· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

WITTGENSTEIN I HITLER


A ran de la publicació de la foto que teniu a la capçalera en l'escrit sobre la Fundació Francisco Franco, Salvador Macip i servidor tambè ens vàrem sorprendre que Wittgenstein i Hitler haguessin anat a la mateixa escola. El text que ve a continuació parla d'aquesta relació i d'altres històries. No l'he traduît atès és llarg, però sucós. El text el subscriu Enrique Pagella, de qui a penes en se res, però que possiblement sia una troballa.

"Ludwig Wittgenstein nació, probablemente, en el seno de la familia más rica del mundo en su tiempo. Puede decirse que creció sin mayores preocupaciones, atestado de estímulos artísticos e intelectuales. Y puede decirse que tuvo una infancia soñada. Lo que no puede predicarse es que la vivencia de su adolescencia haya adquirido semejantes calidades. Pues apenas transitaba los quince años se topó con Adolf Hitler en el colegio. Desde el primer contacto, las energías colisionaron irremediablemente. Esta disputa no carecía de una precuela, pues Alois Hitler, el medio hermano mayor de Adolf, había trabajado varios meses en la mansión Wittgenstein, obligado por la pésima situación económica de la familia Hitler, abandonando dicha empleo a la muerte de su padre en 1903. El propio Adolf reemplazó a Alois en sus tareas alguna que otra vez y de esta manera conoció al pequeño magnate Ludwig, que, a decir verdad, se comportaba altaneramente, ignorando al enclenque Adolf, que al verlo pasar se quitaba respetuoso la gorra e inclinaba la cabeza mientras lo maldecía. Wittgenstein y el joven híbrido Adolf Hitler volvieron a encontrarse al año siguiente en la nacionalista escuela secundaria de la ciudad austríaca de Linz, la Realschule Bundesrealgymnasium Fadingerstrasse. Allí compartieron un curso anual, antes que Adolf debiera abandonar la escuela dada la creciente pobreza de su familia y su escaso rendimiento – si se visita la web de la escuela (http://www.fadi.at/index.php?n1=1&n2=6) verán que ya en el home se encargan de negar que Hitler y Wittgenstein hayan coincidido en sus aulas, muy torpemente por cierto, ya que les hubiese bastado con ignorarlo. Existe una foto fechada en 1904 en la que se los puede apreciar a ambos, junto con el resto de los alumnos y uno de sus profesores. 
Muchos creen que Ludwig era el cobarde niño judío al que se refiere Adolf Hitler en su obra “Mein Kamp” (Mi Lucha), teoría en disputa y que es absolutamente acertada. Hitler y Wittgenstein compartieron sólo un curso, entre 1904 y 1905, tiempo que le bastó al pobre Adolf para atemorizar al millonario Ludwig, primer judío al que odió y al que gustaba atormentar desplegando sus poderes de híbrido, tal cual lo hizo Jesús en su infancia. Lo sé porque si bien los timos no podemos viajar hacia el pasado, podemos soñarlo tal cual acaeció, y yo, queridos y humanos lectores, pude soñar una charla vital entre los niños austríacos. Ocurrió así:

Ludwig camina por el viejo Callejón de Piedra sobre el que se erige Bundesrealgymnasium Linz. Tiene quince años y viste como un pequeño príncipe; ha logrado burlar a sus preceptores y acaba de franquear la puerta del establecimiento. Quiere huir lo más lejos posible. Ya es lo suficientemente lúcido como para advertir la epidemia de violencia nacionalista que se incuba en el establecimiento. No le importa en absoluto ser judío, lo que le duele en el alma es tener que disimularlo para no sufrir el embate de sus compañeros y de sus profesores. Su padre, uno de los hombres más ricos del mundo, podría no sólo comprar su tranquilidad sino también el colegio entero, pero él odia la fortuna de su padre y calla. Ni una palabra en su casa del acoso diario que padece.

Y ya no soporta más, y está decidido a huir de todo. Trota por la vereda angosta sin rumbo pero con un objetivo, alejarse del colegio. Adolf lo persigue; acaba de salir por la puerta principal y lo divisa con expresión placentera.

Adolf (Con voz chillona, estridente): ¡Hey marica! ¡Detente!

Ludwig detiene su carrera, la voz le ha helado la sangre; sabe muy bien quién es su dueño. Adolf le da alcance.

Adolf: Maldito sorete afeminado ¿Adónde crees que vas?

Ludwig (Inseguro, con voz trémula): No te lo diré, no tengo que darte explicaciones.

Adolf (Poniendo los brazos en jarra y apretujando los hombros contra el cuello, rojo de ira): Aquí sí tendrás que darme explicaciones, judío burgués, no estamos en tu mansión, aquí no tengo que inclinar la cabeza para que me ignores, aquí ni mi hermano Alois ni yo tenemos que limpiar tu mierda.

Ludwig: En mi casa siempre los hemos tratado bien, han tenido trabajo y comida…

Adolf (Furioso): ¡Trabajo, comida y el peor de los desprecios! ¡La putas de tus hermanas, Helene y Hermine, se mofaban de mí cada vez que reemplazaba a Alois!

Ludwig: No debes tomarlas en serio.

Adolf (Iracundo): ¿Sabés cómo me llamaban? ¿Sabés cómo me decían?

Ludwig no contesta. Sabe pero no contesta; siente que no tiene ninguna relación con el asunto. Adolf hace una pausa esperando la respuesta y luego estalla elevando los brazos crispados hacia el cielo.

Adolf: ¡Me llamaban “el muerto de hambre culo roto”!

Ludwig (Perdiendo la paciencia): Yo no soy responsable de las conductas de mis hermanas, ellas son independientes de mi voluntad.

Adolf: ¡Voluntad! ¡Tú no sabes lo que es la voluntad!¡Yo te mostraré lo que es la voluntad!

Adolf se toma la cabeza con la manos y empieza a sudar; la venas de la frente se le hinchan y el pelo se le desordena bajo la frenética presión de sus manos. Ludwig lo observa atemorizado, pues supone que le dará un ataque de nervios o algo por el estilo. Pero antes de que Ludwig pudiera huir, Adolf se quita las manos de la cabeza y grita “¡Cáete!”. Ludwig entonces cae hacia atrás dando tres vueltas sobre la vereda, antes de desplomarse como un muñeco sobre la calle. Adolf con una sonrisa enloquecida se le va encima y le pone las rodillas en el pecho.

Adolf (En voz baja): Esto es voluntad, pedazo de mierda engreída. Esta es la voluntad que limpiará el Imperio Alemán de judíos como tú y tus hermanas. Te lo aviso, de ahora en adelante quiero que cada vez que nos crucemos, te quites tu graciosa gorrita e inclines la cabeza.

Ludwig, enfurecido, no puede hablar. Tiene la certeza de que cualquier palabra resultará inútil. Entonces es su propio cuerpo quien lo sorprende. Su puño derecho, raudo y fuerte, vuela y se estrella contra la boca de Adolf que se derrumba escupiendo sangre.

Ludwig (Poniéndose de pie): Eres un inhumano culo roto….

Adolf vuelve la cabeza desde el piso, exhibiendo una sonrisa sanguinolenta.

Adolf (Con la voz de un poseso): Así es amigo Ludwig, no soy muy humano que digamos. Escucha un consejo que te servirá para toda la vida: De lo que no se puede hablar, lo mejor es callar.

Oliverio, DS, Oliverito y su novia reaccionaron a mi súbito silencio como si se recuperasen de una alucinación. Todos de una u otra manera se desperezaron y cambiaron las posiciones pero ninguno pronunció palabra alguna. Seguían en mis manos.

-Queridos amigos, adorables mentirosos, la Segunda Guerra Mundial comenzó aquella mañana de 1904. Las fuerzas que colisionaron nacieron cuando Ludwig y Adolf se declararon la guerra. Ambos, apenas confrontaron entre sí, padecieron lo que padecen muchos personajes de Borges. Vislumbraron con claridad sus destinos. No en vano Ludwig combatió como voluntario del ejército austríaco durante la Primera Guerra Mundial y redactó, en las trincheras, su Tractatus. Se entrenaba para la Segunda Guerra Mundial, pues sabía que dominar la lógica metafísica del combate le permitiría vencer a Hitler en un terreno que por híbrido no dominaba. Es por ello también que, al regresar de la guerra, renunció a la fortuna heredada de su padre en favor de sus dos hermanas.

El Tractatus no es un libro de lógica, tampoco de filosofía. El Tractatus es alta tecnología metafísica para quienes puedan subir la escalera y luego arrojarla. Ese libro cifra las leyes del devenir sin decir una sola palabra sobre el asunto, en consecuencia, quien alcanza dicho innominado conocimiento puede predecir el futuro; en verdad no lo predice sino que lo deduce. En suma, Wittgenstein sabía que Hitler, durante la Segunda Guerra Mundial, secuestraría a sus hermanas y que sólo las liberaría vivas a cambio de la inmensa fortuna familiar. A Ludwig no le dolió en absoluto entregarle a Adolf el equivalente a mil setecientos kilos de oro, por el contrario, Ludwig se deleitó al ceder una fortuna a la que ya había renunciado, toda vez que, al mismo tiempo, descifraba para la KGB el código secreto de la máquina alemana de cifrado de mensajes, Enigma, proeza intelectual que permitió alcanzar las victorias en el Frente Oriental, la liberación del los campos de concentración y, finalmente, derrotar al ejército nazi.

Wittgenstein supo ser feliz y aunque parezca un dislate, Hitler también, pues junto a su estado mayor conjunto en las sombras (el verdadero), plantó la escena del suicidio para los soviéticos y luego negoció con los yanquis: la sorprendente tecnología nazi, incluidos sus poderes de híbrido, más científicos entrenados, a cambio de una plácida vida en el sueño americano, en San Diego, donde murió hace cuatro años, en el 2009, a la edad de 120 años. Eso es lo que viven los híbridos.

A la luz de la verdad ya no resultan tan enigmáticas estas palabras acerca de Adolf, que Ludwig escribió 1945: “Racionalmente no es posible tener ira contra Hitler, mucho menos contra Dios”.

Aquí hice un nuevo silencio y aproveché para ponerme de pie y estirar un poco las piernas. Por eso di unos pasos hasta colocarme bien a la vera de la ruta. Oliverio me había seguido y ya estaba a mi lado.

- ¿Así que Hitler vivió 120 años? Casi lo mismo que mi abuela.

- Tu abuela era un híbrido, estoy ciento por ciento seguro de ello.

Oliverio se hundió en un silencio tan oscuro como los extremos de la ruta. No sin esfuerzo pudo hacerme una pregunta más.

- ¿Crees que tengo sangre de timo?

- En segunda generación, mucho más débil, pero sí, seguro que eres un híbrido suave, no te preocupes, no te pasará nada, ustedes la pasan mejor."

Tota aquesta història pot ser real o no ser certa, sigui com sigui, que importa, Pagella explica una història, una possibilitat real de que Wittgenstein i Hitler fossin companys d'escola i ho explica d'una manera molt convincent. De fet, la gran pegunta que em faig en aquest assumpte és: és la princesa Corina Sayn-Wittgentsein (l'amigueta del Borbó) familiar de Wittgenstein?.

SUBTILITAT



Hi ha quelcom que envejo de les dones, és la seva subtilitat, que a vegades et pot destrossar, però altres de manera delicada, subtil, et recorden quelcom que havies de fer i com ja suposen has oblidat, com aquell que no vol la cosa t'ho recorden. Diumenge passat li vaig comentar a Nuri que havia quedat amb el meu pare i la Mercè per portar-els-hi xocolata i xurros per esmorzar, en comptes del pa amb tomàquet i embotit de cada diumenge. 
Quan me n'anava de casa aquest matí a quarts de nou, la Nuri m'ha comentat com aquell que no diu res important: Mmmm! avui fa un dia ideal per esmorzar xocolata amb xurros. Per suposat jo ja no ho recordava, i el Santiago, el meu pare, tampoc, atès ja tenia preparat l'embotit a l'espera del pa que li porto jo cada diumenge. La Mercé en canvi, si ho recordava, i ben bons que estaven i com ens els hem cruspit.

EL 'BIKINI BRIDGE' NO EXISTEIX


Els mitjans estan informant sobre una nova moda, el " biquini bridge". Si es fa un rastreig a Google News, al moment d'escriure això eren 71 mitjans els que donaven entitat a la notícia: "La perillosa nova moda entre les més joves", "La tendència que amenaça les platges", "La moda perillosa de aquest estiu" i altres títols per l'estil, alarmen sobre una aparent nova costum entre les noies de lluir un pont conformat per la part inferior de la biquini suspès entre els dos ossos del maluc. Fotos, galeries, especialistes opinant ... però, el biquini bridge mai ha existit.

El ja llegendari fòrum 4chan ve inventant absurdes històries que, després, els mitjans publiquen com veritables i, moltes vegades, acaben a la llarga sent-ho. És a dir, en lloc de que alguna cosa passi i els mitjans es facin ressò de la tendència, els mitjans es fan ressò d'un invent i, amb la seva difusió, acaba convertint-se en alguna cosa real. Ja havia passat l'any passat, quan 4chan imaginar el hastag #CutForBieber, en què suposades adolescents es tallaven les seves venes reclamant que Justin Bieber deixi de fumar marihuana .

Això és el que va passar amb el "biquini bridge". El 5 de gener, un usuari d'un fòrum de 4chan va proposar la idea d'inventar i viralitzar la tendència, crear un hashtag, convertir-lo en trending topic, difondre'l a través de xarxes socials (fins i tot creant fakes de comptes de celebrities en xarxes socials lloant el biquini bridge) i, immediatament després, inventar la rèplica, és a dir, falses respostes indignades a una tendència que ni tan sols existeix.

I va funcionar. En aquest post es descriu com es va anar plantant la història, pas a pas fins a l'arribada dels mitjans massius convertint en notícia. I encara que uns pocs (com Perioismo.com de qui n'he tret la imnformació), Washington Post o USA Today ) ho fan per alertar de la broma, la resta es fa ressò alegrement de la llegenda urbana. Lo qual tampoc  ens hauria de sorprendre, aquest ipus d'històries són proeucte d'una societat avorrida i malalta, i a la que en el fons, li es ben bé igual si la noticia és certa o no, car de fet no té cap importància.

El que disfrutaria com un berro amb internet, seria Goebbels, ell va ser el pare de la manipulació, iteració i tergiversació. Compte! que d'ací a quatre anys pot tornar.

LA FUNDACIÓN FRANCISCO FRANCO


La noticia la va publicar Nació digital fa uns dies i no ha tingut massa ressó, potser perquè com les denuncies de Manos limpias, ja cansen i la gent està per altres questions, encara que no siguin gaire més seriores. I la noticia era que la Fundación Francisco Franco reclamava 'un cop d'estat que liquidi el règim actual: "És urgent i imprescindible un cop alliberador de la democràcia que restitueixi les lleis" perquè, segons ells, "cal acabar amb la impunitat del separatisme" i amb un suposat "intent pertinaç de destrucció de la nació més antiga d'Europa".

Algú s'imagina l’existència d’una fundació Adolf Hitler o Benito Mussolini que, a més de recordar la seva sinistre persona i els seus actes més grotescos, reclamessin un cop d’estat? podeu imarginar-vos un govern alemany o l'italià que hagués subvencionat una fundació com aquesta. Per què a Espanya un govern com el de Mariano Rajoy, o abans ZP pot destinar 147.000€ de diners públics a una fundació que exalta un home i una dictadura que va cometre crims de lesa humanitat?

Doncs això és la Fundación Francisco Franco, que continúa activa mani qui mani a la Moncloa. I no crec que ningú sigui tan ingenu per creure que un govern del PP o del PSOE es comprometria amb aquesta tasca jurídica d'aplicar-hi la nova llei i per tant deixar de subvencionar-la. Sembla clar que la nova llei de seguretat ciutadana no se li aplicarà perquè aquesta legislació només té prevista la seguretat d’aquells que dominen la política i el capital, qui en la seva majoria, són parents de coneguts franquistes com explicava l'altre dia.  

Ara, si als de la CUP se'ls ocorreix parlar de donar un cop d'Estat, ja la tenim armada, i mai millor dit.    

EL 3% o EL 4%, I NINGÚ ES RETRATA


El president de la Generalitat, Artur Mas, ha replicat el diputat de Ciutadans, Albert Rivera, que li ha etzibat "senyor Mas, vostè té un problema, i es diu 4%" tot emulant l'expresident Maragall. "Fa bastants anys enrere vaig sentir parlar del 3% amb la mateixa virulència. I en que va quedar tot allò: doncs en res", ha recordat. Mas ha explicat que aleshores "es van fer totes les investigacions, s'ho van mirar absolutament tot, per dalt, per baix, i resulta que allò no va tenir més recorregut". "En un Estat de dret s'han d'aportar proves", ha sentenciat.

Davant aquestes estùpides manifestacions d'Artur Mas, nomès em queda el dubte de si l'idiota és ell, o es pensa que ho som nosaltres, a banda que en alguns casos com l'eix transversal no era un 3 ni un 4 sinó un 10%, i a més a més reconeix indirectament en la seva contesta a Albert Rivera que era un 3% que digui el que digui Paó Mas, està provat, demostrat i fins i tot en el cas de la seu de CDC, embargat. 
No sé que pretén el petit timoner (el gran Timoner era Mao) aquí tot com el país es es petitó, més que un vaixell es va a Ítaca amb una Golondrina. Però és que no dona per a més, insisteixo, o l'idiota és ell, o bé ho som nosaltres, i possiblement sia la segona possiblitat, car consentir una actuació tan barroera de FINANCIACIÓ IL·LEGAL  tant de CDC com d'Unió (Pallarols ministre d'hisenda ja!), vol dir que ja ens està bé el bestiar que ens mal governa, o que en el fons, sabem que en la nostra petita mesura, nosaltres som tant lladres i defraudadors com ells. Ja ho va deixar dit el teòric tiet pesat de Woody Allen: Ell pot semblar un idiota i actuar com un idiota. Però no es deixi enganyar. És realment un idiota. El secret del seu èxit és l'honestedat, però com l'ha evitada, està fet. És millor estar callat i semblar tonto que parlar i aclarir els dubtes definitivament, i ell no calla. I és que aquí ningú es retrata, del que es tracte es d'escurrir l'embalum i qui dia passa legislatura empeny, però voldria recordar - per exemple - que el cas Pallerols tancat pagant trinco trinco 300.000 euros  per part dels de missa, arrossega dos suïcidis més que sospitosos a la seva bruta esquena, i és per aixó que em molesta profundament que Mas es vanti del 3% dient que  s'ha quedat en no res, o lo Durán digui que el cas Turisme no ha estat res. A SOBRE  DE CÍNICS, MENTIDERS I POCA-SOLTES!

Per cert, algú ha vist o en sap quelcom de Wally Oriol Pujol Ferrusola?

EL TRÀNSIT A MARRÀQUEIX


No se si existeix Déu, però si estic convençut que Alà o Mahoma vetllen pels ciutadans i visitants de Marràqueix, atès que donada la caòtica conducció de tota mena de vehicles per part dels seus conductors que pul·lulen constantment a dreta i esquerra, a dalt o a baix, és un autèntic miracle que gairebé - llevat de algunes excepcions - la cosa no acabi malament per alguna de les parts, bàsicament els vianants que sempre solen ser els més indefensos.
Hi ha una sèrie de recomanacions a tenir en compte sobre el trànsit rodat per part del confiat vianant que arribi a Marràqueix sense estar al corrent de com funciona una cosa tan senzilla con travessar un carrer per qualsevol dels suposats passos de vianants, alguns dels qual fins i tot tenen les seves ratlles blanques perfectament pintades, tot i que s'ha de dir - i es diu - que és oportunament posat al corrent per part del guia només pujar a l'autocar que el portarà fins el seu Hotel.
Precisament el dia de l'arribada mentre anàvem cap el nostre allotjament ens va explicar un acudit que defineix molt bé com funciona a Marrakech aquest assumpte del trànsit:
"Un guàrdia Municipal atura a un conductor que s'acaba de passar un semàfor en vermell:
- ¿Que no ha vist el semàfor en vermell? - l'increpa - mentre la resta de trànsit rodat aprofita l'avinentesa per saltar-se'l també.
El conductor impassible li contesta:
- Hi és clar que he vist el semàfor en vermell, a qui no he vist es a vostè."

Crec que queda bastant clar de que va l'assumpte de la circulació rodada amb aquest senzill exemple.
Els vehicles més habituals que haureu de sortejar en aquesta aventura que representa travessar un carrer mitjanament transitat son diversos i els podeu trobar aquí: Com a mostra us explico el trassumpte de l'assumpte de com i amb qui al damunt circulen els velomotors:

Als velomotors (antigament denominats a casa nostra Mobilettes o Vespinos genèricament) sense casc i amb la llum apagada. hi poden anar entre una i cinc persones. Opcionalment el casc en algun cas pot anar tapant la llum del davant, perquè no es trenqui el vidre - suposo -
En el cas de quatre o molt excepcionalment cinc ocupants, solen anar un o dos dels membres mes menuts al davant sobre el dipòsit, a continuació el pare i conductor, enmig la criatura més gran i darrera la mare amb un voluminós cabàs. El pare - opcionalment - pot dur un cotxet plegat a la seva ma esquerra.

De fet, les utilitats dels velomotors son variades, els podreu veure amb uns enormes cabassos de més d'un metre de diàmetre on hi solen portar-hi el pa típic de Marrakech "Kesrá", menta a dojo, pollastres, peix, verdura o el que calgui. D'altres porten set o vuit caixes apilades on pot haver-hi des de fruita fins a carn o peix. Òbviament tot aquest tipus de transport va amb el seu assortit de mosques incorporat.

La conducció dels esmentats velomotors es molt senzilla: gas a fons, esquivar els obstacles, no frenar i menys encara cedir el pas, ah! i el dit sempre a punt per prémer la botzina. I no els digueu res tot i tenir preferència, doncs us clavaran una bona esbroncada en fiancés o àrab - aixó depèn -

ALLÀ ENLLÀ


La serralada de l'Atles apareix nevada sota la finestreta de l'avió, sobrevolem Casablanca primer, Marràqueix despres i finalment Essaouira, on vaig tenir l'extrany somni del taxi. Ens endinsem dins l'Oceà Atlantic fins arribar a Arrecife. A Matagorda a l'hotel, una gorda al hall de l'Hotel mata cançons acompanyada al organillo per un ressuscitat clon de se suposa Fonollosa, quan finalment destrossa Campanera sortim a fora, es negra nit i el cel esta farcit d'estrelles, una ferralla de Ryanair aterra amb les llums intermitents fent pampallugues, dins al ventre duu 200 maletes totes iguals comprades als xinesos, i damunt 200 turistes que encara no són xinesos. El director de l'hotel la Geria és l'inspector Clouseau. L'andromina de Ryanair desapareix a vomitar la seva carrega i tot torna a quedar en silenci. Allà enllà, algú canta un bolero.

LA FI DE RAJOY


El diari El Mundo publica aquest diumenge una sèrie de missatges sms entre el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, i l'extresorer del PP, Luis Bárcenas. Aquests missatges, en efecte, comprometen el cap de l'Executiu. El diari publica fins i tot els sms entre Rajoy i la dona de Bárcenas, a la qual hauria felicitat l'1 de setembre del 2011 després que s'arxivés provisionalment la causa contra l'extresorer pel 'cas Gürtel'. "Muchas felicidades Rosa. Esperemos todo se confirme. Un abrazo y a Luis, otro. Mariano", escrivia el president del Govern espanyol. 

Que importa, és la fi de Rajoy, tocat i enfonsat, Espe i els seus acolits s'han sortit amb la seva, el que  no se és a qui posaràn d'home de palla per donar la cara, no crec Gallardon, encara que tot és possible, car qui de fet manarà és Espe, amb Jose Mari al darrere, controlant-ho tot i a l'ombra de l'ombra Pedro J. Heus ací el tinglado de l'antiga farsa, canvien els actors però el guió és el mateix, un guió vell, avorrit, sabut i assumit amb resignació. Oficialment, encara representarà que Bárcenas haurà contribuït amb la seva delaciò a regenerar la democràcia, a fer foc nou de tota aquesta corrupció, fals, ell és la corrupció, el seu màxim exponent i no vol ni pretén regenerar res, nomès intenta salvar el seu cul i el que pugui del patrimoni que ha robat,

Mentre, l'esquerra continuarà amb el seu paper de Don Tancredo que tant bé li escau. Em pregunto fins quan serem capaços de suportar aquesta farsa, aquesta merda podrida que tot ho contamina, potser perquè nosaltres tambè estem contaminats per activa o per passiva, que tant és.

NO PARLARÉ DE BOLAÑO


"La primera vegada que Pelletier, Morini, Espinoza i Norton es veieren fou en un congrés de literatura alemanya contemporània celebrat a Bremen, al 1994. Abans, Pelletier i Morini s'havien conegut durant les jornades de literatura alemanya celebrades a Leipzig al 1989, quan la DDR estava agonitzant, i després tornaren a veure's en el simposi de literatura alemanya celebrat a Mannheim el desembre del mateix any (i que fou un desastre, amb mals hotels, mal menjar i pèssima organització). 
En la trobada de literatura alemanya moderna, celebrada a Zuric al 1990, Pelletier i Morini coincidiren amb Espinoza. Espinoza tornà a veure Pelletier en el balanç de literatura europea del segle XX celebrat a Maastricht al 1991 (Pelletier portava una ponència titulada -Heine i Archimboldi: camins convergents-, Espinoza portava una ponència titulada -Ernst Jünger i Benno von Archimboldi: camins divergents) i es podria dir, amb poc risc d'equivocar-se, que a partir d'aquest moment no tan sols es llegien mútuament en les revistes especialitzades sinó que es feren amics o que va créixer entre ells quelcom similar a una relació d'amistat. 
Al 1992, en la reunió de literatura alemanya d'Augsburg, tornaren a coincidir Pelletier, Espinoza i Morini. Tots tres presentaven treballs archimboldians. Durant uns mesos s'havia parlat que el propi Benno von Archimboldi pensava acudir a aquesta magna reunió que congregaria, a més a més dels germanistes de sempre, a un nodrit grup d'escriptors i poetes alemanys, però a l'hora de la veritat, dos dies abans de la reunió, es rebé un telegrama de l'editorial hamburguesa d'Archimboldi excusant la presencia d'aquest. Per la resta, la reunió fou un fracàs. A judici de Pelletier l’únic interessant fou una conferència pronunciada per un vell professor berlinès sobre l'obra d'Arno Schmidt (heus ací un nom propi alemany acabat en vocal) i poca cosa més, judici compartit per Espinoza i, en menor mida, per Morini.
El temps lliure que els hi quedà, que fou molt, el dedicaren a passejar per els, en opinió de Pelletier, pocs llocs interessants de Augsburg, ciutat que a Espinoza també li semblà poc interessant, i que a Morini només li semblà una mica interessant, però poc interessant al cap i a la fi, empenyent, ara Espinoza, ara Pelletier, la cadira de rodes de l'italià, que en aquella ocasió no gaudia de molt bona salut, si més aviat migrada, pel que els seus dos companys i col·legues consideraren que una mica d'aire fresc no li aniria malament, ans el contrari."

2.666 Roberto Bolaño

Pensava era avui, però és demà que fa ja deu anys que ens va deixar Roberto Bolaño Ávalos, l'ùltim escriptor. NO PARLARÉ DE ROBERTO BOLAÑO escriu avui a El Periódico Llucia Ramis que el va conèixer, no va ser aquest el meu cas, malgrat cercar-lo un estiu a Blanes. Ambdós hem parlat de Bolaño a la nostra manera, potser perquè no l'hem oblidat deu anys després de la seva mort.

INTRÍNSECAMENT FALSOS?


Els aforismes - els meus com els de tothom - són sempre falsos, intrínsecament falsos. I aquest també. -- JOAN FUSTER.

- Aquest aforisme m'ha creat dubtes. No estaria d'acord amb el Sr. Fuster, els aforismes - precisament - el que tenen és que no són falsos, ni intrínsicament ni perversament falsos, potser són reduccionistes en sintetitzar com un haiku un pensament, una idea en poques paraules, però no falsos, sobretot els de Joan Fuster. Sovint és d'agrair, una novel·la no deixa de ser un haiku, un aforisme o un conte allargat, sovint tediosament i excessivament estiregassat. 

Pensava en tot aixó a ran del comentari de Júlia que parlava de 'El Verano de los Juguetes Muertos' de Toni Hill, que em va semblar fluixa, plena de tòpics i avorrida per allargada barroerament i innecessàriament. N'hi han publicat una altra a aquest senyor, vol dir que es debia vendre la primera, lo qual vol dir que o jo tinc gusts literaris rars o n'hi ha qui els té (amb perdó) al cul, en el sentit d'una certa complaença o co ndescendència vers l'autor, però no és aquest el meu cas, que en literatura sóc molt radical, i ja són les segones vacances que em passa. Les anteriors s'em va ocórrer endur-me 'en el nom del Porc' d'aquell del croissant que és una altra desgràcia literària. Enguany (dilluns) m'enduc a Lanzarote 'Les veus del Pamano' en un tercer i definitiu intent, en els dos anteriors he estat incapaç de digerir-la, i no és pas culpa de l'autor, que aquí parlem d'un escriptor molt seriós, sinó meva, que no vaig tenir la receptivitat necessària. Veurem!

NOVA TARGETA CRÈDIT HOSPITAL DE 'LA CAIXA'


L'han d'ingressar a un Hospital i no pot pagar els cinc euros diaris de l'estada..... No té tampoc 10 euros per pagar el vomitiu menjar del centre..... S'ha d'endur la roba del llit de casa seva i no pot pagar la bugaderia..... No pot pagar l'euro per recepta o el cinquanta per cent dels medicaments. No es preocupi, l'Obra Social de la Caixa li dona un microcrèdit per fer front a aquesta despessa. Ah! i si surt afortunat en el sorteig mensual dels nostres clients, la Caixa li paga l'enterrament, cremació inclosa i en la cerimonia de comiat, l'actuació en directe d'Albert Pla, perquè se'n vagi content i animat a l'altre barri. I no es preocupi si no pot tornar el credit, com en el moment de signar-lo no s'haurà llegit vosté la lletra petita, ja ho tenim ressolt. Pensi que quan pasa la ITV, paga peatge, beu aigua, posa benzina i el que no sap ni sabrà... nosaltres som allí per pasar el rasclet.
.
La Caixa, sempre al seu servei, al seu propi volem dir, o sia al nostre, no al de vosté, pringat. font: Masrrampiyonews.cat

EGIPTE: ONZE DE FEBRER DE 2011


De la revolta egipcia, en parlava l'onze de febrer de 2011, se suposa que la meva visió era pessimista, com ho sóc de mena, però malauradament no anava massa errat. 

 'Algú els hi hauria d'explicar a aquesta bona gent, que tot aixó que ha succeït aquets últims dies amb l'abandó del poder del dictador Hosni Mubàrack ha estat només un miratge, que rere seu en vindrà un altre, i un altre i un altre per més revoltes que facin'.... llegir més

ABANS ÉREM ENERGIA


En una interessant contra de la Vanguardia d'Imma Sanchís a Kam Yuen, enginyer aeroespacial i doctor en Quiropràxia aquest diu vàries coses interessants: "Com més depenem del saber, més difícil resulta sentir", seria una d'elles. Però hi ha una altra afirmació que m'ha cridat l'atenció 'Abans érem energia', o sigui que el cos el vàrem ocupar després, almenys el dels primer homínids, una mica en la filosofia del monòlit de 2001 de Kubrick. De fet ja he manifestat en més d'una ocasió que el cos és un llast feixuc del qual un dia ens n'aconseguirem desprendre'ns per ser allò que érem abans, energia en estat pur, lo qual no estaria tan allunyat de la resurrecció que pregonava Jesús.
Hitler buscava cridar l'atenció dels de fora, dels que creia ens havien dipositat aquí creant una raça ària perfecta, i anava errat, no era el cos el que s'havia de millorar sinó l'esperit, i en aquest aspecte diria que som on érem quant a pensament al mateix nivell que els primers homínids intel·ligents.

LA SÍNDROME WHATSAPP


Pels voltants dels anys 80, es va incorporar a l'Empresa on jo treballava un encarregat nou, era molt vàlid i venía d'Astorga, a Lleó. Al segon dia em comentava sorprés, la quantidad de treballadores sordes que teniem (n'hi havia unes 200) i vaig haver d'explicar-li no sense sentir rubor aliè, que no eren sordes, que l'aparell que duien a l'orella era per escoltar la ràdio que duien a la butxaca, el Transistor, ara ja desaparegut.
Ve de vell doncs, l'acceptació i comprensió de les noves tecnologíes a la ciutadania. A mí, no deixa de sorprendre'm veure a la gent anant pel carrer gairebé sempre somrient mentre escriuen amb el mòbil davant seu amb les dues mans, i ja havia pensant més d'una vegada que a veure si prendrien mal, atès pel carrer no es pot badar.

Llegía l'altre dia que a la ciutat nord-americana de Fort Lee, a Nova Jersey, ha decidit aplicar una nova norma mitjançant la qual s'aplicarà multes de 85 dòlars (66 euros) a les persones que escriguin missatges als seus mòbils mentre caminen per evitar accidents. 

L'enviament de missatges a través de mòbils s'ha disparat amb l'arribada dels serveis de correu i missatgeria instantània. Veure pel carrer a una persona caminant amb la mirada al dispositiu ja és una cosa habitual. Aquesta espècie en augment corre perill a ciutat, són el qui pateixen la síndrome Whatsapp. Aquesta síndrome consisteix en anar pel carrer amb el telèfon mòbil al davant (aproximadament a uns deu quinze centímetres per davant del cos, i a l'alçada del pit), amb la vista abaixada pendent del teclat, escrivint de manera compulsiva amb les dues mans, - perdó - amb els dits de les dues mans i, sobretot, somrient exteriorment, amb el perill que comporta anar pel carrer amb la mirada baixa (mirada de perdedor o de persona enfonsada anímicament), doncs tenen aquests addictes el perill d'ensopegar amb algú o amb el mobiliari urbà amb el conseqüent perill per la seva integritat física.

Investigadors de la Universitat Stony Brook a Nova York han demostrat que les persones que escriuen al mateix temps que caminen tenen un 60 per cent més de possibilitats de desviar de la seva trajectòria. Aquesta desviació pot derivar en accident, ja que no s'observa els objectes o persones que hi ha a la trajectòria. Per evitar aquest tipus de problemes, ja han nascut iniciatives com la de Type and Walk, una aplicació que utilitza la realitat augmentada per mostrar als usuaris en els seus telèfons el que tenen davant mentre caminen i miren el seu 'smartphone'. Tot plegat molt modern i que ens costa d'entendre als qui som d'una altra generació, de la mateixa manera que a l'anterior li costava entendre moltes de les costums que teniem nosaltres.

DORMIR MOLT



Què farem per estimular-nos quan estiguem cansats de nosaltres mateixos? Uns recomanen la taula de jocs, altres el cristianisme, altres l'electricitat. Però el millor, estimat malenconiós, és "dormir molt", en el sentit propi i figurat. Així acabarem per tenir de nou el nostra matí. Una ostentació en la saviesa de la vida és saber intercalar a temps el somni en totes les seves formes. FEDERICO NIETZSCHE.

PASSAR EL ROSARI MENTRE ES CONDUEIX


"El temps de la conducció és també un moment oportú per a conrear la fe amb la formació i la pregària". Aquesta és la premissa per la que el Bisbe de Vic, Romà Casanova, recomana que els conductors passin el rosari mentre condueixin. Així ho explica en la seva Glossa d'aquesta setmana titulada "Viure i ser testimonis de la fe al volant". Casanovas relaciona la seguretat del trànsit amb escoltar "emissores cristianes", "fer el senyal de la creu" abans de començar un viatge, pregar duran el camí o, fins i tot, que Sant Cristòfol beneeixi els vehicle.  "La vida de l’home és sagrada. Mai no ens és lícit de posar en perill la nostra vida o la dels altres per l’absurditat de la velocitat o de la pressa. La fe ens porta a la caritat sempre i en tot moment, també quan som al volant", conclou el Bisbe.

Algu ho havia de dir i ha estat el Bisbe de Vic, la culpa dels accidents de trànsit es perquè els conductors no es persignen ni resen el rosari. Hi ha que veure la de morts que s'evitarien si la gent li fes cas a Sr. Casanova, sinó fos, ai las! perquè el que ha manifestat l'ìnclit d'en Romà és una bestiessa digne d'un llunàtic de frenopàtic que deu haver arribat a Bisbe ves tu a saber perquè o precisament per aixó, per llunàtic. 
A banda que almenys a un servidor quan l'obligaven a resar el rosari s'havia de comptar boletes o quelcom similar i no se com es pot fer mentre es condueix, la veritat, prefereixo escoltar Rac1 que emissores cristianes o resar el rosari quan vaig al volant del automòbil, i durant dos milions de quilòmetres no m'ha anat malament,
Sincerament, no entenc com algú seré i sense alteració mental per psicotròpics pot dir aquestes bestiesses i quedarse tan ample. Hi ha gent rara a Vic, almenys al Bisbat.

INSOMNI


Un professor d'un país de l'est d'Europa m'explicava que la seva mare, una camperola, es va sorprendre molt quan va saber que ell patia d'insomni. Ella, quan no podia dormir, només havia de imaginar un vast camp de blat ondulat pel vent i immediatament s'adormia. 
No és la imatge d'una ciutat la que produiria aquest resultat. És inexplicable, miraculós, que un home de ciutat arribi a aclucar els ulls. EM.CIORAN

JEMAA EL-FNA

Avui que és dissabte, m'he permés la llibertat de tirar d'arxiu i parlar-vos d'una de les places que més em varen impactar en el seu dia quant la meva estada a Marràqueix. La plaça de Jemaa el-Fna. Ho he extret de "Benvinguts a Marràqueix" una guía turística pràctica que vaig escriure després de la meva estada a la ciutat, que crec us pot ser últil, cas que us decidiu a visitar-la.

"Situada al bell mig de la Medina amb la Kutubiya (el minaret més alt i important de Marràqueix) com a referència al fons, aquesta plaça que aquí l’anomenaríem freda, però que ni molt menys en té res d'això, és tota ella un espectacle extraordinari que va canviant la seva posada en escena al llarg del dia i sobretot a la nit.
Cal matisar que bàsicament llevat d'algunes concessions al turisme, la majoria de les activitats que es desenvolupen a la plaça són per ús i usufructua dels propis Marrakchís, on es reuneixen cada dia per celebrar i gaudir les múltiples i sorprenents ofertes de tota mena que allí s'ofereixen als sentits del sorprès i fascinat occidental que hi va per primera vegada.


Jemaa el Fna, declarada patrimoni de la humanitat, comença a la Plaça Foucauld i arriba fins al Mercat Moro on hi ha el cafè de France i el restaurant Alhambra.
Més o menys te una superfície d'uns cent cinquanta metres d'amplada per dos-cents de llargària.
El seu encant no és el propi atès que en si mateix no té res, llevat de l'asfalt dur. El seu especial atractiu rau en el contingut que l'omple en diversos moments puntuals al llarg del dia i la nit. De bon matí, abans de trencar l'alba, quan encara no ha sonat la pregària del muetzí des de dalt dels minarets, dins d'una desorganització organitzada, com si d'una espècia de ritual és tractés, es comença a omplir de tota classe de gent que comença a muntar les parades de dàtils, plàtans, taronges, préssecs, cebes, síndries, tomàquets, patates, llimones, naronges, fruits secs, te, menta fresca, etc.
Perfectament apilades. llenties, cigrons i mongetes aguanten miraculosament un delicat equilibri similar al de dàtils de tots tipus o figues seques, cacauets i d'altres fruits secs o confitats. Tota mena de flors i venedors de suc de taronja i espècies com el safrà, pebre, canyella, comins, nou moscada o ají etc.. completen el barroc i colorit quadre cromàtic i sensorial.
Més tard arriben els encantadors de serps amb les seves gralles, las noies que pinten amb Henna
i els aiguaders amb els seus vestits vermells, camisa blanca i singulars barrets vermells també rematats per cordons de roba. Aquests aiguaders proveïts d'un odre de pell, t'ofereixen aigua en uns vasos de coure que duen penjats. Seguint la tradició musulmana als pobres els hi donen de beure gratuïtament.

Son gent senzilla i afable orgullosos de la seva tradició. Si els vols fer una fotografia hauràs de pagar com tot el que es bellugui a Marrakech. Amb deu dirhams n'hi ha de sobres. Rondinaran igual si els en dones vint. Cap al migdia, la forta calor (entre 34 i 38º a l'ombra a l'estiu) provoca bastants desercions a ambdues bandes - venedors i visitants - però pels voltants de les sis comença de mica en mica a omplir-se de nou, tot i que en aquests moments del capvespre l'espectacle s'ha de contemplar des de la terrassa del cafè de France.

Allí mentre preneu un deliciós te la menta podreu gaudir de la posta de sol que reverbera sobre la Kutubiya i tota la part sud de la ciutat, amb el rerefons de Gueliz a la dreta i les muntanyes de l'Atles a la llunyania difoses enmig de la broma del capvespre, mentre a baix a la plaça el formigueig de gent que comença a muntar les seves parades o xiringuitos s'accentua i, aleshores en un moment puntual entre la posta de sol i les primeres foscors de la nit, esclata l'orgia de llum de milers de bombetes de gas, colors, olors, músiques i tot quan us pugueu imaginar i més: Escribes per encàrrec, tiradors de cartes, narradors d'històries, músics amb els seus llaüts, ginbris i l'insistent so dels tambors, altra volta les noies de l'henna, lluitadors, boxejadors, equilibristes, ballarins i ballarines, rotllanes de jocs autòctons i les parades de sucs de taronja, caragols o pinxos moruns, cuscús, kefta, toujaen, peix o dàtils, pastissets de mel, ous, verdures, hortalisses i d'altres varietats gastronòmiques.
Es tracta d'un autèntic plaer pels sentits que sorprèn gratament a l'occidental poc avesat al tipus de vida dels països àrabs. 
Un cop sopat es tracte d'anar donant voltes per la plaça observant les mostres variades de l'espectacle, alguna d'elles incomprensibles per a un occidental. Ja us he dit que moltes d'elles són específicament pels habitants de la vila, i és bo que així sia, és l'orgull de les costums ancestrals no oblidades que segueixen perdurant davant la modernització que feixugament es va obrint pas. 
La gresca dura ben bé fins a les dues o les tres de la matinada. Aleshores la plaça es pren un petit descans esperant ja els primers matiners que en un parell d'hores tornaran a recomençar el seu cicle. I això cada dia de l'any per admiració de propis i estranys.
Us ben asseguro que qui hagi vist pondre's el sol mentre beu pausadament un te a la menta, contemplat i participat de l'espectacle en la seva totalitat, difícilment podrà oblidar-se per més temps que passi d'aquesta plaça. I no és que es tracti d'una posta de sol excepcional, no és ben bé això, simplement és un conjunt de sensacions, un estrany silenci remorós dalt de tot de la terrassa del cafè de France, tot el ritual que prepara l'esclat quan les primeres ombres de la nit s'apoderen del seu entorn. És tota una posada en escena que la fa diferent, única i incomparable." Jemaa el-Fna! La plaça dels avantpassats.

ALGUNES CURIOSITATS SOBRE MARRAKECH

- A l'entrada del Palau del Badi hi havia aparcat un Opel Vectra matrícula d'Andorra, aspecte que no em va sorprendre gens, atès que vagis on vagis, sempre t'acabes trobant arreu un cotxe del Principat.

- Al Hotel 'el Andalous' restava aparcat un Nissan Terrano de la Universitat Autònoma de Barcelona - del departament de geologia.

- Malgrat haver-hi escoles, volta molta mainada deixada de la mà d'Ala tot el dia. Molts d'ells treballant en l'artesania o el que caigui.

- Les terrasses dels bars són plenes tot el dia prenent te a la menta i amb les cadires de cara al carrer.

- Encara hi ha gent que neteja les sabates o fins i tot els cotxes, en aquest últim cas al bell mig de l'Avinguda Mohamed V, a Gueliz.

- Gairebé enlloc veureu roba estesa.

- Sorprèn la poca presència de Policia o Militars.

- Malgrat tenir aigua segons diuen, les fonts dels jardins no funcionen 

- Més d'un guia que va vestit a la manera àrab, en acabar la feina es treu la xil·laba i a sota ja us ho podeu imaginar, samarreta i texans de marca 

- En la setmana que vaig estar a Marrakech no vaig sentir a parlar ni un instant del Fòrum de no se sap ben bé de quines cultures. Aspecte que fou molt d'agrair per les meves parts.

- Amb un dia de retard, es podia adquirir el Mundo i l'ABC i de revistes Hola.

- Alguns productes artesanals donen la sospitosa sensació que no ho son tant. No diré que porten el Made in, però?

- A l'arribada a l'Aeroport de Marràqueix, mentre anàvem a peu per la pista des de l'avió cap a la terminal internacional, la Nuri em va preguntar: Que mires? en veure com cercava alguna cosa amb la mirada que ella no acabava de comprendre.
Els grisos - fou la meva contesta - donat l'estat gris i galdós de la sala d'arribada dels vols internacionals.
S'ha de dir però que la sortida ja no és tan tronada, fins i tot al primer pis hi ha un Dutty Free Shop bastant potable.

Relació d'objectes rars o inútils a la ciutat de Marrakech:

- Intermitents
- papereres
- contenidors de brossa
- semàfors
- passos de vianants
- casc per la moto
- forquilla i ganivet
- rètols i senyals de circulació en general.
- paraigües 


LA FI DEL CAP


De fet, entre el meu cap i el meu cos havia existit un divorci des del principi. El cos denotava una vocació per a conservar la petitesa i especular-hi, fent que tots els moviments tendissin amb una mena d’avidesa cap a l’arrauliment. El cap, no. El cap era gros, audaç, i pensava coses realment engrescadores.

Un dia, trobant-me al llit amb una estimada meva, vaig sentir que el cap emmalaltia seriosament, mentre el cos mantenia l’equilibri, repartint la salut amb normalitat per tots els llocs que estaven sota la seva vigilància.

—Amiga —vaig dir—, em sembla que el cap se’m morirà.

Ella es va esverar tant que vaig sentir, imperiosa, la necessitat de tranquil·litzar-la.

—Mira: no passarà res. Enterrarem el cap dins un barret, i veuràs com la placidesa del món es mantindrà plana, quieta com és del nostre gust. Cap país no alterarà la seva hora oficial, ni cap invasió no serà detinguda. Demà, milers d’ombrel·les s’acararan al poder del sol i cada u podrà dir-hi la seva.

Es va adormir sota la protecció dels meus braços, segura que tot aniria tal com jo li explicava.

DE VIURE AMB SOBRIETAT

Com passa amb totes les coses del comportament humà, hi ha un moment en que, com a societat hem de plantejar-nos canviar radicalment el nostre estil de vida. De fet el que no podem es continuar mantenint (encara que puguem) els esquemes que hem adoptat fins ara. El temps de les vaques grasses, petroli i menjar barat, s'ha acabat i ja no tornarà, per tant una sèrie de comportaments que fins ara havíem adoptat alegrement ja no podran ser.

De fet ja no havien d'haver set; aquí hem volgut jugar als nous rics despreocupats, viatgers compulsius d'ón més lluny millor, estiuejants d'allí on sigui, amb dos cotxes per família, o més i quan més grans millor. Ha estat un malbaratament de recursos inútil i i ara no tenim més remei que retornar a l'origen, allí on érem abans de pensar-nos que érem rics i civilitzats. No vol dir que hàgim de anar a peu arreu, ni menjar només gra i verdures, però si que s’hauran de reconsiderar seriosament una sèrie de comportaments abandonats.

D'alguns d'ells en voldria parlar:

1.- No he entès mai una persona que té el cotxe tota la setmana tancat al garatge o al carrer per agafar-lo el cap de setmana o nomes el diumenge, li surt molt més a compte llogar-ne un cada setmana i s'estalvia, assegurança, manteniment, imposts, garatge, etc, etc.

2.- Segueixo veient a primera hora del matí cotxe i persona, quan ja seria hora de posar-se d'acord i més ara que hi ha tants polígons per anar en un sol cotxe quatre o cinc persones a treballar, al cap i a la fi a altres llocs d'Europa prou ho fan.

3.- Hi ha una activitat per a molts desconeguda que se’n diu caminar, vol dir que si ha d'anar d'una distància a altra de quinze o vint minuts a peu, no cal agafar el cotxe per aparcar-lo malament i destorbant, s'hi pot anar a peu i de passada és fa una mica d'exercici que és bo..

4.- No podem menjar de tot, tot l'any, aixó ens ho hem de treure del cap, no en fa pas gaire d'aquesta historia, fins fa poc la fruita es menjava del temps (així feia l’olor que feia), però aixó de menjar cireres el més de gener no pot ser. En conjunt vol dir que no hem entès res, que no hem sabut adaptar-nos a la avantatges que teníem i en molts aspectes estem ancorats en els esquemes de finals del segle passat.

5.- És un disbarat els tràilers i tràilers que circulen cada dia per carreteres i autopistes quan tenim un mitjà de transport ràpid, no contaminant i més econòmic que es diu tren, i aquest tren tan blasmat gràcies a la ineficiencia del Ministeri de Foment, és el futur, no els tràilers, l’avió o l’automòbil, és el tren, aixó és el futur i encara hi som a temps, però no s'hi val a badar.

El títol del comentari parla de sobrietat, no d'austeritat que és paraula massa severa. Sobrietat vol dir viure amb mesura sense estar-se de res important, però d'una manera senzilla, sòbria com diu el significat de la pròpia paraula. Tenim el problema que hem viscut com nens malcriats per sobre de les nostres possibilitats massa temps i potser ja és arribada l’hora de créixer i ser una mica responsables, i és en moments de crisi quan s'ha de començar a canviar, i deixar de donar la culpa de tots els nostres mals a l'Estat i la Banca. Nosaltres tambè som culpables en aquesta desfeta.

Ara ja no ho podem suportar la més mínima incidencia com estar un dia sense llum o aigua, i no dic ja sense ADSL o l'iPhone, simplement perquè les condicions de vida i el nostre sentit de la comoditat s'han acomodat i estem acostumats a tenir-ho tot al moment. Alguna vegada que m'he quedat sense corrent, afortunadament i com a molt algunes hores, és bo, perquè et permet recuperar actes personals que sovint omets, entre ells el de parlar amb els qui tens al teu costat. 
_


NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO