· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

CONFIDENT DE SECUNDARIA


L'imam de Ripoll, Abdelbaki Es Satty, cervell dels atemptats de Barcelona i Cambrils del passat 17 d'agost, va ser un confident del CNI, segons explica el diari El País. A més de ser investigat a l'operació Chacal, l'imam va col·laborar amb la policia d'intel·ligència espanyola almenys durant la seva estada a la presó de Castelló, entre el 2010 i 2014, on va estar ingressat per un delicte de tràfic de drogues.
Fonts dels serveis secrets espanyols han confirmat a El País la notícia, tot i que no aclareixen des de quan i fins quan l'imam va col·laborar amb ells i tampoc si aquesta col·laboració va ser remunerada. Les mateixes fonts expliquen que els contactes amb l'imam "entren dins dels protocols habituals de l'organisme" i que és "normal" obtenir informació per a la lluita antiterrorista. I un dels llocs on es pot trobar és a la presó, on hi ha "molta gent que coopera".
t'imam de Ripoll va morir en l'explosió a Alcanar quan manipulava els explosius que s'havien d'utilitzar en l'atemptat a Barcelona. Es considera que va ser l'autor intel·lectual dels atacs a La Rambla i Cambrils, on van morir 16 persones i un centenar més van resultar ferides en total, i que va captar els joves que hi van participar, alguns d'ells de Ripoll. Míriam Hatibi, portaveu de la Fundació Ibn Battuta, ha criticat el CNI en un tuit i aquells que han dit que els musulmans amagaven "aquests delinqüents". I jo em pregunto si l'execrable Fino Zoido té alguna cosa a dir. Mentrestant, el Major Trapero ha estat defenestrat a arxivar expedients, per no res, básicament i dit clar català, diria Zoido: le estoy condenando con lo que tengo aqui colgando. Fino Zoido és un miserable i Barrut Millo ni té cuento el invento. Dit això, aquí estan quedant moltes factures pendents i aquesta gentussa les acabarà pagant. Que algú aturi a la Banda criminal de M.Rajoy, perquè acabaran fent bona la frase de Pastor Niemöller, víctima dels nazis, i sino que li ho preguntin a Manuela Carmena:

Primer van venir pels jueus, i jo no vaig dir res, perquè no era jueu. Després van venir pels comunistes, i jo no vaig dir res, perquè no era comunista. Després van venir pels sindicalistes, i jo no vaig dir res, perquè no era sindicalista. Després van venir per mi, i ja no quedava ningú per defensar-me.... 

@KRLS, DE SOBRENOM CIPOLLINO


Uns humoristes russos s’han fet passar per ministres de Letònia i li han ofert informació secreta i col·laboració de l'exèrcit. La noticia l'he publicat a Collonades, car semblava un 'fake', però veig que la publiquen a Rac1 i el diario.es que la donen com a certa.
L’agència de notícies russa, Sputnik, ha difós una broma telefònica de la que ha estat víctima la ministra de defensa espanyola, Maria Dolores de Cospedal. Dos humoristes russos l’han trucat fent-se passar per membres del ministeri de defensa de Letònia i li asseguren que han descobert que Carles Puigdemont és en realitat un espia rus amb el sobrenom de 'Cipollino'....


QUEDA EN VOSALTRES MOLT DE XIMPANZÉ?


¿Queda encara en vosaltres molt de ximpanzé?

- En alguns sí, sens dubte... Passeu només una hora amb ells, us donareu compte ràpidament. En altres és menys evident. En aquest terreny, els homes acusen diferències i desigualtats considerables. de la monstruositat al geni hi ha molts graus. On som, on esteu vosaltres entre aquests dos extrems? ¿Més pròxims de la bèstia o del individu genial? Difícil de respondre. Tant com que les parts animals i humanes semblen difícils de separar clarament. On és el ximpanzé? On l'home? En ocasions, les dues figures semblen conèixer una estranya imbricació....
No obstant això, distingim el que és comú al babuí i l'humà -al mico i al Papa-. Per fer-ho, podem recórrer a les lliçons que dóna la fisiologia (les raons del cos) i l'etologia (la lògica dels comportaments humans aclarits pels dels animals). Aquestes dues disciplines informen sobre el que, en cada un de nosaltres, procedeix i es deriva encara de la bèstia, tot i segles d'hominització (el fet per l'home de fer-se cada vegada més humà) i de civilització.

Quan és un mico el vostre professor?

La fisiologia ens mostra l'existència de necessitats naturals comuns al ximpanzé i al professor de filosofia. Beure, menjar i dormir es presenten com a inevitables obligacions imposades per la natura. Impossible sostreure-hi sense posar en perill la nostra supervivència. la necessitat de restablir forces per l'aliment, la beguda i el somni assenyala la identitat entre el cos animal i el cos humà. Els dos funcionen a partir dels mateixos principis, com una màquina en combustió que exigeix proveir regularment les seves forces per poder continuar existint.
De la mateixa manera, la psicologia mostra una necessitat sexual activa tant en el primat com en l'home. No obstant això, aquesta necessitat natural no és indispensable per a la supervivència individual, sinó per la de l'espècie.
Deixar de beure, de menjar i de dormir posa en perill la salut física d'un cos. No tenir sexualitat no minva en res la salut física -no direm el mateix de la psíquica-. Si l'individu no tem res de l'abstinència sexual, la humanitat arrisca amb ella la seva supervivència. La copulació dels animals assegura la transmissió de l'espècie, la dels homes, per altres vies (el matrimoni, la família monògama, la fidelitat presentada com una virtut), persegueix exactament els mateixos fins.
Per la seva banda, l'etologia ensenya que hi hi ha comportaments naturals comuns als animals i als humans. Moltes vegades creiem que és la
consciència, la voluntat, la lliure elecció el que ens posa en moviment.
Quan, en realitat, gairebé sempre obeïm a moviments naturals. així passa en les relacions violentes i agressives que podem tenir amb els altres. A la natura, els animals es maten els uns als altres per tal de dividir el grup en dominants i dominats, adopten postures físiques de dominació o de submissió, combaten per governar territoris. els homes fan el mateix... La maldat, l'agressivitat, les guerres, les relacions violentes s'alimenten de les parts animals que hi ha en cada un de nosaltres. 
De la mateixa manera, el ximpanzé i el seductor, en el fons, es comporten de manera idèntica en les relacions sexuals. Només la forma canvia. Així, el mico recorre a l'exhibició, mostra les seves parts més saludables, les seves dents, crida, dansa, es consumeix en demostracions que ressalten el seu valor, posa els ulls com plats, desprèn un rotund olor, es baralla amb els mascles desitjosos de posseir la mateixa femella que ell, els dissuadeix a través d'una mímica agressiva apropiada, etc. Què fa el donjoan que es vesteix, es perfuma, s'engalana? Utilitza les seves indiscutibles encants (lència, cotxe descapotable, vestits d'etiqueta, targeta de crèdit i, en conseqüència, compta bancària), mira de dalt a baix o menysprea amb la mirada als homes que podrien passar pels seus rivals, fa regals (rams de flors, invitacions a sopar, joies, caps de setmana amorosos, vacances al sol, etc.). Al cap i a la fi, donar una forma cultural a les pulsions naturals destinades a assegurar la possessió de la femella per part del mascle....
Vam comprovar que el ximpanzé i l'home es distingeixen en la manera de respondre a les necessitats naturals. El mico roman presoner del seu bestialitat, mentre que l'home pot desfer-se de ella, parcialment, totalment o bé diferir, resistir-se, superar-la donant-li una forma específica. D'aquí la cultura. Davant de les necessitats, als instints, a les pulsions que dominen l'animal totalment i el determinen, l'home pot triar exercir la seva voluntat, la seva llibertat, el seu poder de decisió.
Allà on el ximpanzé pateix la llei de les seves glàndules genitals, l'home pot lluitar contra la necessitat, reduir-la, i inventar la seva llibertat. En matèria de sexualitat inventa l'amor i l'erotisme, el sentiment i els jocs amorosos, la carícia i el petó, la contracepció i el control de la natalitat, la pornografia i el llibertinatge, i altres tantes variacions sobre el tema de la cultura sexual. Així mateix, pel que fa a la set i la fam: els homes superen les necessitats naturals a l'inventar formes específiques de respondre-hi (tècniques de cocció, de salaó, de fumat, de curat, de fermentació), utilitzen espècies, inventen la cuina i la gastronomia. De manera que l'erotisme és a la sexualitat el que la gastronomia és a l'alimentació: un suplement d'ànima, de valor intel·lectual i espiritual afegit a l'estricta necessitat, això del que els animals són incapaços. I el vostre mico, per què no serà professor de filosofia ...? L'home i el ximpanzé se separen radicalment quan es tracta de necessitats espirituals, les úniques que són pròpies dels homes i de les que cap empremta, fins i tot ínfima, es troba en els animals. El mico i el filòsof difícilment es distingeixen per les seves necessitats i comportaments naturals, tot i que se separen parcialment quan l'home respon a les necessitats per mitjà d'artificis culturals; en canvi, es distingeixen radicalment per l'existència, en els humans, d'una sèrie d'activitats específicament intel·lectuals....

ANTIMANUAL DE FILOSOFÍA
MICHEL ONFRAY - PDF -


SALUT MENTAL EN TEMPS DIFÍCILS


Els recents atemptats de les Rambles a Barcelona i Cambrils han fet aflorar una inquietant pregunta. Què pot portar a tot un grup de nois aparentment integrats en la seva societat a cometre aquests actes de violència indiscriminada?, lluny del soroll mediatic-polític, Joseba Achotegui intenta analitzar, saber, entendre els motius que poden haver portat a aquests jóves a convertir-se en terroristes, en un entorn en el qual aparentment s'havien integrat. No l'he traduit, sabem idiomes. Oi?, ja hem vist que s'ha d'anar en compte a l'hora de traduïr, no sia que escriguis: Nota: Irak, 31 d'agost.

Los recientes atentados de las Ramblas en Barcelona y Cambrils han hecho aflorar una inquietante pregunta. ¿Qué puede llevar a todo  un grupo de chicos aparentemente integrados en su sociedad a cometer estos actos de violencia indiscriminada?

Una de las respuestas a esta pregunta muy difícil de responder proviene de la perspectiva psicológica y psicosocial.  Desde esta perspectiva podemos hablar de factores de riesgo, que son las condiciones que favorecen que se puedan dar estas conductas violentas, unos factores que son como el caldo de cultivo que posibilita  que surjan estas conductas 

Partiendo de mi experiencia de  más de 30 años  en el área de la salud mental de los inmigrantes en el Hospital de Sant Pere Claver,  en  la zona del puerto de Barcelona, y recogiendo lo que estas personas me dicen,  poniéndoles voz, puedo decir que me plantean los siguientes puntos considero que son factores de riesgo relevantes desde la perspectiva de la salud mental. 

1. Una identidad más compleja e inestable y más fácilmente manipulable. Los hijos de los inmigrantes tienen una identidad ampliada, han de combinar la identidad de la cultura de los padres con la de la sociedad de acogida, con modelos culturales, en algunos casos muy diferentes. Un proceso que no es fácil cuando se añaden otros factores de riesgo, como veremos a continuación. Los menores inmigrantes viven entre las dos culturas. Sabemos que tienen más problemas psicológicos que sus padres porque se mueven en un terreno menos firme emocionalmente.  Y las circunstancias que favorecen la exclusión, la marginación,  dan  lugar  a que el duelo migratorio  se prolongue a través de las generaciones, dificultándose los procesos de integración e interculturalidad. 
Ante esta  identidad inestable es más fácil que estos chicos sean víctimas de procesos sectarios que les dan una identidad sólida y firme y les reaseguran emocionalmente. 

2. Sienten que forman parte de una juventud precarizada, con un futuro aún más complicado que el de los jóvenes de origen autóctono. Si ya los jóvenes autóctonos padecen la precariedad, los inmigrantes tienen más fracaso escolar, menos estudios,  lo que se relaciona con peores trabajos y salarios. La integración se resiente en este contexto. Ellos me dicen: cuántos altos cargos del gobierno,  directores de instituto, directores de empresa  son marroquíes? De suyo, ninguno de los 12  chicos de esta célula estaba en la universidad cuando un porcentaje relevante de chicos autóctonos de su edad sí van a la universidad. Si  los hijos de los inmigrantes se hallan en una situación de inferioridad es que tenemos un problema.
Por otra parte sabemos que la denominada “crisis” ha afectado mucho más a los inmigrantes. Así, tenemos el dato de que el 36% de los desahucios ha afectado a los inmigrantes siendo el 18% de la población, o que hasta el 50% de la población inmigrante ha llegado a estar en paro al inicio de este período que estamos viviendo . 

3. La integración de estos chicos es más difícil en un modelo social narcisista, basado en la emoción y la intuición, que son mucho más fácilmente manipulables que la razón. Estos chicos con una identidad en crisis son muy sensibles a que se les plantee que en el grupo de tipo sectario van a ser superiores a los demás  chicos que viven en una sociedad corrupta, viciosa, inferior.    
                                                             
4. La existencia del racismo, aunque en España es menor que en otros países europeos. Por suerte aún en España decir que se es racista queda mal, a diferencia de en otros países europeos. Pero, aún así,  en España  un tercio de los inmigrantes señala que ha sufrido racismo. Un estudio reciente  mostraba cómo  enviando el mismo curriculum, si se ponía en el  remite  que la persona tenía  un apellido autóctono viviendo en el centro de una ciudad lo llamaban para entrevistarle 75 veces, pero si la persona tenía un apellido árabe  vivía en un barrio lo llamaban 14 veces. ¡ Con el mismo curriculum¡
Catalunya tiene un 7% de la población que es musulmana y se quejan de la discriminación que sufren porque las mezquitas son con frecuencia lonjas o garajes, de que no hay  minaretes, lo que les hace sentir que su cultura es de segunda división.
También en este sentido podemos preguntarnos por qué ninguno de los 12 chicos del comando tenía una pareja autóctona.  Ese es un buen indicador de integración.

5. Tener una autoestima más baja.  En relación a estos aspectos varios estudios han mostrado que los inmigrantes y las minorías tienen la autoestima más baja que la población autóctona, como consecuencia de sentirse  con frecuencia excluidos  y verse menospreciados socialmente. Obviamente esta situación les hace más manipulables por procesos sectarios que les ofrecen una identidad superior con un modelo supremacista

6. La existencia de un neocolonialismo occidental que genera guerras que dan lugar a un gran sufrimiento en los países de origen de los inmigrantes.

Obviamente esta situación tiene una gran repercusión emocional, especialmente en los jóvenes que están viviendo un complejo proceso de construcción de la identidad cultural. 
He señalado de  modo muy esquemático, algunos aspectos psicosociales relevantes, a tener en cuenta en el gran debate que debemos plantearnos como sociedad, sin negar que se han hecho importantes esfuerzos para la integración de los inmigrantes, antes hechos tan graves como los que hemos vivido estos días. Pero ha de quedar muy claro que desde una perspectiva psicosocial no podemos hablar de causas, porque en este caso, muchos de estos problemas psicosociales los padecen otros colectivos de inmigrantes que no dan lugar a conductas violentas. Estamos hablando de factores de riesgo, de circunstancias que incrementan las posibilidades de que se dé una conducta. Nos queda por tanto un largo camino para comprender y dar repuesta  a esta terrible realidad de los atentados que hemos vivido hace unos días.


Salud mental en tiempos difíciles
- Joseba Achotegui
- diario publico.es

UN CONSELLER DE SANITAT DE LA COMUNITAT DE MADRID MOLT CATXONDO

  • "Doblega, doblega, doblega i ja tens el ventall": la solució del conseller de Sanitat de Madrid a l'onada de calor a les escoles.

Si és que són uns catxondos aquest del Pp, vegeu sino el Conseller de Sanitat de la comunitat de Madrid quina solució ha trobat per solucionar l'alta temperatura que afecta als alumnes a les aules de les escoles a la seva Comunitat.

El remei per l'onada de calor a les escoles no és l'aire condicionat. Per a Rafael Sánchez Martos la solució és molt més senzilla (i barata): "Es poden ventilar les aules, els nens poden portar ventalls. No tot es soluciona amb aire condicionat. Si poséssim aire condicionat el més segur és que després els nens podrien tenir alteracions en els ulls".

Amb aquestes paraules, pronunciades a la Cadena Ser, el conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid, explicava la posició del Govern de Cristina Cifuentes davant l'onada de calor que castiga amb severitat el centre peninsular. Les temperatures estan assolint nivells particularment insostenibles a les escoles, on aquest dimecres es van registrar casos de cops de calor, i fins i tot un lipotímia.

"A més un ventall pot ser una teràpia ocupacional important per als nens, fent-ho com ho fèiem quan érem petits: doblega, doblega, doblega i ja tens el ventall", afegia Sánchez Martos.

Tot i que la temperatura dels centres de treball no pot superar els 27 graus (tal com es va establir en 2007 via decret llei), les comunitats semblen estar sense fer cas les alarmes elevades des de la comunitat educativa. Tot i que la data depèn de cada comunitat, les classes s'allarguen fins a la tercera setmana de juny, de manera que els menors hauran d'aguantar almenys una setmana més aquesta situació, i els seus riscos.

A Madrid el cas ha arribat fins a l'Assemblea regional, on una diputada d'Podem ha fet entrega d'un ventall a Sánchez Martos, confeccionat tal com ell proposa als nens. "Si val per als nostres infants, li servirà també a ell", ha opinat Mónica García. Aquestes últimes declaracions del conseller poden ser la gota que fa vessar la paciència dels socis de Govern de Cifuentes. Podem presentar la setmana passada una sol·licitud de reprovació contra Sánchez Martos, que la Junta de portaveus de l'Assemblea de Madrid ha programat per al proper dia 22.

MULTA A UN IAIOFLAUTA


La Policia multa amb la Llei Mordassa a un 'yayoflauta' per increpar a l'autobús de 'HazteOir' a València. La UIP considera que va cometre una infracció greu al "pertorbar el desenvolupament" d'una roda de premsa del grup ultracatòlic "amb insults i amenaces"
Ramon Alcanyís, de 71 anys, explica que va seguir als membres de HazteOir pel centre de València dient-los "que no eren benvinguts, que eren uns pocavergonyes i homòfobs"
Ramon Alcanyís va rebre divendres passat la denúncia que la Unitat d'Intervenció Policial (UIP) li va interposar el passat 31 de març a la visita que va fer l'autobús de HazteOir a València. Proposa una multa de 601 euros en aplicació de la Llei de Seguretat Ciutadana, coneguda com a Llei Mordassa, per "pertorbar el desenvolupament" d'una roda de premsa del col·lectiu "amb insults i amenaces".

Aquell dia, aquest jubilat de 71 anys va començar a increpar al president del grup ultracatòlic, Ignacio Arsuaga, i altres integrants del col·lectiu, poc abans d'entrar a l'Ajuntament a lliurar el fullet homòfob i tránsfobo que ha repartit a les escoles "contra les lleis d'adoctrinament sexual". Allà, la portaveu socialista Sandra Gómez els ha advertit que "no eren benvinguts" a la ciutat.

"En sortir es dirigien a la Generalitat i nosaltres vam començar a seguir-los. El que vaig fer va ser dir-los que no eren benvinguts a València, que s'anessin, que eren uns pocavergonyes i homòfobs", explica Alcanyís a eldiario.es.

Per a la UIP són fets que poden ser constitutius d'una infracció prevista en l'article 36 de la Llei Mordassa i que qualifica de greu "causar desordres en les vies, espais o establiments públics, o obstaculitzar la via pública amb mobiliari urbà, vehicles, contenidors , pneumàtics o altres objectes, quan en tots dos casos es ocasioni una alteració greu de la seguretat ciutadana ".

Els agents, que acompanyaven els integrants de HazteOir, "ens van identificar, però no sabíem que ens anaven a multar", assegura Alcanyís, un dels "Iaioflautes" de València des del 15M. "Estàvem denunciant les seves actituds i comentaris tránsfobics, però ens volen fer callar perquè és la tàctica que segueix el poder mitjançant aquesta llei", prossegueix.

Aquell dia també una altra persona va ser denunciada per la UIP pel mateix motiu. Es tracta de l'activista LGTBI Fran Pardo, que va rebre la proposta de sanció fa uns dies, també datada el 4 d'abril, pels mateixos motius: "Durant un acte i posterior roda de premsa a la plaça de l'Ajuntament de l'ONG Fes-te Escoltar va pertorbar el desenvolupament de la mateixa amb insults i amenaces sense parar de fer-ho des d'aquest punt fins a les Corts Valencianes", es pot llegir.

En aquella visita a València l'autobús taronja havia canviat la inscripció per "Respecte per a tothom. No al bullying". Un lema que ha anat modificant-se des que el passat mes de març la policia immobilitzés a Madrid el vehicle amb la frase: "Els nens tenen penis. Les nenes tenen vulva. Que no t'enganyin. Si neixes home, ets home. Si ets dona , seguiràs sent-ho ".

L'autobús ha anat recorrent diferents ciutats espanyoles i en moltes d'elles ha estat rebutjat per activistes LGTBI. Una setmana després de la immobilització a la capital, el grup ultracatòlic va interposar una denúncia contra Manuela Carmena, contra la portaveu municipal, Rita Maestre, i contra el delegat de Seguretat, Javier Barber, que ha estat arxivada pel jutjat aquest mateix dimarts.

I dic jo que això de la llei mordassa, ¿No serà una manera diferent de esquilmarnos? esgotada la corruptela del 3%, amb 835 imputats, del Partido Popular, amb aquesta llei ens estàn traient la pasta a base de reprimir les poques llibertats que encara ens queden. 131.470.206 euros esquilmats en 18 mesos no està gens malament, ni Millet ho supera. I és que a Espanya, mai, tan pocs, havien robat tant.

ES VEIA VENIR


Aquest és un conte amb el que vaig guanyar el premi Ramon Romeu i Roca de l'Ajuntament de Bigues i Riells l'any 2007. Ja el vaig publicar fa un parell d'anys, però entre mòbils que es cremen de tant funcionar, reptes variars a la xarxa, selfies compulsius, whatsapp i instagramers milennials, crec és de molta actualitat, de premonitoria actualitat.....

ES VEIA VENIR

"Es veia venir que tard o d’hora passaria. Ho havien avisat reiteradament els apocalíptics de torn, però ningú els va fer cas. Hi havien insistit també molts científics seriosos i d’altres que no ho eren tant, però a aquests tampoc els escoltà ningú. Tothom n’era més o menys conscient, però no es va prendre cap tipus de mida o precaució. És el progrés, deien molts, ja se sap, sempre n’hi ha de negativistes i apocalíptics, son els mateixos que deien que el avions no volarien, o que l’automòbil estava condemnat al fracàs, o que el cinema era tant sols un simple experiment curiós. La ciència és infal·lible i el món sempre va endavant.

La supèrbia i l’estultícia humanes no tenen límit, i l’ambició tampoc. Finalment i tal com es veia venir, va succeir: Un dilluns del mes d’abril del 2020, la majoria dels usuaris de telèfon mòbil de tot el mon és quedaren fora de joc. Obnubilats, passejaven amunt i avall com posseïts, parlant constantment amb un interlocutor imaginari i, malgrat que s’anaven quedant sense bateria continuaven xerrant sense parar.

Les imatges que és podien contemplar des de la finestra del meu apartament a la cinquena Avinguda a Nova York eren esgarrifoses, gairebé tant com la sensació d’estupor i esglai que m’envaïa davant la tragèdia que estava contemplant, amb la impotència de no poder fer-hi res. Òbviament, les zones més afectades foren les més desenvolupades, i un cop és començà a quantificar la magnitud de la tragèdia, i a tenir-ne l’abast real, les xifres d’afectats al primer mon eren esgarrifoses.
Al segon (que no se quin és) i al tercer, afectava tant sols (és clar) als privilegiats. Governs, exercits, ajuntaments, empreses, escoles, universitats, botigues, supermercats, etc. Tot quedà fora de servei, el caos era total i ben poca gent de l’àrea de poder conservava el coneixement.

Qui us escriu aquest missatge, Conxita Bassas, corresponsal de Catalunya Radio a Nova York, va ser una de les poques persones, no de l’àrea de poder, sinó de conservar el coneixement, i, no pas per mèrits propis, si més no, degut a la seva joventut, perquè, una de las hipòtesi que es varen tenir més en compte a l’hora de barallar les causes, va ser l’ús del mòbil per un espai llarg de temps, (sobre uns deu anys, mes o menys) i referit sempre als de la tercera generació, que en varen ser els causants de tot l’enrenou.
Els pocs reporters que quedàvem en condicions, ens reunirem a la seu de les Nacions Unides, i, a la vista del panorama que allí hi havia, decidirem desplaçar-nos fins a Washington (en cotxe, ja que els avions no anaven) per veure que en quedava del Govern de la Nació. I de fet, ben poca cosa hi havia. Un sotssecretari que sordejava i tres o quatre senadors republicans d’allò més reaccionari, que no havien estat mai per l’invent.
Amb nosaltres es desplaçà el Secretari General de l’ONU que tenia al·lèrgia a les ones, i per tant, mai havia usat l'estri.
Tot plegat érem una trentena de supervivents en condicions de intentar prendre alguna decisió.
Des d’allí és va intentar contactar amb la majoria de Governs d’altres països, amb uns resultats molt desiguals. Quan més nivell més afectats.
El quadre era caòtic, però dins del drama, una escletxa de llum sens va aparèixer. Sorprenentment, al Senegal i alguns altres Estats de Centre Àfrica, l’efecte no s’havia manifestat, ni tant sols a nivell de classes elevades i benestants, usuaris habituals i pràcticament únics del mòbil.
-
Allí és varen reunir el supervivents de la Conferencia de Països Africans, amb els que estàvem en contacte permanent, però ningú sabia quina n’era la causa que feia que a ells no els afectes l’efecte 2020 com ja se l’havia anomenat. Aleshores, i després d’aconseguir trobar a Bòston un pilot jubilat, sord com una tàpia, que ens va dir que estava en condicions de pilotar un reactor, malgrat els seus setanta vuit anys, (era tot el que teníem), ens desplaçarem tots en avió cap el Senegal. Urgia trobar una solució urgent, la gent afectada ni menjava ni dormia, només caminaven amunt i avall com posseïts fins que queien al terra esgotats, i els altres, els no afectats, l’única solució que tenien era dedicar-se al pillatge de menjar i d’altres actes similars per tal de sobreviure a tot l’enrenou. Varem marxar cap el Senegal amb el cor en un puny, conscients que era molt important trobar una solució, i quan més aviat millor.
Quan el pillatge comença a fer estralls, el caos està assegurat i ningú pot controlar la situació, encara que us tinc de confessar que no anàvem gaire carregats d’optimisme.
Un cop arribats sans i estalvis a l’aeroport de Dakar, ja ens estaven esperant uns enviats de la Conferencia que ens transportaren fins al Palau de Convencions on estaven reunits els mandataris de la majoria de països Africans, i d’alguns altres que havien arribat a la mateixa conclusió que nosaltres.
Allí, i un cop fetes les presentacions de rigor anàrem directes a l’assumpte que ens afectava i preocupava, però no sabíem rés, tant sols que allí no succeïa. Després de gairebé tres hores debatent les possibilitats més versemblants i quan més angoixats estàvem per no trobar-ne la solució, va irrompre en la reunió un missioner, dominic per ser més exactes, que va demanar per parlar, ja que creia saber els motius de la no afectació a aquella zona del planeta de l’efecte de les ones dels mòbils. En altres circumstancies no li haurien fet ni cas, però tal com estava tot plegat, i veient que no en traurien l’aigua clara, per hores i hores que estiguessin divagant, li van demanar que parles, i us puc assegurar que l’escoltaren amb molta atenció.
I això és el que ens va dir...
"Senyors, senyores, permetin disculpar-me per haver-los molestat, però crec que estic en condicions d’assegurar quina és la causa que ha aïllat al nostre País de l’efecte devastador de les ones dels mòbils.
No es sentia volar una mosca, tothom estava pendent de les paraules del dominic.
Continuï – si us plau – el va apressar excitat el President de la Conferencia.
El dominic tornà a agafar la paraula...
Veuran, aquí al Senegal i a alguns països de les rodalies, degut al seu lent desenvolupament i a la gran quantitat de tribus de diferents ètnies i religions que hi habiten, el mitjà de transmissió de noticies habitual continua sent el tam-tam, com s’ha fet des de temps immemorials. I, crec, millor dit, creiem el germà Joan i jo, que algun tipus de distorsió deu generar el seu so monòton i sincopat en les ones inalambriques dels mòbils, que anul·la el seu efecte perniciós.
- continuà -
- Nosaltres, a la comunitat ja fa molt de temps que tenim un GSM3 d’última generació per comunicar-nos, i no hem estat pas afectats, malgrat que, el fem servir bastant – va fer un gest ostensiu amb les mans - Qui més qui menys te família i, surt molt més econòmic trucar, que anar a Europa o Amèrica, i a la inversa.
En arribar a aquest punt, va fer una pausa.
- Potser els semblarà una bajanada, però davant la manca de solucions que és evident que no tenen, no costaria rés provar-ho. És tot quan els volia dir, ara son vostès els qui tenen de prendre la decisió."
Es va produir un murmurí entre els assistents a l’acte, fins que finalment el president de la Conferencia va agafar la paraula...
- Li agraïm molt sincerament el seu suggeriment, i en prenem nota, però deixi’ns abans de prendre cap determinació, analitzar-ho entre tots nosaltres, i, si us plau, vostè no se’n vagi, per si el poguéssim necessitar.
La Conferencia va encetar una encesa discussió sobre las possibilitats que hi havia de seguir el mètode del Dominic, i finalment arribaren la conclusió que, com no hi havia cap més alternativa, no costava res provar-ho.
Malgrat que el Secretari General de l’ONU volia que és comencés primer pel govern dels Estats Units, la seva proposta va ser rebutjada per unanimitat, ja que seria gairebé impossible saber si faria efecte la solució, car, la diferencia entre l’estat mental anterior dels seus dirigents i l’actual seria molt difícil d'esbrinar, i, aleshores, es va decidir de començar per Anglaterra, almenys, aquests, encara que també eren anglòfils, semblaven un xic més assenyats.
Un cop recollides unes gravacions del tam-tam, ens desplaçarem fins a Londres, aquesta vegada en un avió Oficial del Senegal, temptar una altre vegada la sort amb l’avi de Boston, era ja jugar amb foc.
Un cop arribats a Heatrow, ens dirigirem en un microbús cap a al 10 de Downing Street, però allí no hi havia cap membre del govern. El funcionari que va obrir la porta - sord com una tapia - ens va dir que estaven escampats, o donant tombs pel carrer, o al Parlament.
Cap allí ens desplaçarem i, deu ni do del batibull que hi havia. Un ordenança que no estava afectat ens va acompanyar cap el departament on hi havia la megafonia, des d’allí passarem el so gravat del tam-tam, amb els dits creuats i pendents del resultat de l’experiment.
Afortunadament, aquest va resultar un èxit total, i a mida que els ministres, sotssecretaris i parlamentaris en general, sentien el soroll monòton i repetitiu del tam-tam, recobraven la normalitat. Ràpidament és va començà a emetre per tots els mitjans possibles el so a tot el món, Radio, Televisió, Internet, Intranet, etc., i la gent que mica en mica s’anava incorporant a la normalitat, era informada del que havia passat i col·laborava instal·lant altaveus des de les ciutats més importants a las contrades mes remotes.
En qüestió d’un més, gairebé tothom estava ja curat. El perill havia passat, ara venia la tasca de normalitzar-ho tot, i d’analitzar els perquès que havien estat a punt de causar una autèntica catàstrofe a nivell planetari.
És varen crear les corresponents comissions i sots comissions que després de moltes i profundes investigacions arribaren a la conclusió que la causa n’eren les ones dels mòbils (gran conclusió) i aquests varen estar rigorosament prohibits a tot el món, fins a nova ordre.
Del dominic ningú se’n va recordar, i al cap d’un temps ja estava tot oblidat, però la gent necessitava dels mòbils, no sabien viure sense ells i demandaven urgentment que en fabriquessin ja, i que no fossin perillosos pels ciutadans.
Era una qüestió de mercat fabricar-los, qui ho aconseguís es faria multimilionari, i totes les companyies telefòniques més importants del mon, es dedicaren a investigar aferrissadament per tal de trobar-ne la solució.

Al cap d’un parell d’anys la COMUTEMO, Corporació Mundial de Telefonia Mòbil, va anunciar amb gran parafernàlia mediàtica el mòbil de la cinquena generació, el GSM5, que asseguraven era totalment innocu i no presentava cap perill, l'havien experimentat, provat i reprovat i no presentava cap signe d'interferència en la ment humana.
Òbviament, la gent s’hi llançaren com a bojos a comprar-ne, després de més de dos anys d’abstinència, la temptació era irresistible i fins i tot molts que encara no n’havia tingut mai, s’hi va apuntar. Al cap i a la fi, em deia sorneguer un company de la SER, si alguna cosa no rutlla, ja ens posaran el tam-tam. Tot estava doncs com al principi i, l’espectacle quotidià pels carrers era la parafernàlia de gent xerrant constantment amunt i avall, amb el telèfon penjat de l'orella, però ara sense estar obnubilats, o sí? No cal que us digui que jo també en vaig fer servir un, i aquesta vegada la cagada si que va ser grossa. Aquest mòbils aparentment innocus, atacaven directament a les neurones del cervell i l’efecte era rapidíssim, un parell d’anys i la gent es quedava totalment embeneitida, i no hi havia tam-tam que ho solucionés. Al Senegal i rodalies ja no n’hi havia cap, la factura per haver donat la solució s’havia pagat amb carreteres, habitatges, polígons industrials, etc. i el vuitanta per cent de la població tenia el seu mòbil. L'altre vint per cent eren a Almeria. No hi havia res a fer, ara si que era la fi de tot.

Estic escrivint aquestes línies, tot i afectada com començo a estar ja per l’efecte 2024, i ho faig, perquè almenys quedi constància del que ens ha passat.
Si algú ho pot arribar a llegir algun dia, que serveixi d’avís per tal de no tornar a caure en el mateix err or qu e no sal tres, en cara qu e ho dubt o...
................rppppppprprprprprprprp............................................. Conx i i ii ta Ba s sa s , C a t a l u n y yyya rrrrrrrrrrrradio, N oooooova qwe ,,.tyuiop`. . . .vbvbvnvnv, ghm,fk hc jº8509485158 vcg Yorrrrrrrr......kk..........qqqqqqqqqq Yoooooorrrrrrkkkkk..................................................................................................................................................,
merda."

EL FANATISME I LA SACRALITZACIÓ DE LES IDEES


Quan en el debat social i polític algú et diu que una determinada idea és sagrada, o t’agenolles allà mateix i la veneres, o has d’entrar inevitablement en el terreny de l’enfrontament. No hi ha alternativa. Però compte, perquè òbviament seràs vist com un enemic a eliminar, no com un adversari. Com és obvi, el sagrat no es discuteix ni es negocia.

El terme fanatisme, prové de “fanun” que significa santuari, temple, i recull molt bé aquesta realitat. Si ósses contradir la idea sagrada estàs profanant el temple. D’aquí a la justificació de la violència, verbal, emocional, o fins i tot física contra el profanador hi ha només un pas.

Per aquesta raó, introduir aquest plantejament del sagrat en el debat social i polític, més enllà del terreny de la mística del que procedeix, és molt perillós. No obstant això no és estrany sentir a dir, fins i tot a persones que en altres àrees tenen una actitud molt més oberta i tolerant, que idees com el mercat, la unitat de la pàtria, la llengua … són sagrades.

Perquè, en una negociació social o política, s’han de diferenciar el que són les denominades línies vermelles, que en últim terme es poden moure o canviar de color, del que és entrar a l’àrea del sagrat que està més enllà de la raó i la lògica. Encara en el cas que la línia vermella no es negociï, sigui inflexible, el conflicte es troba en el terreny dels interessos, de l’argumentació, no del sagrat. El sagrat s’anteposa al profà (el que està fora del temple, de la veritat), i el considera un pecat, d’aquí el terme profanació, el més gran dels atemptats possibles, en contra de la qual tot està justificat.

Per tant s’ha de diferenciar el terreny de l’espiritualitat, de la mística, una dimensió humana molt rellevant i sobre la qual ens queda molt per aprendre i entendre des de l’antropologia, la psicologia, la psiquiatria … del que és el fanatisme, una autèntica perversió dels valors de l’espiritualitat i la mística que ressalten la idea de comunicació i unió.

Lligant aquests plantejaments amb els del meu anterior article “la societat narcisista”, considero que si hi ha alguna cosa que avui es considera sagrada és el jo del subjecte. Res no pot fer ombra a les necessitats (moltes vegades necessitats inventades per la societat de consum), els desitjos, fins i tot els capricis del subjecte. Estem construint en el marc d’una societat estructurada entorn del consum un “Jo-sagrat” pel qual qualsevol limitació és vista com un atac. Un Jo-sagrat pel qual el context, les necessitats dels altres i de la societat, quan xoquen amb els seus desitjos, són viscuts com una profanació.

jachoteguil@gmail.com
Joseba Anchotegui
publico.es

Ara que tenim a dos fanatismes enfrontats, ambdós s'autoanomenen demócrates i cap dels dos ho és, a la seva manera són autoritaris i fanàtics, però no demòcrates.

LA MOCIÓ DEL PENIS MÉS LLARG


De les disputes entre els florentins i els venecians en ple Renaixement pel control de les rutes comercials s'explica una història tan divertida com falsa, segons la qual generals de tots dos bàndols van decidir posar fi a les hostilitats entre les dues repúbliques i adjudicar la victòria al bàndol que tingués de mitjana el penis més llarg. Va intervenir llavors un humanista florentí, protegit dels Mèdici i canceller de la ciutat, Poggio Bracciolini, que va augurar sense cap dubte que Venècia s'imposaria: "El seu membre viril -va dir- posseeix tal longitud que arriba a cobrir enormes distàncies. Com s'explica sinó que, quan passen anys a centenars de milles de la seva llar, trobin al seu retorn que són pares de diverses criatures? ". L'ofensa va provocar, o això s'explica, que la guerra es perllongués diversos anys més.

El pitjor que li podria passar a la moció de censura de Units Podem que aquest dimarts es comença a debatre al Congrés és que els seus promotors es confonguessin d'adversari i que el que està cridat a ser la reprovació del Govern de les clavegueres es convertís en una refrega entre les forces de l'oposició per demostrar qui lluita més contra la corrupció, qui és més d'esquerres i, en definitiva, qui la té més llarga, assumpte aquest últim que bé podria dirimir-se en algun altre fòrum més privat amb verificadors imparcials.

Hi ha raons suficients per censurar un Executiu abrasat, el president haurà de declarar en unes setmanes com a testimoni de la rapinya del seu partit, i al qual el mateix Tribunal Constitucional ha esmenat la plana per aquesta amnistia fiscal per amiguets decretada per Montoro. En la mateixa foguera crema el seu titular de Justícia per les seves complicitats amb l'hampa, el d'Interior, una vicepresidenta que es pensava incombustible i que ha fracassat en l'extinció de l'incendi català i una rècula de ministres, que no és que estiguin cremats sinó simplement a estrenar per falta d'ús o, directament, inservibles.

De la intel·ligència del candidat dependrà que la moció compleixi els seus objectius, entre els quals és obvi que no es troba el de fer caure Rajoy, sinó retratar-los a ell i als seus ignorats socis de taronja, i ja de pas redibuixar al propi Iglesias com a presidenciable, cosa que exigeix ​​diagnòstics i, sobretot, solucions. Més que un cop d'efecte, la moció ha de ser un cop a la taula, una demostració que hi ha una alternativa creïble que no es conforma amb pirotècnia i que ha deixat enrere l'infantilisme i les pedorretas.

Si en algun moment la moció va ser pensada per mostrar les vergonyes del PSOE, els nous esdeveniments haurien de fer que Iglesias reconsideri l'estratègia. El tercer gran objectiu de la censura no pot ser el de volar ponts sinó el de preparar el camí d'una entesa inevitable, llevat que el que es vulgui és perpetuar el PP i el seu cleptocràcia. L'anunciada abstenció dels socialistes és un pas, un senyal de predisposició al pacte que no hauria de ser menyspreada. Temps hi haurà per competir per la grandària del penis. L'absurd ara seria continuar la guerra.


diario publico.es

WOMEN RACE, LA CURSA SOLIDÀRIA DE LA DONA


Ahir és va celebrar a Sabadell la Women Race, una cursa solidària de la dona, patrocinada per El Corte Inglés, en la qual 'part' dels beneficis es destinaran a una causa benèfica, en aquest cas contra el cáncer en la dona. 
#CorreContraElCancer, car en qualsevol event si no tens hastag no ets ningú.
Vaig veure la sortida, hi havia uns mil participants gairebè tots dones, i haig de dir tambè que més de la meitat no corrien, caminàven, que amb la calor que ja feia a quarts de deu del matí és el més normal, de fet, el que és important és participar, comprar la samarreta i així col·laborar amb la causa.
Ara, el que no entenc, és per que Women race, en anglès, i no Cursa de dones, seguim amb aquesta manía de titular-ho tot en anglès, i tampoc acabo d'entendre que 'part' dels beneficis es destinaran a una causa benèfica, a no ser que el Corte Inglés dels diners que hagi tret amb la venda de les samarretes, descompti el cost de les mateixes i altres despeses derivades de la cursa i doni el sobrant, que és una manera prou económica de fer-se publicitat, en anglès, yes!

AIXÒ ÉS EL QUE CREC


Crec que hauríem de votar en un referèndum sobre la independència (i sobre moltes altres coses). Vinculant, amb garanties, pactat amb el Govern, reconegut internacionalment, amb una pedagògica campanya electoral on participin els del sí i els del no.

Crec que des del recurs al Constitucional contra l’Estatut no s’ha fet cap esforç seriós des del Govern per seduir aquest ampli sector de la població de Catalunya que es declara legítimament independentista.  

Crec que el moviment independentista va ser una revolució ciutadana cap al 2012, amb suports institucionals i de mitjans de comunicació públics, però que sense l’empenta des de la base no haurien aconseguit res, per més propaganda que els haguessin fet.

Crec que cinc anys després l’independentisme ha perdut part del seu encant. De la 'revolució dels somriures' cada vegada en queda menys. Fins i tot internament pateix tensions que de moment només ensenyen la poteta.

Crec que l’independentisme va cometre un error capital el 27-S: no reconèixer que havia perdut el plebiscit en què va convertir les últimes eleccions autonòmiques. A partir d’allà, es va deixar guiar per una màxima poc favorable: «Ara o mai». 

Crec que els líders del Govern s’equivoquen quan diuen que el que estan complint és el mandat democràtic sorgit de les urnes, quan en el seu programa electoral ni apareixia el referèndum en les condicions que l’estan plantejant.
Crec que amb els seus últims moviments unilaterals l’independentisme manté els seus mobilitzats, però no guanya suports. I igual que l’espanyolisme més ranci va ser una màquina de fer independentistes, part del mateix independentisme pot desfer-los.
Crec que igual que des del Govern espanyol no s’ha sabut seduir catalans que avui mentalment ja han desconnectat, l’independentisme no està seduint altres catalans que avui per sota mà afirmen «així no».
Crec que són molts els que s’espanten quan veuen polítics parlant en nom «del poble» com si el poble fos una cosa homogènia, una massa uniforme, quan per sort tant a Catalunya com a la resta d’Espanya el poble és divers, i ningú hauria d’apropiar-se’l.
Crec que no és seriós anunciar un referèndum d’aquesta transcendència amb només tres mesos d’antelació i sense saber ni com ni amb quines garanties es farà. Si el referent és l’escocès, la seva convocatòria es va fer gairebé amb un any d’antelació. I des del Govern central haurien de prendre nota del que va fer el Govern britànic.
Crec que davant del referèndum que s’ha anunciat, els que el convoquen i els que no volen permetre’l tensaran la corda fins a l’últim minut, com si aquesta fos la fórmula per mantenir el seu electorat motivat davant d’unes futures eleccions. El 'com pitjor, millor' pot ser una bona tàctica política, però també és una mostra d’irresponsabilitat que crec que ningú sap com acabarà. 

Jordi Évole - @jordievole - 
elperiodico.cat

SOBRE EL TERRORISME

EE.UU. VEN ARMAS A ARABIA SAUDÍ PER VALOR DE 150 MIL MILIONS DE DÒLARS -

Davant les contínues matances d'éssers humans perpetrades en els últims anys mitjançant atemptats a Àsia, Àfrica, Amèrica del Nord i Europa, cal començar a fer-se en públic algunes preguntes senzilles però fonamentals.
Saben les nostres societats, per exemple, que Els Germans Musulmans es van crear a instàncies de l'imperi britànic per assegurar el seu domini a Egipte i a Àsia occidental (això que ells van anomenar "Pròxim Orient")?
Dividien i s'enfrontaven d'aquesta manera els projectes sobiranistes, seculars i d'esquerres que s'havien alçat contra la seva dominació.
Algú ha informat a la nostra gent per ventura que Al-Qaida va ser creada a finals dels anys 70 per EUA per enderrocar el legítim govern afganès?
Aquest govern havia desenvolupat una política econòmica d'inclusió de les diferents capes populars, un ampli programa d'alfabetització i fins i tot una incipient reforma agrària, i havia aconseguit que milers de dones anessin a la Universitat i que exercissin funcions i càrrecs públics. Els talibans dels EUA van acabar amb tot això. La desolació de la situació social avui a l'Afganistan ens la mostren parcialment els nostres telenotícies. De l'infern que estan vivint les dones, només una petita part.
Saben les nostres societats que ISIS és també una creació de les principals dictadures d'Àsia Occidental, Aràbia Saudita i Qatar entre d'altres, grans aliades de "Occident", sota l'encàrrec o la delegació dels EUA i Gran Bretanya, i recolzada logísticament per Israel i Turquia?
Precisament en aquests moments aquestes dictadures feudals s'enganxen entre si pel control de la regió i en funció de si segueixen la vella política terrorista (com volen Gran Bretanya i Qatar), o si canviaran les coses en funció del que la nova casa Blanca decreti (Aràbia Saudita ha rebut milers de milions d'ajuda militar nord-americana a canvi que ara deixi de finançar a ISIS, perquè ja no és un peó desitjable per als grups de poder que van pujar Trump al poder).
És conscient la ciutadania espanyola del que significa que el rei d'Espanya hagués anat abans a l'Aràbia Saudita a vendre armes al país que està darrere de la major part del terrorisme internacional i que a més ha envaït Iemen, destruint els seus hospitals, les seves fonts d' alimentació i aigua potable, generant-hi una situació d'emergència per còlera i fam?
Saben les nostres indefenses societats que França, Gran Bretanya i EUA han donat suport militarment a ISIS i/o grups afins (als que coordina l'OTAN), com Al-Nusra, en la seva guerra contra el poble sirià, i que l'exèrcit espanyol molt probablement hagi facilitat assessorament militar a grups que mantenen vincles amb aquestes organitzacions terroristes i que aquell diu "oposició moderada"?
Saben les nostres bones gents que el govern espanyol (i en primera línia algun militar que avui va d'alternatiu) va col·laborar en el bombardeig de Líbia, i que el genocidi del seu poble no s'ha aturat des de llavors, i que els que manen avui al país són faccions de les grans organitzacions terroristes? Sucursals del feixisme modalitat asiàtica que van ser posades pels països europeus i el seu cap, EUA, amb la senyora Clinton com a capdavanter de la guerra (fins i tot Trump en la campanya electoral la va denominar "cap dels terroristes". Cap ximpleria).
Sap la nostra població que EUA ha bombardejat l'abril passat una base militar de l'únic país i l'únic poble que li està plantant cara al feixisme asiàtic (Isis, Al-Qaida, etc.) al seu territori, en els nombrosos camps de batalla oberts en ell? I que a més aquest bombardeig va ser recolzat sense immutar-se pels nostres governs?
Saben vostès que el govern espanyol envia militars a la frontera russa de Letònia, "per frenar l'expansionisme rus", assetjant el país que gràcies a la seva ajuda a Síria ha impedit que les banderes d'Isis onegin també a Damasc? ¿S'imaginen com ens sentiríem aquí si Rússia estigués concentrant tropes als Pirineus?
Llavors, no els sembla tot això molt estrany? Com es pot "lluitar contra el terrorisme" i alhora atacar als que el combaten directament?
Com es pot combatre i alhora finançar o donar suport als qui el financen? ¿Es defensa així a les nostres societats? ¿M'ho poden vostès explicar?
Saben que allà on hi ha recursos energètics o riqueses minerals, o posicions geoestratègiques, apareixen miraculosament franquícies o sucursals d'unes o altres d'aquestes organitzacions terroristes: Al-Qaida al Magrib Islàmic (Mali), Boko Haram (Nigèria), Exèrcit de Resistència del Senyor (República Centreafricana i Sudan del Sud), al-Shabab (Somàlia), al-Qaida a la Península Aràbiga (Iemen), Abu Sayyab (Filipines)...?
Sap la nostra desinformada població que (igual que l'actual desestabilització de Filipines), les invasions de l'Afganistan, l'Iraq, Síria i la perenne amenaça l'Iran, així com el cop feixista d'Ucraïna, intenten entre altres objectius torpedinar la "Nova Ruta la Seda "que vol traçar la Xina amb el suport de Rússia?
En lloc de construir xarxes comercials i productives, es tracta amb això de deixar territoris devastats. Com es va devastar Iugoslàvia. Com s'està intentant avui per tots els mitjans rebentar Veneçuela.
Saben les nostres societats que els milers i milers de refugiats que pugnen per arribar a Europa ho fan per escapar de l'horror que els nostres exèrcits i governs han creat en els seus països, el caos i la mort que hem portat a casa?
Sabem que la GUERRA, a més d'instrument geoestratègic i mig per l'apropiació dels últims recursos vitals, és una arma econòmica de primer ordre en aquests moments, per prolongar o preservar guanys, per estirar rendes sobre matèries, fonts o avantatges comparatius, per reconstruir després d'ella, per intentar desesperadament frenar en suma l'ensorrament econòmic destruint capacitat instal·lada, capital obsolet, etc.?
Saben les nostres societats que algú està movent molt fosques i perilloses fitxes en el tauler mundial de la mort, les conseqüències són fer-nos saltar pels aires, i que a més utilitza la nova modalitat de feixisme (del segle XXI) per generar pànic social i acceptació de quanta repressió, vigilància i control ens vingui a sobre?. Els carrers de cada vegada més països europeus estan ja militaritzats. "Estats d'excepció", "estats d'exclusió" i "estats de setge" ens acompanyen i acompanyaran cada vegada més al planeta.
Algú podria unir manera explicativa i donar resposta convincent a totes aquestes preguntes?
Estan interessades les nostres senyories i els nostres mitjans en saber, i en dir, una mica de la veritat?

Andrés Piqueras -
Universitat Jaume I


ELLS NO HO SABEN


Nomes arribar a casa seva va saber que alguna cosa no anava bé, l’holograma favorit de la seva dona havia desaparegut de la paret de l’entrada, símptoma inequívoc que se n’havia anat i l’havia deixat. Tanca la porta i engega el Videotext, apareix la imatge de la seva ja exdona, ja s’imaginava que li podia dir, però malgrat tot com un últim acte de deferència decideix escoltar-lo.

“Hola Joan, ho sento per me n’he anat, la teva maleïda no afició, aquest vici que t’ha agafat de repent et portarà molts problemes i jo, ho sento, (acompanyant d’un sobreactuat “snif”) però no vull veure-m’hi involucrada, d’un moment a l’altre vindran a buscar-te per interrogar-te i a mi podrien acusar-me de complicitat, i ho sento (“snif” un altre cop) no em sento suficientment forta en aquests moments per afrontar-ho. Adéu, que tinguis molta sort.!"

Desconnecta l’aparell i d’una potada tomba el gerro de plàstic, amb flors de plàstic de la tauleta. Estúpida! Ets com tots, millor que te n’hagis anat, pel que em servies; quan tingui ganes de fer l’amor llogaré una androide i assumpte resolt, almenys aquestes no es queixen de tot i per tot com tu, estan pel que han d’estar i ja està. Mentre mentalment ballestreja contra la seva exdona, se'n va cap la cuina i es prepara quelcom de menjar, tot i que no te molta gana, vol celebrar haver-se desfet d’un mort com la seva ex. Agafa una de les ampolles d’aigua reservada per a les ocasions especials i la beu pausadament.
Ah! No hi ha res com una ampolla d’aigua ben fresca, sembla que tot té un altre color, per fi, ja no hi haurà qui em digui, no facis alló, fes alló altre, saps a qui he vist avui…., soc lliure, lliure com un ocell.

L’home s’entristeix de sobte, fins i tot ja no troba el mateix gust a l’aigua, s’acaba d’adonar que fa anys que ja no hi ha ocells i per tant no hi ha llibertat, la sensació que l’havia envaït en saber que l’havia abandonat la seva dona, l’hi havia fet oblidar la dura realitat del seu entorn i el problema al que ella al·ludia al vídeo. I era un problema realment greu, però…. no podia, era totalment impossible per a ell poder fer-ho, quan s’adreçava allí, li entrava una sensació de pànic que l’envaïa i no tenia mes remei que sortir corrents, era superior a les seves forces. Hauria de provar-ho un altre cop – es diu – sinó se que estic en perill, ella ja m’ha abandonat perquè es possible que sàpiga alguna cosa, que sigui mes que una intuïció.

Si! Haig d’intentar-ho un altre cop. Igual sense la pressió de la meva dona ara ho aconsegueixo.
S’aixeca, la caçadora se l’hi incorpora i surt al carrer, en cinc minuts arriba al lloc, esta curull de gent com gairebé sempre. Dubta uns moments però es decideix i entra. A mida que va avançant una suor freda l’envaeix, les cames li tremolen…. No puc!, no puc! Exclama. Uns guardies de seguretat se’l queden mirant i ell surt corrents, esperitat cap el carrer. Durant una bona estona vagueja pels carrers, fins que finalment torna a casa seva. En arribar s’adona que la porta està entreoberta quan ell està segur d’haver-la tancat. 
Ja son aqui! es diu mentre intenta retrocedir, però un home alt i corpulent l’agafa per l’esquena.
- Senyor, faci el favor d’acompanyar-nos, es una formalitat de rutina, no ha de témer res.
Un hidroneumatic els transportà fins un lloc desconegut per a ell.

Allí, l’introdueixen dins una petita habitació en la que per únic mobiliari hi ha una taula i un parell de cadires antigues, una llum il·lumina tètricament l’estança. Li ordenen que s’assegui i esperi…
Després de deu interminables minuts, la porta de l’habitació s’obra i apareix un home d’uns quaranta anys que entra i s’asseu en una cadira davant seu.

Vol una cigarreta – li diu

–No estan prohibides?

Aquí no, aquí som els que prohibim, no els que patim les prohibicions, aclareix l’home.. I, afegeix: que hem de fer amb vostè?

Res, jo no he fet res, perquè m’han dut fins aquí?

Vostè ho sap perfectament, sentencia l’home mentre dona una llarga calada a la seva cigarreta. De l’interior de la seva caçadora treu una targeta groga que en vermell du impreses les paraules T.I.J.

- Sap que es aixó, veritat?

- Sí! Hi és clar, una Tarja d’identitat de jugador.

Exactament, i és la seva que fa més de tres mesos que no ha fet servir en cap dels múltiples jocs d’atzar o plaer que l’Estat posa a la disposició dels ciutadans perquè siguin feliços. Podria dir-me perquè no l’ha fet servir?

L’home empal·lideix. No ho sé- contestà – és que no ho puc evitar, és superior a les meves forces, quan m’acosto a un dels locals de joc o felicitat que l’estat generosament posa a la meva disposició, m’entra una sensació de pànic, començo a suar i les cames em tremolen, m’ofego i haig de sortir corrents, deu ser algun tipus d’al·lèrgia.

El seu interlocutor impassible, continuà amb l’interrogatori.

- Però vostè, suposo que deu tenir ganes de ser feliç, de guanyar diners, practicar sexe diotronic, viatjar, ja sap, tot el que té de lúdic i que omple de felicitat la gent.

- Si! hi és clar, però ja l’hi dic que per a mi es imposible. Ho he provat, però es superior a mi. Ho sento, no puc fer-hi més.

Aleshores vostè és un perill per la comunitat.

Jo! Un perill, perquè?, si no he fet mai mal a ningú en la meva vida.

Li repeteixo que vostè es un perill, està transgredint el sistema i tot alló que alteri o transgredeixi el sistema es un perill en potencia que s’ha de separar de la societat.

Vostè pertany a X-324 del 2035, no es el primer cas defectuós, es veu que hi havia un cap de fabricació inexpert i bastant irresponsable que produïa alteracions en els neofetus. No es preocupi, no és culpa seva.

I, aleshores que faran amb mi, - preguntà.

No li ho puc dir, ni es decisió meva. Ja ho sabrà quan pertoqui. Bona nit.

L’home abandona l’habitació, deixant al ciutadà sol i preocupat, li consta que hi havia gent que de sobte desapareixia i mai més se’n sabia d’ells, el que no sabia es si els eliminaven o els enviaven a algun lloc, tot i que aviat ho sabria. Es prepara doncs pel pitjor, sabedor que la seva sort estava ja decidida.
Als deu minuts dos homes i una dona entren en la habitació, l’agafen per l’espatlla mentre ella li arremanga el braç i li posa una injecció, una sensació de sopor l’envaeix i tot s’enfosqueix al seu voltant...

La tebiesa dels raigs del sol el desperta, obre els ulls i li costa reconèixer quan estava veient, un prat verd amb herba de veritati ple de flors l’embolcalla i el cel es d’un blau intens com recordava haver vist en alguna retrofotografia digital de petit, uns ocells picolen al seu costat mentre deixen anar els seus trins, dalt d’un turó una casa de fusta amb una xemeneia que desprèn un fum fugisser sembla cridar-lo. S’aixeca i travessa un rierol d’aigua fresca i neta. Al porxo un home gran de llarga barba i amb una pipa a la boca que treu més fum que la xemeneia l’espera somrient.

Benvingut a la Reserva! Li diu mentre li acosta la mà que ell sorprès i atordit encaixa.

La reserva? Pregunta.

Sí, amic meu, aixó no és el cel, és la reserva com li diuen ells, aquí hi porten tots els que tenim alguna deficiència de fabricació, la llei androiana del 2022 no els permet d’eliminar-nos. Aquí - continua – ho hem de fer tot, buscar el menjar, treballar al camp, caçar, dormir quan pertoca, patir calor, fred… no hi ha videotext, televisió, radio, diaris, politics, policies. No hi ha res de tot aixó, aquí vivim com els primitius.

I som molts- pregunta l’home atordit encara –

Un centenar, ara els coneixerà, estem ben avinguts, i som tants homes com dones, no es preocupi són tots molt bona gent.

Aleshores exclamà l’home, aixó és com estar al paradís.

Sí! contesta l’home de la barba mentre dona una calada a la seva pipa i deixa anar un núvol blanc de fum: PERÒ ELLS NO HO SABEN.
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO