sexe amb menors, droga i rock' and roll.

NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO