· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

IL·LUSTRE DESCONEGUT



Al Café de Ocata, m'he trobat amb aquestes paraules de Victor Alba. I passa sovint que Victor Alba, com molts altres lluitadors del pais, sigui per a molts, jo el primer, un il·lustre desconegut.
"Tengo 75 años. He sobrevivido aquí a 6 regímenes políticos y, además de en mi país, he residido en otros cuatro. Toda mi vida he escuchado la misma canción: "Todos los políticos son iguales", "La abstención demuestra que la gente está desilusionada", "Prometen mucho y después no se acuerdan de lo que han prometido", "Un escándalo más y no irá nadie a votar". Si fuese cierto, no habría democracia en Francia, Suiza, los Estados Unidos, y la nuestra estaría agonizando. Pero por lo que veo, a la democracia le pasa aquello de los muertos que vos matáis gozan de buena salud."
 Víctor Alba, 14.VI. 1991.



I hom no pot menys que subscriure fil per randa les paraules de Pere Pagès

POMPA I CIRCUMSTÀNCIA


El president de la Generalitat Artur Mas, ha assegurat que les eleccions del 27-S "segueixen el marc legal vigent pel que fa la forma, però són molt diferents pel que fa al fons". Ho ha dit aquest dilluns a la nit després de signar la convocatòria de les eleccions de setembre, les quals centraran les mirades en el país. "En les setmanes vinents tot el món ens tornarà a observar: siguem-ne conscients i oferim la millor cara", ha reflexionat el President, que ha fet una crida als partits a presentar les seves propostes.

Decret de convocatòria de les eleccions del signat pel
I tot amb molta pompa i circumstància, o amb cara de cicumstància, una cara preocupant que em recorda molt a Paco Marhuenda, massa, o a la cara que se li pot quedar el 27S a la nit. No sé jo si el President ha calculat bé la jugada, potser no ha tingut en compte al milió de jubilats entre altres aspectes, i és que no hi ha res més conservador que un  milió de pessetes que deia l'Estapé, o un milió de pensionistes. Ho dic per què en el cas d'una hipotètica independència d'Espanya, m`hi jugo un pèsol que els tres primers mesos no cobrariem ni una sola pensió, per més dret que tinguessim, ço és així i no és profecia

NO SÓN ELS AVIS...



Sovint, el Conseller de torn de Sanitat o els mitjans acusen als avis d'acaparar medicaments, de malbaratar-los. Res més lluny de la veritat la divulgació d'aquesta fal·lacia interessada. Els avis no acaparen medicaments, van a la Farmacia a buscar els qui uns suposats metges els hi recepten, sobretot perquè hi ha uns Laboratoris que tenen interés en que es recepti i molt, i de passada es facin provatures de medicaments nous a veure que pasa (aqui ja parlariem de TV de plasma o viatge al Càrib). Quan la salut flaqueja i hi ha ingresos sovintejats a Urgències, en cada ocasió es canvien els medicaments a receptar que poques vegades coincideixen amb els anteriors, aquesta és la acumulació de medicaments de que s'acusa als avis. De insistir fins la sacietat cada més que no receptessin Trombocid a la sogra, que no el necessitava, i la doctora per pura desidia la seguia receptant fins que va morir, perquè en aixó han acabat per transformar-se els CAPS, en un lloc ple de zombis dispensadors de receptes.
.
Un Govern d'indigents mentals només pot prendre decissions absurdes i fàcils, com fer pagar l'euro per recepta, que se l'han hagut d'empassar. Que els metges receptin just el que pertoca, és igual, no interessa. Que els Laboratoris haurien de fer medicaments amb dosificacions mes petites per no malbaratar-ne tants... no!, no vagi a ser que s'enfadin. Aixó en l'àmbit sanitari de la Seguretat Social. 
Cada vegada que vaig a buscar la droga al pare a la Farmacia m'enduc la meitat del que li pertocaria, em sobren medicaments que ja no es pren, o altres que no se per quins setze ous la dosificació no és proporcional. D'Atrovent en tenim tres i l'ùltilm cop ja no el vaig agafar, i així amb altres medicaments.

Els medicaments maten deia un metge, i es cert o com a molt et condemen a un molt mal envellir sense cap garantia de qualitat de vida, ans al contrari, nomès que els afectats no se n'adonen, i com s'aferren a la vida. De l'ùltima estada a l'HGC el pare em deia, n'he sortit prou bé, i ho deia convençut. Oi tant! hi va entrar pel seu propi peu i en va sortir amb cadira de rodes i panyals de dia i de nit i dues pastilles més cada dia. La medicina no mata ni cura, es limita a allargar l'agonia, la lenta agonia de la vellesa. Altra cosa és la cirurgia, aqui si que hi ha hagut avenços espectaculars i molta efectivitat.
Creiu-me no us poseu malalts, però tampoc visqueu massa anys no sigui que com va fer el Ministre de Sanitat del Japó que renyava als seus jubilats perquè vivien massa anys, instant-los a anar-se'n a l'altre barri més aviat.



FILOMENO AL MEU PESAR


Filomeno al meu pesar és una novel·la de Gonzalo Torrente Ballester, l'obra narra la vida de Filomeno Freijomil, home de classe mitjana-alta d'una localitat de l'interior de Galícia. A través de les seves experiències vitals, des de la infància a la maduresa, Torrent Ballester fa, a través d'Filomeno, un recorregut per la història del període d'entreguerres i els inicis de la Dictadura Franquista, i per l'Espanya i l'Europa d'aquell moment. Però, sobretot, mostra el procés de maduració de la personalitat de Filomeno a través dels seus viatges, llocs de treball i relacions amoroses. Com Filomeno més d'un catalanet i dos i més de dos, acabarem sent independentistes al nostre pesar, gràcies o per culpa de....


... La España más reaccionaria  - Antón Losada  a el diario.es



"Un votante catalán que ande buscando razones para votar por una lista no soberanista debe sentirse más solo que Jose Luis Perales escuchando sus discos.
   
Cuanto más se escora hacia el absurdo un nacionalismo catalán comprometido hasta la extenuación con la misión de salvar a Artur Mas y a Convergencia, más se echa al monte una política española que, en lugar de adentrarse en el siglo XXI de los estados constitucionales sin soberano y los gobiernos multinivel, parece querer regresar a la infancia del siglo XIX.

Si el plan consiste en atraer a los catalanes demostrándoles lo reaccionarias que pueden llegar a ser las instituciones españolas, la cosa va como un tiro. A algunos ya sólo les falta el trabuco. A este paso Artur Mas conseguirá el milagro de presentarse a las elecciones sin tener que explicar una palabra sobre la corrupción que ahoga a su partido o las políticas de recortes masivos infligidas por sus gobiernos. Toda la fuerza se va en especular sobre el artículo 155 de la Constitución.  

Aquí ya vale todo para llamar a la Guardia Civil. Desde la retirada de un busto del ex jefe del Estado que ya ni tenía por qué estar allí, a las alegres especulaciones de reputados y serios juristas sobre la conveniencia o no de suspender la autonomía catalana si el resultado de unas elecciones tan legales como legítimas no les gusta.

Haría bien el Rey en alejarse de esos monárquicos que le susurran al oído que debiera atreverse a hacer y decir todas las cosas que, en la corte, muchos piensan que Mariano Rajoy no se atreve a decir y hacer. La ultima vez que un Borbón hizo algo parecido, la cosa acabó con un desahucio. Su majestad sabrá. Pero no parece ni muy inteligente, ni muy sensato, ir de visita institucional a Catalunya a recordarle a los catalanes que deben cumplir la ley.

Un votante catalán que ande buscando razones para votar por una lista no soberanista debe sentirse más solo que Jose Luis Perales escuchando sus discos. Todo cuanto se le ofrece son amenazas, desgracias, catástrofes y desastres. Aquí parece que sólo quieren ganar unos. Todos los demás se dedican a avisarle de que si gana, se va a enterar.

En el reciente referéndum escocés los unionistas también recorrieron ese camino. Primero dieron por seguro que ganarían. Luego probaron con la amenaza de convertir a Escocia en un país errante expulsado de los mares de Europa. Después intentaron el soborno y recordarles a los escoceses que la independencia les iba a costar una pasta, como en esas parejas que siguen juntas por la hipoteca. Al final, a la desesperada, tuvieron que ponerse a hacer política y explicar por qué tenía sentido y valor seguir juntos. A ellos les salió bien. Pero son raros y conducen por la izquierda." 


.... I ÉS QUE AL FINAL TOTHOM ACABARÀ VOTANT INDEPENDÈNCIA, encara que sigui per treure's del damunt aquests pesats amb les seves rancies amenaces i el missatge constant de la por. Diuen, amenacen que ve el llop, doncs si la mama bé, que vingui.



EL CARRET - CONTE


César Aira és un escriptor i traductor argentí. Ha publicat més de seixanta obres, sobretot novel·les curtes per raons, segons diu, de procediment. Des de 1992 ve a publicar anualment de dos a quatre llibres d'unes cent pàgines d'extensió. Com em vaig fer monja (1993) va ser escollida pel diari espanyol El País com un dels deu llibres de ficció de l'any, 2 el que el va projectar en mitjans literaris més amplis.

Aquest prolífic protagonista de les lletres argentines és tant traductor de diverses llengües (del francès -Antoine de Saint Exupéry o Jan Potocki-, de l'anglès: Stephen King, Donna W. Cross), com a novel·lista i narrador breu, dramaturg i assagista.

Aira és un especialista d'Alejandra Pizarnik i de l'escriptor, dramaturg i dibuixant argentí Copi. Amic íntim del mort Osvaldo Lamborghini, és un dels principals reivindicadors de la seva obra, havent editat les seves Novel·les i contes en dos toms amb pròleg seu. També ha dictat cursos sobre Rimbaud, Mallarmé i el constructivisme. La seva relació amb l'assaig, però, no ha estat exempta de dificultats, ja que la necessitat de tenir les coses definides i de trobar la veritat han estat dos paràmetres aliens a la seva manera de treballar.

A l'ABC li han entrevistat, i és una bona entrevista, la podreu trobar aquí ....

i aqui us deixo un conte imprescindible d'ell: el carret





El carret, de César Aira 

Un dels carrets d'un gran supermercat del barri on jo vivia rodava sol, sense que ningú l'empenyés. Era un carret igual que tots els altres: de filferro gruixut, amb quatre rodetes de goma (les de davant una mica més juntes que les de darrere, el que li donava la seva forma característica) i una canella coberta de plàstic vermell brillant des de la qual s'el conduïa. Tan igual era a tots els altres que no es distingia per res. 
Era un supermercat enorme, el més gran del barri, i el més concorregut, així que tenia més de dos-cents carrets. Però el que dic era l'únic que es movia per si mateix. Ho feia amb infinita discreció: en el vertigen que dominava l'establiment des que obria fins que tancava, i no parlem de les hores punta, el seu moviment passava inadvertit. L'usaven com a tots els altres, el carregaven de menjar, begudes i articles de neteja, el descarregaven a les caixes, l'empenyien de pressa de góndola a gòndola, i si en algun moment el deixaven anar i el veien lliscar un mil·límetre o dos, creien que era per la inèrcia.
Només de nit, a la calma tan estranya d'aquest lloc atrafegadíssim, es feia perceptible el prodigi, però no hi havia ningú per admirar-lo. Tot just si de tant en tant algun reposador, dels que començaven el seu treball a l'alba, se sorprenia de trobar-lo perdut allà al fons, al costat de la gelateria dels supercongelats o entre les fosques prestatgeries dels vins. I suposaven, naturalment, que l'havien deixat oblidat allà la nit anterior. El super era tan gran i laberíntic que no tenia res d'estrany, aquest oblit. Si en aquesta ocasió, en trobar-lo, el veien avançar, i si és que notaven aquest avanç, que era tan poc notable com el del minutera d'un rellotge, s'ho explicaven pensant en un desnivell del pis o en un corrent d'aire.
En realitat, el carret s'havia passat la nit donant voltes pels passadissos entre les gòndoles, lent i silenciós com un astre, sense ensopegar mai, i sense aturar-se. Recorria el seu domini, misteriós, inexplicable, la seva essència miraculosa dissimulada en la trivialitat d'un carret de supermercat com tots.
Tant els empleats com els clients estaven massa ocupats per apreciar aquest fenomen secret, que d'altra banda no afectava ningú ni a res. Jo vaig ser l'únic a descobrir-ho, crec. O més aviat, estic segur: l'atenció és un bé escàs entre els humans, i en aquest assumpte s'en necessitava molta. No ho vaig dir a ningú, perquè s'assemblava massa a una d'aquestes fantasies que em solen ocórrer, que m'han fet fama de boig. De tants anys d'anar a fer les compres a aquest lloc, vaig aprendre a reconèixer-ho, al meu carret, per una petita osca que tenia a la barra; llevat que no havia de mirar l'osca, perquè ja de lluny alguna cosa m'indicava que era ell. Una alenada d'alegria i confiança em recorria a identificar-lo.
El considerava una mena d'amic, un objecte amic, potser perquè en la naturalesa inert de la cosa el carret havia incorporat aquest tremolor mínim de vida a partir del qual totes les fantasies es feien possibles. Potser, en un racó del meu subconscient, li estava agraït per la seva diferència amb tots els altres carrets del món civilitzat, i per haver-se'm revelat a mi i a ningú més. M'agradava imaginar en la solitud i el silenci de la mitjanit, rodant lentíssim en la penombra, com un petit vaixell foradat que partia a la recerca d'aventures, de coneixement, d'amor (¿per què no?). Però què anava a trobar, en aquest banal paisatge, que era tot el seu món, de lactis i verdures i fideus i gasoses i llaunes de veces?
I tot i així no perdia l'esperança, i reprenia les seves navegacions, o millor dit no les interrompia mai, com el que sap que tot és en va i així i insisteix. Insisteix perquè confia en la transformació de la vulgaritat quotidiana en son i portent. Crec que m'identificava amb ell, i crec que per aquesta identificació ho havia descobert. És paradoxal, però jo que em sento tan lluny i tan diferent dels meus col·legues escriptors, em sentia prop d'un carret de supermercat. Fins a les nostres respectives tècniques s'assemblaven: l'avanç imperceptible que porta lluny, la restricció a un horitzó limitat, la temàtica urbana. Ell ho feia millor: era més secret, més radical, més desinteressat.
Amb aquests antecedents, podreu imaginar la meva sorpresa quan el vaig sentir parlar, o, per ser més precís, quan vaig sentir el que va dir. Hauria esperat qualsevol cosa abans que la seva declaració. Les seves paraules em van travessar com una llança de gel i em van fer reconsiderar tota la situació, començant per la simpatia que m'unia a la cistella, i fins a la simpatia que m'unia a mi mateix, o més en general la simpatia pel miracle.
El fet que parlés no em va sorprendre en si mateix, perquè ho esperava. Tot d'una vaig sentir que la nostra relació havia madurat fins al nivell del signe lingüístic. Vaig saber que havia arribat el moment de que em digués alguna cosa (per exemple que m'admirava i em volia i que estava de part meva), i em vaig inclinar al seu costat simulant lligar-me els cordons de les sabates, de manera de posar l'orella contra el enreixat de filferro del seu costat, i llavors vaig poder sentir la seva veu, en un xiuxiueig que venia del revers del món i així i sonava perfectament clar i articulat: -Jo Sóc el Mal.


ASES ESTÚPIDS!


Naron, de la longeva raça rigeliana, era el quart de la seva estirp que portava els anals galàctics. Tenia en el seu poder el gran llibre que contenia la llista de les nombroses races de totes les galàxies que havien adquirit el do de la intel·ligència, i el llibre, molt menor, en el qual figuraven les que havien arribat a la maduresa i posseïen mèrits per formar part de la Federació Galàctica. En el primer llibre havien titllat alguns noms anotats amb anterioritat: els de les races que, pel motiu que sigui, havien fracassat. La mala fortuna, les deficiències bioquímiques o biofísiques, la manca d'adaptació social es cobraven el seu tribut. No obstant això, en el llibre petit mai s'havia hagut de ratllar cap dels noms anotats.
En aquell moment, Naron, enormement corpulent i increïblement ancià, va aixecar la vista al notar que s'acostava un missatger.

-Naron -va Saludar el missatger-. Gran Senyor!

-Bé, Bé, què hi ha? Menys cerimònies.

-Un altre grup d'organismes ha arribat a la maduresa.

-Fantàstic, Fantàstic. Avui en dia pugen molt de pressa. Tot just no passa any sense que arribi un grup nou. Qui són?

El missatger va donar el número clau de la galàxia i les coordenades del món en qüestió.

-Ah, Sí -va dir Naron- el conec.

I amb bona lletra cursiva anotar la dada en el primer llibre, traslladant després el nom del planeta al segon. Utilitzava, com de costum, el nom sota el qual era conegut el planeta per la fracció més nombrosa dels seus propis habitants.

Va escriure, doncs: La Terra.

-Aquestes criatures noves -va dir després- han establert un rècord. Cap altre grup ha passat tan ràpidament de la intel·ligència a la maduresa. No serà una equivocació, espero.

-De Cap manera, senyor -va respondre el missatger.

-Han arribat al coneixement de l'energia termonuclear, ¿no és cert?

-Sí, Senyor.

-Bé, aquest és el requisit -Naron va deixar anar una rialleta-. Les seves naus sondejarán aviat l'espai i es posaran en contacte amb la Federació.

-En realitat, senyor -va dir el missatger amb renuencia-, els observadors ens comuniquen que encara no han penetrat en l'espai.

Naron es va quedar atònit.

-¿Ni poc ni molt? ¿No tenen tan sols una estació espacial?

-Encara no, senyor.

-Però, Si posseeixen l'energia termonuclear, on realitzen les proves i les explosions?

-En El seu propi planeta, senyor.

Naron es va aixecar en els seus sis metres d'alçada i va tronar:

-En el seu propi planeta?

-Si, Senyor.

Amb gest pausat, Naron va treure la ploma i va tatxar amb una ratlla l'última anotació en el llibre petit. Era un fet sense precedents; però és que Naron era molt savi i capaç de veure l'inevitable, com ningú, a la galàxia.

-¡Ases Estúpids! -va murmurar.

FI

Ases estúpids
[Conte. Text complet.]
Isaac Asimov
Ciudadseva.com




QUE VÉNEN ELS COMUNISTES


El ministre d'Afers Exteriors i Cooperació del Govern es`panyol d'Espanya, José Manuel García-Margallo, s'ha compadit aquest dijous dels votants de CDC que han de votar "a una llista encapçalada per un comunista, alguna cosa bastant xocant". Ho ha dit en una roda de premsa posterior a la inauguració de la Reunió d'Alt Nivell sobre Diàleg Intercultural i Interreligiós, que reuneix a Barcelona representants de les principals institucions, experts i líders religiosos de la Mediterrània.


I mira que ningú se n'havia adonat, tant net, polit i endreçat, hom sabia que era exwaterpolista, i casteller en actiu, però sota aquesta aparença de bon noi, espós exemplar, pare de dos fills i persona compromesa, i l'ùnic, o dels pocs que a Brusel·les justificava el sou treballant; deia, sota aquesta aparença hi ha quelcom terrible, Raúl Romeva és comunista, un rojo vaja! i no m'estranyaria que per acabar-ho d'adobar fos periquitu.
Sort que el prejubilat mental de Garcia Margallo, el ministre de cagabandurries exteriors que de fet és dedica més a fer d'espanta criatures de l'interior ens ha avisat. Un comunista encapçala la llista dels ximples, marededéu, ,marededéu!, si us plau que no se n'assabenti la moreneta que li donarien un disgust de mort del que es podia tornar blanca.

Parafrasejant Obelix, són ben bojos aquests espanyols!

SOBRA EL VIANANT


Així és i així de categòric ho afirmo. A les aceres de les ciutats qui hi sobra és el vianant, simplement per què no hi cap, per què fa nosa. A les aceres hi ha carril-bici, arbres plantadets dins el quadrat ple de burilles, papereres buides plenes de paperets al terra al seu voltant, marquesinas d'autobusos, les plantes del comerç xinés de torn, caques variades de gossos, taules i cadires de les terrasses, i per allí circulen bicicletes, patinadors, mono patinadors, segways, patinets i és també lloc d'aparcament de motos. 



Qui sobra? el pringadillo del vianant o peató, el desgraciat que no té possibles per desplaçar-se amb algun mitja dels an teriorment descrits. Vergonya els hauria de fer queixar-se de bicicletes i altres sistemes de transport no bípede. Que no ho veuen que fan nosa? que tots els que he explicat, els biciclistes els primers els han d'anar esquivant per les aceres, amb el perill que aixó representa per a ells i la pèrdua de ritme pedalejador.
Si ets un pringadillo, un pobre desgraciat de vianant o peató, que ni l'Espinás va ja a peu pels puestus, no siguis dropo i no surtis per les aceres a fer nosa, quedat a casa veient telecinco al sofà, fes macramé, o fotat al llit a cobejar somnis impossibles, però fes el fotut favor de no molestar, ni desgastar més el terra de les aceres de la teva ciutat, que com deia Arribas Castro és un milió de coses, però en la que no hi tens cabuda, tu.


EL CARRUSEL DEL FURO


Potser seria arribat el moment de pensar seriosament en suprimir les pre-campanyes i les campanyes polítiques de cara a les eleccions de cada quatre anys, que de fet tampoc són cada quatre anys sino quan a MAS, perdó, més convé. Aixó, o canviar els responsables ideològics de les mateixes per reiteratius. Ja deia el professor Tierno Galván, que les promeses electorals estaven fetes per a no ser dutes a terme, puig de fer-ho qui guanyes les eleccions viuríem en el millor dels móns possibles.
En un conte d’Isaac Assimov dins de "Jo Robot" en un futur indeterminat, s'havien suprimit les campanyes electorals. Una sola persona als Estats Units, un sol ciutadà escollit era qui amb la informació pertinent dels programes electorals dels candidats de cada partit, decidia qui havia de governar. No recordo ara com acabava el conte, però vull quedar-me amb aquesta idea. Seria pràctic, econòmic i possiblement la decisió molt més justa que no pas ara. Per cert que podriem continuar en aquesta mateixa línia al Parlament de Catalunya, atès hi ha disciplina fèrria de vot per cada partit, amb qui hi anessin els primers espases ja n'hi hauria prou i la resta a treballar a la privada o a buscar-se la vida, que n'hi ha masses que nomès viuen i han viscut des del principi de la política. I és que abans de la campanya, com estem en una pre-campanya permanent, comencen les ofertes del Carrusel del Furo Ingrès mínim vital, l'oferta estrella del PSOE, 2000 milions per l'agencia social el PP per no quedar-se enrere i com deia encara no ha començat la campanya forta d'ofertes, que si la chochona, y dos huevos duros, i us farem un pont, i també el riu, i jo més, i jo més que el que més. Benvinguts al carrusel del furo, dos boletos por un duro.

 

EL MOSSÈN CONTRA GUARDIOLA

Mossèn Fernández Díaz ha carregat avui contra Guardiola: "Va jugar en la selecció per interès crematístic" - L'encara inexplicablement ministre de l'Interior assegura que l'exentrenador del Barcelona va jugar en la selecció només per diners També critica que Guardiola pugui entrar en política i al mateix temps sigui entrenador: "no es pot estar en missa i repicant". 
El ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, ha carregat aquest dimarts contra l'exjugador i exentrenador del Barcelona FC Pep Guardiola per sumar-se, en l'últim lloc, a la candidatura independentista a les eleccions catalanes, i l'ha acusat d'haver jugat i "triomfat "en la selecció espanyola de futbol només per diners.

Segons Fernández Díaz, qualsevol pot dedicar-se a la política, però el cas de Guardiola, avui entrenador del Bayern de Munic, li sembla "bastant trist i lamentable" perquè "no es pot estar en missa i repicant", és a dir, entrar en política i al mateix temps mantenir com entrenador de l'equip alemany.
"Veiem que es treuen la careta i gent que ha jugat i ha triomfat amb la selecció espanyola de futbol veiem que anava segurament no per interès patriòtic, sinó per interès crematístic, perquè hi ha persones que el déu que tenen és el dels diners", ha deixat anar el ministre en una entrevista a la Cadena COPE recollida per Europa Press.

Guardiola anirà en l'últim lloc de la llista que han pactat CDC i ERC per a les eleccions del 27 de setembre, però ha deixat clar que volen mantenir-se en el seu lloc de treball i no té intenció de ser diputat al Parlament. Així, Fernández Díaz ha distingit aquest cas del de qualsevol altra persona, exentrenador o no, que vulgui dedicar-se a la política, "una noble activitat" per vocació de servei públic i voluntat de servir al bé comú.



I aquest home que cada vegada està pitjor, afectat per la pròpia incompetencia en ocupar el càrrec que ocupa que li va gran, a banda que barrejar conceptes, en el cas d'en Pep comet un error garrafal: no es pot renunciar a jugar amb la selecció espanyola d'Espanya, és obligatori, sinó, el jugador és inhabilitat per jugar en el seu equip, i aixó fins i tot un semovent no equí ho sap. Quan es barreja rabia i ignorància, passen aquestes coses. Aquest home està malalt, necesita un psiquiatre urgentment.


NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO