CONSUMISME 10.10.16

El consumisme és l'adoració del déu 

de la quantitat; la publicitat és la seva

litúrgia. -  John O'Donohue

En la nostra necessitat de reemplaçar cada vegada més ràpidament les coses que ens envolten, ja no ens podem permetre usar-les, respectar i preservar el seu inherent caràcter durable; hem de consumir, devorar, per dir-ho així, les nostres cases, mobles i cotxes, com si fossin les "bones coses" de la naturalesa que es fan malbé inútilment si no es porten amb la màxima rapidesa a l'interminable cicle del metabolisme de l'home amb la natura. 

És com si haguéssim fet caure les diferenciades fronteres que protegien al món, a l'artifici humà, de la naturalesa, tant el biològic procés que prossegueix el seu curs en el seu mateix centre com els naturals processos cíclics que l'envolten, lliurant-los la sempre amenaçada estabilitat d'un món humà.

Hannah Arendt

SOLDADETS DE PLOM 10.10.16

Etiquetes

El conte del soldadet de plom, és del més tristos dels contes que em varen tocar escoltar de petit, aquell pobre soldadet amb el seu vaixell de paper riu avall, impàvid, sense poder fer res per salvar-se ni salvar a ningú. 

Barcelona accentua la protecció de les seves icones i grans esdeveniments davant l'amenaça gihadista. Un grup d'agents dels Mossos d'Esquadra custodia els entorns de la Sagrada Família amb armes llargues i cara severa. No es tracta d'una cosa excepcional, és un operatiu habitual. En diferents moments del dia, apareixen per la zona diàriament. Fins i tot formen part del paisatge urbà del temple: "Tant si ho vols com si no, t'hi acabes adaptant; tot el món està així", comenta Joan Chiva mentre passeja amb la seva dona Lidia Codina. "Ja m'agradaria que no hi fossin, però si és necessari ens hi haurem d'anar acostumant", diu ella, malgrat haver-se quedat "impactada" al trobar-se'ls quan girava la cantonada.

Souvenirs, turistes i armes llargues. Miguel Ángel Rodríguez regenta un petit bar davant del monument i celebra la presència dels agents. "Han de portar armes poderoses per imposar, així infonen més respecte". "Tot el que sigui seguretat, benvingut sigui", afegeix.

La plaça de Sant Jaume sempre està controlada per agents que vigilen les entrades tant del Palau de la Generalitat com de l'Ajuntament de Barcelona. Avui, a més, es troben acompanyats per policies amb armes llargues i el dit al gallet. Un grup d'estudiants precisament comenta la seva presència al veure'ls. Adriano Ovejero, de Madrid, assegura que no li han cridat l'atenció, ja que està "acostumat que hi hagi falses alarmes de bombes en papereres o a les estacions de Rodalies". Una 'quotidianitat' contrària a la de la seva companya sevillana Marta Ortega, a qui sí que li fa "una mica de cosa" tenir-los a prop, encara que accepta que la seva presència "està encarada a dissuadir".

"No crec que hagin de resoldre cap problema per portar una arma més o menys potent", diu

un ciutadà" - Cada persona respon d'una forma diferent en una societat que en el passat solia veure amb sobresalt els agents fortament armats. Un d'ells és Arsenio Marcos, que ha vingut des d'Euskadi a passar uns dies de vacances en Barcelona i a qui no li fa "cap sensació de seguretat" comptar amb la seva companyia. "No crec que hagin de resoldre cap problema per portar una arma més o menys potent", opina. Tot i així, diu anar-s'hi "acostumant", sobretot després de la seva experiència a Roma: "La situació era bastant pitjor allà, fins i tot amb vehicles militars pel carrer". A l'altre costat de la plaça, Emilio Garrido, veí de la zona, s'ho pren amb resignació: "Quin remei... No m'agrada, però és el que hi ha; l'enemic va armat".

Com el soldadet de plom, aquests soldadets tan armats que se suposa ens han de protegir, no serveixen per a res, no poden protegir-nos ni protegir-se de res, ans al contrari, molesten i gairebè ofenen amb la seva presencia, i a la més mínima encara ens acabaran perjudicant. Però aquests no em fan pena ni llàstima com el soldadet del conte, aquests em deixen quasi indiferent, a banda que la seva inùtil presencia molesta i entorpeix els normals moviments del dia a dia dels ciutadans i dels foranis. 

Davant l'escepticisme de la ciutadania, segueixen les autoritats sense entendre que contra aquest fanàtic enemic, silenciós, anònim, inindentificable no hi ha mesures preventives policials que valguin. Quan, com i on vulguin, atacaran, mataran a innocents i els nostres inùtils soldadets de plom, no ho podran impedir.

Y NO ESTABA MUERTO.... 27.6.16

...estaba tomando caña. 

Ho ha tornat a fer, Mariano Rajoy, a qui tots els analistes polítics donàven per mort ahir a les 7:58, ha guanyat les eleccions, ha recuperat els vots prestats a C,s i ahir devia ser una de les nits mes felices de la seva vida. L'encarnació gallega de Bartleby, el gran procrastinador, don Tancredo, ha guanyat les eleccions i contra tot pronostic ha augmentat el nombre de diputats en 14 mentre el PSOE ha resistit bé. Ha estat el triomf de la vella política i el fracàs de la nova, C,s ha perdut els vots manllevats al Pp i Unidos podemos s'ha quedat igual que al desembre sense produir-se l'anunciat sorpasso. O sia, tot igual que al desembre amb la diferència dels vots que el Pp li ha recuperat a C,s.

Per dignitat, els opinadors, tertulians i cagabandurrieros en general no haurien/hauriem de dir res del ventall de possibilitats que es presentenper formar govern a partir dels resultats d'ahir, segur que ningú ho encertarà i nomès Mariano sap el que pasarà, i de la mateixa manera que el director de Sigma2 ha quedat en evidencia, els tertulians i analistes polítics també.

La corrupció o Pepe Gotera i Otiliogate no afecten al votant del PP, que mira cap una altra banda o ja li està bé el que té, potser per què si poguessin tambè posarien la ma al calaix.

El que han aconseguit és el triomf de la corrupció, del mamonero del ministre de l'interior, España és ara Corruptolandia, i aixó és merit no ja de Mariano Rajoy si no de tots els que han votat al Partido popular. I aquests votants no s'han equivocat com els britànics, aquests han votat conscientment, llevat d'alguna iaia gallega acompanyada amablement per srs. del Pp. L'Espanya del buscón, dels picaros sap el que vota, és el seu estil, la seva senyal d'identitat al llarg de la seva desgraciada Historia, una unitat de destí en l'irracional. Caldrà començar a fer ja les maletes....

LA VENJANÇA DELS CHAVS 26.6.16

Les signatures per repetir la votació al Regne Unit que comentaba en l'escrit anterior, han arribat ja als dos milions set-centes mil. 

El que ha propiciat el resultat de dijous ha estat el vot de la clase treballadora els chavs, i és que al Regne Unit de classe treballadora -ja no n'hi ha, perquè no tenen indústries en què treballar-és on ha triomfat el Brexit. El Regne Unit és, en realitat, dos països o realitats diferents . El nord està destrossat, amb milions de persones que viuen del subsidi, perquè no poden fer grans coses. No tenen turisme ni cap mena d'ingrés, nomès el subsidi. No es tracte de culpanbilitzar-los a ells, simplement ha estat així.

Aquests britànics, pobres, amb poques possibilitats de futur, amb menys educació que la mitjana, han votat sortir de la Unió Europea. I és cert que estan menys preparats. ¿Però quina sortida se'ls ha donat? El Partit Conservador, el primer que va fer en arribar al Govern, en el primer mandat de Cameron, i en el segon, és retallar els subsidis socials, perquè entenia que hi havia un abús, i calia despertar a tots aquests britànics, considerats de segona categoria. Se'ls diu despectivament, chavs, i s'han recreat a ells amb sèries televisives com Little Britain. En el fons, ha estat una venjança, se'ls ha menystingut d'una manera soberbia, se'ls ha tractat despectivasment, se'ls ha rfetallat els subsidis, i parafrassejant el seu llenguatge, han dit: a tomar pal culo too, de perduts al riu.

L'analista Owen Jones, de qui ja he pùblicat div ersos escrits, ho ha dit a chavs, la demonització de la classe obrera, un llibre essencial per entendre el que ha passat al Regne Unit en els últims trenta anys. Aquests britànics que han votat pel Brexit ja no són els treballadors de la indústria, senzillament perquè aquesta industria s'ha deslocalitzat, ja no existeix. "Les últimes tres dècades han presenciat l'espectacular sorgiment d'una nova classe obrera del sector serveis. Els seus treballs són més nets i menys durs físicament, però sovint d'un estatus inferior, precaris i mal pagats", apunta Jones.

Això en el cas dels que tenen feina. El que ha passat, segueix Jones, citant Eilis Lawlor, de la Fundació per una Nova Economia, és que han desaparegut els treballs qualificats. "Hem assistit a una polarització del mercat de treball, a mesura que les ocupacions manufacturers són reemplaçats per feines més mal pagades en el sector serveis".

D'altres, apunta Jones, en diuen l'economia tipus 'rellotge de sorra': feines molt ben pagats en un extrem i un nombre creixent de treballs mal pagats i no qualificats en l'altre. Les ocupacions de nivell mitjà, en canvi, van minvant. El fàcil és atacar als laboristes, superats pel canvi, precisament, pel món laboral i les polítiques dels conservadors, que van apostar sense remissió pel sector serveis, i criticar els chavs per que tenen pitjor educació i fan cas dels tabloides.

Però qui els pot facilitar un canvi en la seva situació? I el més preocupant, ¿A qui li interessa que es trobin, realment, en una altra situació? Cameron ja no ho farà. Ha dimitit, i serà haurà un altre membre del Partit Conservador, perquè el seu fracàs ha estat evident. I tot pwer prometre un referèndum, ai senyor!, si hagués fet cas a Rajoy i s'haguès quedat quiet, no s'hauria organitzat aquest sidral, ara a veure qui és el guapo que ho arregla....

TO BREXIT OR NOT TO BREXIT... 25.6.16

Una petició ciutadana davant el Parlament britànic perquè el Regne Unit celebri un altre referèndum sobre la permanència a la Unió Europea ha superat en només 24 hores el milió de signatures. La petició va col·lapsar aquest divendres la pàgina web de la Cambra dels Comuns, a causa de l'alt nombre de persones que van entrar per adherir-se a la proposta.

El text, impulsat per un ciutadà que es va identificar com William Oliver Healey, demana als diputats la "implementació d'una norma per la qual si el vot per sortir o quedar-se (a la UE) està per sota del 60%, amb una participació inferior al 75%, s'hauria de convocar un altre referèndum ".

Sembla que molta gent ha despertat de la seva frivolitat a l'hora de votar, la culpa clar és dels 'chavs', faltaria més, i és que això tan suat i ridícul de que el poble mai s'equivoca a l'hora de votar, ha quedat demostrat que és una bestiesa, el poble gairebé sempre s'equivoca a l'hora de votar en un país democràtic, i en el cas d'Espanya que no ho és, s'equivoca el poble pel sol fet d'anar a votar, perquè ningú hauria de votar demà en aquest succedani d'Estat democràtic que és Espanya, encara que sigui pel fet que es presenti el Partit Popular, la mare de totes les corrupcions, una mare els fills ded la qual tenen molts pares, de la Pàtria.

LORIENT, OCTUBRE 1869 25.6.16

No se sap el dia, però si el mes; a l'Octubre de 1869 a la platja de Lorient, Berthe Morisot va plantar el cavallet i va començar a pintar  no els records del passat com li deia el seu mentor, sinó el present, el que veien els seus ulls, la llum, la llum dels impressionistes. Berthe Morisot és la història d'una tossuda obssesió per la pintura, una obssessió gairebé malaltissa. Aqui us deixo la seva historia:

Berthe Morisot (Bourges, 14 de gener de 1841 – París, 2 de març de 1895) va ser una pintora impressionista francesa. Nascuda en el si d'una família molt interessada per l'art (era besnéta del pintor Jean-Honoré Fragonard), passà la seva infantesa a Bourges, ciutat on el el seu pare havia estat destinat com a prefecte del departament de Cher. L'any 1852 es traslladaren a París, on aviat prengué classes de dibuix juntament amb les seves germanes Yvette i Edma. Amb aquesta darrera practicava la còpia dels grans mestres del Louvre, i allí conegué el seu primer mestre important, Henri Fantin-Latour. Més tard i per intermediació d'aquest, entrà en contacte amb Édouard Manet.

A partir de 1861 Berthe i Edma van rebre el mestratge de Jean-Baptiste Camille Corot. Aquest li facilità la presència als "Salons" de 1864 i 1865 amb algunes pintures de paisatge que tingueren un èxit discret. El 1868 posà per a tres quadres d'Édouard Manet. L'any 1874 s'uní als Artistes Anonymes Associés, grup format per Claude Monet, Auguste Renoir i Alfred Sisley, entre altres, que, tot renegant dels Salons oficials, participà en l'exposició d'artistes independents que el fotògraf Nadar organitzà al seu estudi. Aquesta exposició, que comptà amb una trentena de participants, és considerada el tret de sortida de l'impressionisme. Aquell mateix any Berthe Morisot es casà amb Eugène Manet, germà d'Édouard, i el 1878 tingueren la seva única filla, Julie.

Tret de la de l'any 1879, Morisot participà en totes les exposicions impressionistes. Hi aconseguí un èxit esclatant de públic i de crítica, que la qualificà com el talent més refinat d'aquell moviment pictòric. El 1892, poc després de la mort del seu marit, féu la seva primera exposició individual a la Galérie Bossard-Valadon de París, on presentà una quarantena d'obres que foren venudes totes.

Emmalaltí sobtadament de pneumònia i, després de confiar la tutoria de la seva filla al poeta Stéphane Mallarmé i l'educació artística d'aquesta a Auguste Renoir, morí als cinquanta-quatre anys. Fou sebollida al panteó de la família Manet al cementiri de Passy, a París.

Malgrat que havia repartit el gruix de la seva obra entre els seus amics Degas, Monet i Renoir, un any després de morir hom aconseguí de reunir-la gairebé tota -394 quadres- en una gran exposició retrospectiva a la Galérie Durand-Ruel. Actualment les pintures de Berthe Morisot estan repartides per tot el món, però la col·lecció més important es conserva al Musée Marmottan-Monet de París.

Hi ha una pel·lícula molt interessant sobre ella de Caroline Champetier, protagonitzada per l'actriu francesa Marine Delterme és un bell retrat dels inicis d'aquella noia de la burgesia francesa que, amb la seva germana Edma, dediquen la seva joventut a lluitar per un somni, convertir-se en grans pintores. 

Però mentre Edma sucumbeix aviat als dictats de la societat vuitcentista i acaba casant-se amb un mariner,  i abandonant els pinzells, Berthe resisteix. La cinta fa un retrat psicològic de la pintora impressionista que amb la seva tenacitat i força de voluntat aconseguiria convertir-se, malgrat la seva condició de dona, en una gran artista. 
A més de la seva obsessió per la pintura, el film reflecteix la seva intensa relació amb Edouard Manet i alguns dels moments àlgids de la seva relació professional, com quan el mestre retrata Berthe per un dels seus llenços més famosos, El balcó, un homenatge a un altre gran pintor, Goya. I és que Berthe, com ens relata la pel·lícula va ser musa de Manet a més de la seva més fidel seguidora. Berthe desitja aprendre de Manet i rebre el seu reconeixement artístic, deixant veure a la pantalla una possible atracció amorosa entre ells que mai es va materialitzar. La pel·lícula finalitza amb la petició de mà d'Eugène Manet, germà del pintor, a Berthe i amb el seu èxit en la primera exposició d'impressionistes a París en la qual la seva obra El bressol, va brillar amb llum pròpia. La pel·lícula sobre Berthe Morisot és com un quadre en moviment, les escenes, els ambients, semblen trets dels llenços reals, els quals apareixen en tots els racons de la cinta. Vegeu la pel·lícula, és una bona ocasió per apropar-vos a la persona i a l'artista.

EL GATE VA AMB EL WATER 24.6.16

No acaben els mitjans de trobar la manera de definir o etiquetar el cas dels espies espiats, ho dic, per què Watergate, no és la porta del water, és el nom sencer d'un hotel on els homes de Nixon varen ficar la poteta, per tant, quedarse amb el gate i posar-hi davant el nou cas encara no encausat, no sembla de rebut. A banda, el llarc cognom del Ministre no ajuda. Algun mitjà parla - per simplificar - de 'Díazgate', però aquest és el cognom de la mare del Ministre, prou esmentada aquests dies qual arbitre de futbol, o arbitre asistent.

Posats a posar es podria dir 'Torrente gate', o el 'Ministeri dels fems' atès l'espionatge es va fer al Despatx del Ministre per part - diuen - del sergent xusquero noble y honrado. Encara que aquest jura pels seus fills que no ha estat ell, pero sembla tenir gravat a tot cristu i part de l'estranger ik ja ha començat a engegar el ventilador. O sia que es un vulgar fatxenda xantatgista que no mereix ni respecte ni atenció, que el facin fora del seu carrec que indignament ocupa i passin d'ell. Pert cert que ja m'imagino un cameo de de Alonso a Torrente 6, segur que Santiago Segura ja li té el text preparat....

Tornant al Watergate, pero molt menys del que han fet aquests pixapins pocasoltes, va dimitir tot un President dels Estats Units, i aqui (Spain is different) no dimiteix ni el Tato.

LLAPIS DE LLAVIS 24.6.16

Extracte de l'agenda del tinent coronel Mervin Willett Gonin DSO, que va ser un dels primers soldats britànics en alliberar el camp de concentració de Bergen-Belsen el 1945.

"Puc donar una descripció adequada del camp d'horror en el qual els meus homes i jo vam anar a passar el pròxim mes de les nostres vides. Era només un desert estèril, tan nu com un galliner. Els cadàvers estaven per tot arreu, alguns en piles enormes, de vegades sols o en parelles allí on havien caigut. Va portar-nos una mica de temps per acostumar-nos a veure homes, dones i nens col·lapsats, ja que entravem per ajudar-los a ells. Un havia de acostumar-se en principi a la idea que l'individu simplement no comptava. Un sabia que cinc-cents un dia estaven morint i que cinc-cents al dia moririen durant setmanes abans que el que poguessim fer tingués el més mínim efecte. És, era...., no és fàcil veure a un nen asfíxiar-se fins a morir de diftèria quan se sabia que una traqueotomia o l'infermeria el salvaria, un veia les dones ofegant-se en el seu propi vòmit perquè eren massa febles per retornarf-lo, i els homes menjant cucs, podent agafar mitja barra de pa, només perquè havien de menjar cucs per viure i ara amb prou feines podien notar la diferència. Els munts de cadàvers, nus i obscens, amb una dona massa feble per posar-se a si mateixa prop d'ells mentre cuinava el menjar que li havia donat sobre un foc obert; homes i dones oberts de cames en qualsevol lloc a l'aire lliure fent les seves necessitats per la disenteria que els recorría les entranyes, una dona dempeus nua, es renta amb una mica de sabó en l'aigua d'un tanc en el qual hi ha les restes d'un nen surant. 

Va ser poc després de l'arribada de la Creu Roja Britànica, encara que no pot tenir cap connexió, que una gran quantitat de llapis de llavis va arribar. Això no era en absolut el que els homes volíem, estàvem demanant centenars i milers d'altres coses i no sabem qui va demanar llapis de llavis. Desitjo tant descobrir qui ho va fer, va ser l'acció d'un geni, brillantor pura no adulterada. Crec que res va fer més per aquests internats que el llapis de llavis. Les dones estaven al llit sense llençols ni camisa de dormir però amb els llavis vermell escarlata, les veies vagar per aquí sense res més que una manta sobre les seves espatlles, però amb els llavis vermell escarlata. Vaig veure una dona morta a la taula post mortem i a la seva mà agafava un tros de barra de llavis. Per fi algú havia fet alguna cosa perquè fossin persones de nou, que es consideressin algú, ja només un simple nombre tatuat al braç. Per fi podien tenir un interès en la seva aparença. Aquest llapis de llavis els va començar a tornar la seva humanitat."

Aquest text es troba a la pàgina web de l'artista de graffiti Banksy

BREXIT 24.6.16

• L'escrit que ve a continuació té cinc anys pero canviant alguns petits conceptes podría ser d'avui mateix, i és que hi ha actituds que permaneixen inmutables al pas del temps. Per cert, sembla que han estat els 'chavs' els qui més han votat a favor de sortir-se'n d'Europa.

"El Regne Unit ha quedat aïllat políticament de la Unió Europea (UE) després de l'envit fallit llançat pel primer ministre, David Cameron, amb el seu veto a la reforma del Tractat de la UE per obtenir privilegis per a la city financera. Cameron no ha aconseguit impedir el pacte fiscal de la zona euro, ni l'adopció d'un tractat d'austeritat complementari que tots els altres països de la UE han acceptat subscriure.

El Regne Unit està més a la vora dels seus cosins nord-americans que d'Europa i la City també, i mani qui mani al 10 de Downing Street l'europeisme no és a la seva agenda, a banda que en general els britànics són euro esceptics de mena, i potser no van tan desencaminats. La cimera d'avui no ha servit per a res per uns analistes i d'alguna cosa per altres, tot i que un dels qui creu no ha servit per a res és Santiago Niño Becerra que és dels pocs en qui confio, de moment. Merkel y Sarkozy semblen molt poc pirata per tan gran vaixell com es aquesta europa que continúa a la deriva sense que ningú sigui capaç d'agafar el timó i conduïr-lo a bon port. De moment sembla que l'iva s'enfilarà al 23%, i per prendre aquesta mesura no cal ser economista ni entés en la materia, però demostra que van donant pals de cec, car aquesta mesura és un error i a més a més un elevat cost afegit pels de sempre, els ciutadans. I així no s'anima a la gent a consumir, ans al contrari, ens acosta a la recesió. 

Quan als britànics i la seva decisió d'avui, s'explica l'anècdota del primer ministre britànic i el seu "chambelán" a les costes de Dover, intentant observar algun rastre de mar o de França en un dia d'intensa boira. "Sire" li diu el "chambelán", Europa està aïllada de Gran Bretanya per la boira. És una manera de veure el món molt britànica quan encara no ha entès que ho ha perdut tot i nomès són la resta del no res de l'imperi perdut i extorsionat al límit, i instal·lats en la seva decadència es resisteixen a acceptar la realitat."

LA HISTÒRIA EXPLICADA PER UN IDIOTA 23.6.16

Daniel de Alfonso, alies el mafiós fatxenda, ha apuntat aquest dijous a diferents polítics amb els que diu haver-se reunit per explicar que les reunions amb el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, són "normals i habituals" amb l'objectiu de "generar confiança i obtenir informació". El director de l'Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) s'ha dirigit en concret contra el líder de Ciutadans, l'exdiputat del Parlament Albert Rivera, de qui ha assegurat: "Va venir a veure i em va dir que em donaria suport, però em va demanar que li donés alguna cosa". De Alfonso engegava així el ventilador després que la líder de l'oposició, Inés Arrimades (C 's), l'instés a "tirar de la manta". Segons el director d'Antifrau, que serà cessat la setmana que per decisió de tots els grups excepte el PP, el líder de Ciutadans li havia demanat informació sobre les investigacions de l'Oficina als seus oponents polítics.

De Alfonso considera que la revelació de les gravacions té com a objecte "treure a un director d'Antifrau incomodíssim", lo qual no deixa de ser cert, però nbo en la direcció que ell apunta, i9ncomodíssim perquè espiaba als ciutadans que el paguen i a més es vanta el cínic d'haverse carregat la sanitat, quina barra!. El director d'Antifrau, que serà cessat la setmana vinent, amenaça un diputat de JxSí que l'havia acusat de fer política a través dels presumptes casos de corrupció: "Si m'ho diu al carrer al moment està querellat". Tots els grups excepte el PP es reafirmen en la seva petició per revocar el càrrec a De Alfonso i li retreuen el seu to amenaçador, però ell, com el Ministre, va a la seva, i crida, i qui crida més a Espanya és qui té la raó o aixó creu, és la història explicada per un idiota ple d'ira i furia; ¿no se'l pot suspendre a banda del càrrec, del sou o indemnització, i inhabilitar-lo de per vida per ocupar qualsevol càrrec públic?. Per menys, Al Capone va anar a la presó.

ÉS AIXÒ, ESTÚPID 19.6.16

El candidat del PP a l'26-J ha lloat a Gran Canària la figura de qui va ser líder del partit a les illes, que no va anar a l'acte, acudint a les dades del creixement en l'arribada de turistes a l'arxipèlag any rere any.

"Hem tingut un magnífic ministre de Turisme: José Manuel Soria". Amb aquestes paraules el candidat del Partit Popular a les eleccions del 26 de juny, Mariano Rajoy, ha recordat a Gran Canària, a la seva terra natal, l'ex ministre d'Indústria, Energia i Turisme, que va haver de dimitir en veure's implicat en els papers de Panamà.

"L'any 2014 Canàries va rebre el major nombre de turistes de la seva història, a l'any següent va tornar a batre els rècords i el 2016, a l'altura que estem, per tercer període consecutiu tornarà a superar els seus registres", va afirmar Rajoy per atribuir a la tasca de l'exministre aquestes dades a la terrassa del restaurant Churchill, a Las Palmas de Gran Canària.

Aquest candidat és idiota, o sigui que no entén les coses o li costa entendre-les, a Canàries hi ha mes turisme porquè cada vegada hi ha menys llocs on anar a la Mediterrània, la gent no va, o hi va a poc a Grècia, Turquia, Tunísia, Egipte o Marroc i per pura lògica o gregarisme va a Canàries. És això estúpid, Soria no hi ha tingut res a veure.

A part, el que si té mèrit és el turisme barat (el seu propi) de l'ex ministre Soria, a preus de riure en hotels i resorts de cinc estrelles al Carib, d'amiguets seus sospitosos habituals, és clar.

EL NOSTRE FILL DE PUTA 18.6.16

Una vintena de famílies cobrarà 6.000 euros del Ministeri d'Educació perquè els seus fills puguin estudiar en castellà, tal com recull la Lomce, segons ha informat la consellera d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, Meritxell Ruiz. En declaracions a Catalunya Informació, la consellera Ruiz ha calculat que en els pròxims mesos l'Estat descomptarà uns 120.000 euros a la Generalitat per aquesta vintena d'escolars. No obstant això, no està clar on podran cursar aquest ensenyament en castellà els fills d'aquesta vintena de famílies, ja que la Meritxell Ruiz ha assegurat aquest dissabte que "no permetrem l'escolarització en centres privats".

Aquesta compensació de 6.000 euros es recull en un Reial Decret que la regula en el cas dels pares i mares que hagin demanat sense èxit a l'administració catalana l'escolarització dels seus fills en castellà en centres públics, i suposa el cost equivalent calculat pel Ministeri d'Educació al de l'escolarització pública d'un alumne. O sigui, la llei de l'embut, l'Estat descompta els diners, vaja, que en aquest cas el robatori és doble, perquè Espanya ens roba, cal tenir-ho present, i ja sé qué Pujol tambè, però aquest és el nostre fill de puta que diría Donald Rumsfeld.

Quin mal exemple el d'aquests pares, que pugen als seus fills en la intolerància i la rancunia, privant-los a més d'aprendre bé no ja el castellà que el parlaran perfectament, sinó el català i segurament l'anglès, però això no els importa a aquests pares, de fet, els hi és igual, la seva postura és només per tocar el botet, allò que no sona. Fixeu-vos que tots els nens catalans parlen de grans català i castellà, encara que cert és que ho fan molt més sovint en castellà. I aquests quatre arreplegats encara exigeixen l'ensenyament en castellà. Per què no en tenen, que si no els hi hauria de caure la cara de vergonya.

A VOLTES AMB 'LA ROJA' 18.6.16

Es el futbol un esport que si no fos pel Barça fa ja temps que ha deixat d'interessar-me, per avorrit, el poso sovint a la tele que tinc a la dreta de l'ordinador com faig amb el tenis, sense so i donant-li una ullada de tant en tant a veure com va el resultat, que de fet és l'ùnic que m'interessa.

Ara, toca Eurocopa i la roja, i a mi mès aviat aquests estadis plens de gent pintada i disfressada cadascuna amb els colors del seu pais, els himnes, les banderes, em fan basarda, més por que gracia, perquè a banda de ser la anulació de la individualitat i la exaltació patriótica de butxaca, la exaltació del no res, solen fregar el ridícul o l'astracanada ..

I sento per la roja, la mateixa passió que sento per Portugal, França o Itália, m'és igual, i no us penseu que si hi jugués la quatribarrada estaria molt esvalotat, em seria una mica menys igual, però sense mostrar escarafalls excessius innecessàris.

A banda, la roja, els éxits de la roja, són els éxits del Barça de Guardiola i ara de Lucho, sense aquests jugadors, el seu esperit, el seu sistema, la roja no és res, de fet, la roja, abans selecció espanyola, no havia guanyat res en  la seva vida, a banda d'aquella eurocopa a Rùssia amb gol de Marcelino.

Ha guanyat en poc temps., dues eurocopes (pot guanyar la tercera consecutiva enguany) i un Mundial, i safi dearacalaufi, que ho han fet els jugadors del Barça que en aquells moments estàven com enguany en un gran estat de forma físic i psicològic.

I us diré més, si no fos per tota la bestiesa que s'ha d'aguantar després dels éxits de la roja, fins i tot me n'alegraria, però és que són exagerats amb tot, ara resulta que Piqué es coreja el seu nom i es un  heroi nacional, si és que tenen menys criteri que Balmes. Ja vaig dir fotenment fa temps, que la roja havia demandat al Barça per haver-li copiat el seu sistema de joc. I és que un equip que no ha estat mai res, que no ha inventat res, sembla quan guanyen que siguin els reis del mambo, i mireu, el mambo va ser un invent cubà, popularitzat per Perez Prado, però l'autoria caldria donar-la a Israel Cachao i Orestes López, encara que el mèrit se'l van endur Perez Prado i Xavier Cugat. Doncs això.

HOME A L'AIGUA 15.6.16

Va ser poc després de dos quarts de nou quan l'home va caure per la borda. El vapor correu avançava a tota velocitat pel Mar Roig amb l'esperança de recuperar el temps que els corrents de l'oceà Índic li havien robat.

La nit era clara, encara que la lluna estava tapada pels núvols. L'aire càlid estava carregat d'humitat. La tranquil·la superfície de les aigües es veia trencada tan sols per la marxa del gran vaixell, des de la aleta les altes i esbiaixades ones sortien disparades com les plomes de l'astil d'una fletxa, i en l'estela les bombolles d'escuma i aire aixecades per la hèlix deixaven una reguera que s'anava estrenyent cap a la foscor de l'horitzó.

Hi havia un concert a bord. Tots els passatgers s'alegraven de trencar la monotonia del viatge i s'agrupaven al voltant del piano a la sala al final del tambucho. Les cobertes estaven desertes. L'home havia estat escoltant la música i acompanyant les cançons, però feia calor a l'habitació i va sortir a fumar una cigarreta i a gaudir d'una glopada de l'aire que aixecava el ràpid pas del vaixell. Era l'únic aire de tot el mar Roig aquella nit.

L'escala real no s'havia tret després de deixar Aden, i l'home va sortir a la plataforma, com si ho fes a un balcó. Va recolzar l'esquena contra la barana i va llançar una glopada de fum a l'aire reflexivament. El piano va atacar una vivaç melodia i una veu va començar a cantar el primer vers de 'Els nois camorristes'. Les compassades vibracions de l'hèlix eren un esmorteït acompanyament afegit. L'home coneixia la cançó, havia fet furor a tots els teatres de varietats quan ell havia partit cap a l'Índia set anys abans. Li portava a la memòria els resplendents i bulliciosos carrers que no havia vist durant tant de temps, però que aviat tornaria a veure. Es disposava a acompanyar la tornada quan la barana, que havia quedat malament subjecta, va cedir de sobte amb un espetec i ell va caure d'esquena a la temperada aigua del mar enmig d'una sorollosa capbussada.

Durant un segon el seu atordiment físic va ser massa gran per pensar. Després es va adonar que havia de cridar. Va començar a fer-ho abans fins i tot de sortir a la superfície. Va aconseguir un xiscle ronc, inarticulat, mig ofegat. Un cervell espantat va suggerir la paraula, «¡Socors!», I ell la va bramar amb força, en un frenètic esforç, sis o set vegades sense parar. Després va sentir:

Som-hi! Som-hi! Obriu pas als nois camorristes.

La tornada li va arribar surant a través de l'aigua calma per que el vaixell ja havia passat completament de llarg. I en sentir la música una profunda punyalada de terror li va traspassar el cor. Per primera vegada la seva consciència va il·luminar la possibilitat que no el recollissin. La tornada va començar una altra vegada:

Així que jo dic, nois, qui vol una bona gresca?
Rumba, timba, pallissa, ronda, qui vol beure amb mi?

-Socors! Socors! Socors! -va cridar l'home, ara amb una por mortal.

Les últimes paraules es van arrossegar cada vegada més febles. El vaixell navegava ràpid. El començament del segon vers  va quedar confús i trencat per la creixent distància. La fosca silueta del gran casc s'anava difuminant. La llum de la popa minvava.

Llavors es va posar a nedar després d'elles amb furiosa energia, aturant-se cada dotze braçades per llançar prolongats i embogits crits. Les agitades aigües de la mar van començar a estabilitzar-se i quedarà de nou en repòs i les àmplies ones es van convertir en rínxols. La efervescent confusió de l'hèlix es va elevar amb un bombolleig i va desaparèixer. El soroll de la marxa i els sons de la vida i la música es van esvair. El vaixell, no era més que una llum aïllada que s'anava apagant sobre la negror de les aigües i una ombra fosca contra el més pàl·lid cel.

Per fi l'home va cobrar plena consciència i va deixar de nedar. Estava sol; abandonat. En comprendre això li va donar voltes al cervell. Va començar de nou a nedar, només que ara en comptes de cridar. el que feia era resar: resos insensats, incoherents, les paraules ensopegant unes amb les altres.

Tot d'una una llum va semblar parpellejar i aclarir-se a la llunyania.

Una onada de goig i esperança va recórrer veloçment seu cervell. Anaven a parar: anaven a fer girar el vaixell i tornar. I amb l'esperança va venir la gratitud. La seva pregària era atesa. Entretallades paraules d'agraïment van aflorar als seus llavis. Es va aturar i va vigilar atentament la llum, l'ànima als ulls. Segons la mirava, la llum es va anar fent gradualment més i més petita. Llavors l'home va saber que la seva sort estava tirada. La desesperació va succeir a l'esperança; la gratitud va donar pas a les malediccions. Colpejant l'aigua amb els braços, va delirar d'impotència. Va prorrompre en horribles juraments, tan entretallats com les seves pregàries; i igualment ignorats.

Va passar la rauxa de còlera, apressat pel cansament en augment. Es va quedar en silenci: en silenci com estava el mar, ja que fins els rínxols s'anaven apaivagant a la llisa uniformitat de la superfície. Va seguir nedant mecànicament després de l'estela del vaixell, sanglotant calladament per a si en la dissort de la por. I la llum de la popa va esdevenir una mota minúscula, més groga però a penes més gran que algunes de les estrelles, que relluïen aquí i allà entre els núvols.

Van passar gairebé vint minuts i el cansament de l'home va començar a tornar-se esgotament. L'aclaparador sentit de l'inevitable l'oprimia. Amb la fatiga va venir un estrany consol: no hauria de nedar interminablement fins a Suez. Hi havia un altre camí. Moriria. Renunciaria a la seva existència, ja que havia estat abandonat així. Va alçar les mans impulsivament i es va enfonsar.

Va baixar, va baixar a través de la temperada aigua. El va agafar la mort física i va començar a ofegar-se. El dolor d'aquell salvatge agafador va fer retornar la seva còlera. Va lluitar furiosament amb ell. Agitant braços i cames va tractar de tornar a agafar aire. Va ser un dur combat, però va sortir victoriós i esbufegant a la superfície. L'esperava la desesperació. Xipollejant dèbilment amb les mans, va gemegar enmig de la seva amarga dissort:

-No Puc ... He. Oh, Déu! Deixa que mori.

La lluna, que estava en la seva tercera fase, es va obrir pas entre els núvols que l'ocultaven i va deixar caure una pàl·lida i suau brillantor per sobre del mar. Vertical sobre l'aigua, a cinquanta iardes, hi havia un negre objecte triangular. Era una aleta. Se li acostava lentament.

La seva última súplica havia estat escoltada.

Traducción de Javier Marías

del blog: descontexto.

Originalmente publicado en 

The Harmsworth Magazine, enero 1899

RESPECTE 15.6.16

Malgrat que ell no ho acabava d'entendre, al pare de sempre l'havia tractat de vostè, de fet era l'únic dels seus tres fills que ho feia. El Pare també deia que s'havia de respectar la gent gran, i jo li deia que s'havia de respectar tothom, que hi havia gent gran que era molt poc respectable, malgrat l'edat. 

El costum de tractar de vostè a la gent gran l'he tingut sempre, no recordo si m'ho varen ensenyar de menut, o simplement abans era un costum bastant estès, però l'he mantingut fins i tot ara que jo ja sóc gent gran. 

Entenc que és una manera de respectar l'altre, el tuteig és senyal d'excessiva confiança, i a mi és que no em surt., tracto doncs a la gent de vostè i aquesta manera que s'està perdent, no em sembla antiquada, més aviat afirmaria que es tracta d'una norma de bona educació, d'urbanitat que ens ensenyaven abans, com cedir la banda de la paret quan es va per l'vorera, encara que l'altre dia un avi més gran que jo em va dir, a la vorera s'ha d'anar per la dreta, i veieu, això no ho sabia ni m'ho varen sensenyar.

LA REINA DE LA METRALLADORA 14.6.16

La historia que explico a continuació, té a veure amb una fotografia i amb algú que demana ajut, ajut per identificar als quatre adults i la nena en braços d'un d'ells. Poca gent pot identificar-los, pero en cas d'existir, apostaría que voltava en aquells temps per Tarragona...

LA REINA DE LA METRALLADORA

Fanny Schoonheyt, nascuda a Rotterdam el 1912, era l'única dona entre el contingent de voluntaris holandesos a prendre les armes en defensa de la República espanyola. Hi havia altres dones holandeses a Espanya durant la Guerra Civil, però en general treballaven com a infermeres. 

Fanny ja era a Barcelona en l'esclat de la guerra i va participar en aquests dies juliol de 1936 en la defensa contra el cop militar. En una carta a un amic a Rotterdam descriu més endavant com ella i els seus companys va entrar a les casernes militars pel sostre i la forma en què va confiscar les armes que es trobaven allà: "Jo portava una camisa groga en lloc visible i és un miracle que no em disparesin mi. Però potser sigui que ells eren tan sorprèsos de veure'm es van oblidar de reaccionar. "Em va sorprendre veure una noia, és la suposició, encara que en aquests dies una gran quantitat de joves espanyoles va entrar en acció. Fanny es va unir immediatament a les milícies antifeixistes i ja al juliol/ gost '36 se'n va anar al front d'Aragó, on va romandre fins a novembre quan va ser ferida.

LA FOTO DE LA DISCORDIA

A primera línia del front, Fanny ràpidament es va fer famosa pel seu coneixement tècnic excepcional i la seva valentia. Gairebé tots els diaris de Barcelona de la CNT, a La Nit, portaven les llargues entrevistes publicades àmpliament, tambè a la Vanguardia  nomenant-la "la reina de la metralladora" No obstant això, el seu comandant a la part davantera va assegurar que era "una dona molt femenina", mentre que l'entrevistador de la Nit la va descriure alta, rosssa ("un veritable ros, no peròxid") amb els ulls "blaus com un llac nòrdic." Fanny mateixa era bastant reticent al que va anomenar "aquesta adoració" i més tard, quan diversos diaris holandesos tradueixen les entrevistes espanyols, es va queixar en cartes al seu amic sobre "tot aquest absurd" que havia escrit sobre ella.

Fanny va arribar a Espanya a finals de 1934, tractant de guanyar-se la vida com a corresponsal a l'estranger. A Rotterdam ella havia tingut un treball com a secretaria del prominent diari holandès Nieuwe Rotterdamsche. Ella era una dona jove i ambiciósa, tractant de ser convidada a formar part del personal-una aspiració gairebé impossible editorial en aquest món segueix sent exclusivament masculina. Tot i així, el seu treball li va proporcionar una entrada en els cercles culturals i intel·lectuals de Rotterdam, on va conèixer a escriptors, pintors i cineastes com Joris Ivens.

Anteriorment en 1934 Fanny havia viatjat a la Unió Soviètica. Com tants joves i intel·lectuals en els anys 30 que estaven intrigats i atrets per la fama de la Revolució bolxevic, encara que ella no tenia la més mínima idea del que realment estava passant a l'URSS. Ella va publicar una sèrie d'articles sobre la seva visita a Leningrad, on va ser convidada com a crítica d'art. Fanny era un pianista en lloc de talent, però que probablement no estava molt interessat en qüestions teòriques. En aquests articles es lluita d'una manera ingènua amb la qüestió de què "art revolucionari" ha de ser, i encara que ella no va arribar a cap conclusió definitiva, ella és prou aguda per predir el futur brillant d'un dels compositors que es discuteix: Dimitri Shostakovich.

A finals del '34 Fanny decideix abandonar Holanda, que troba amb molta pols, humitat, plana i avorrida." Es dirigeix ​​a Catalunya per buscar el novel·lista holandès nascut a Surinam Lou Lichtveld, un dels escriptors que ha conegut a Rotterdam. Lichtveld (que, com va succeir, també va compondre la banda sonora d'una de les pel·lícules de Joris Ivens) viu a Barcelona, ​​on treballa sobre la colònia de refugiats alemanys/jueva que han fugit del règim nazi. En l'ampli espectre polític espanyol les simpaties de Lichtveld són al costat anarquista i ell és un fervent anti-catòlic. La seva filla, de vuitanta anys ara, vívidament recorda la seva infància a aquells dies turbulents, les vagues i manifestacions a Barcelona i especialment el dia que ella i la seva germana, en el seu camí a casa des de l'escola, van veure una capella que fou cremat. Tan aviat com van arribar a casa, les nenes van cremar la casa de la seva nina en un acte espontani de solidaritat anticlerical.

Fanny no es va quedar amb la família Lichtveld per molt temps; aviat es va fer un lloc propi al casc antic de Barcelona. Però ella mai es va adonar del seu somni de convertir-se en corresponsal a l'estranger per a un diari holandès. Les cartes al seu amic a Rotterdam indicaven que ella no es trobava bé i tenia problemes de ronyó. Ella escriu molt sobre la vida quotidiana a Barcelona, ​​convidant al seu amic a unir-s'hi en un viatge a Eivissa (que va descriure com el lloc més barat a la terra), però ni una vegada s'esmenta l'agitació política a Espanya. Tampoc es dóna cap senyal de compromís polític de si mateixa.

De fet, aquest és un dels molts misteris que envolten la vida de Fanny: Quan, on i com ella es torna políticament compromesa? Menys d'un any després, després de l'esclat de la Guerra Civil, escriu al mateix amic a Rotterdam, que és un antifeixista convençut i un membre del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), la branca Català del Partit Comunista. Què va passar en l'interí?

Jo sempre vaig pensar que la Fanny es va polititzar durant les poques setmanes que treballava com a agent de premsa de l'Olimpíada Popular, els Jocs Olímpics alternatius que varen tenir lloc a Barcelona al juliol, i en el comitè organitzador assegut un bon nombre de refugiats polítics d'Alemanya i Itàlia. Quan el cop de Franco interromp els jocs, diversos d'ells es van unir a les milícies i van formar el nucli del que més tard es van convertir en les brigades internacionals. Se suposa que la decisió de Fanny per unir-se a la resistència republicana armada contra el cop havia estat espontània, motivadada per un sentit de solidaritat amb les persones amb les que havia estat treballant en aquests setmanes. Però una conversa amb Marina Ginestà el 2007 em va fer canviar d'opinió.

Marina, una dels últims supervivents de la GCE, en tenia més de noranta i encara una dona bella. Una foto d'ella al sostre del Hotel Colon a Barcelona s'ha convertit en una icona de la GCE. Durant la guerra va treballar com a traductora, entre d'altres, per Koltsov, el famós Pravda-reporter. Marina em va dir que l'activisme polític de Fanny havia començat molt abans: Havia conegut a la Fanny a la fi de '35 o principis dels '36 en les reunions de la Joventut Comunista a Barcelona. "Va ser difícil no fixar-se en ella," Marina em va dir. "Era alta, rossa i fumava cigarrets! Cap dona a Barcelona en aquell moment s'hagués atrevit a encendre un cigarret en públic. Ella no va prestar atenció a nosaltres, joves espanyoles ignorants, fins i tot vaig tenir la impressió de mirar cap avall en nosaltres. Els homes grans la respectaven molt i els homes més joves ... es pot imaginar. "El testimoni de Marina va minar les meves hipòtesis anteriors. Fanny podria haver viscut una doble vida de la qual els seus amics holandesos no estaven al corrent?

Fanny Schoonheyt va morir el 1961, als 49 anys que he estat fascinat amb ella des de mitjans de la dècada de 1980, però la reconstrucció de la seva vida no ha estat fàcil. Les fonts fiables són poques i distants entre si. A part d'un grapat de cartes, Fanny no va deixar documents personals; De fet, sospito que deliberadament va tractar d'esborrar tot rastre del seu passat espanyol. Fins i tot la seva filla, que va néixer el 1940 a la República Dominicana, no tenia idea que la seva mare havia lluitat a Espanya. La més àmplia informació sobre aquest període de la seva vida es troba a l'Arxiu Nacional holandès a l'Haia. Entre 600 i 800 holandesos van participar en la Guerra Civil espanyola i per a gairebé tot el que hi ha és un expedient personal, compilat pels ministeris d'Afers Exteriors i de Justícia. Un Reial Decret especial d'estiu '37 va privar a tots ells de nacionalitat holandesa. Probablement un terç d'ells van morir a Espanya; dels que van tornar, sense estat-a Holanda, molts van acabar en camps de concentració alemanys.

Com a resultat, l'Arxiu Nacional d'Holanda conté una extensa correspondència sobre Fanny entre el cònsol holandès a Barcelona i el Ministeri d'Afers Exteriors d'Holanda. Diversos punts notables salten. A la primavera de l''37 el cònsol escriu que Fanny s'ha convertit en un oficial en l'Exèrcit de la República Espanyola. Aquest és el moment de les milícies, on la influència anarquista és fort, s'estan desmantellant, i el nou exèrcit de la República, el "Exèrcit Popular" s'està en construcció. També és el moment d'augment de la influència soviètica a l'Exèrcit.

No sabem exactament quin rang Fanny va tenir en l'exèrcit de la República; historiadors militars espanyols afirmen que mai hi va haver un oficial de la dona estrangera en absolut. No obstant això, l'uniforme que porta en una de les poques fotos preses d'ella durant la guerra no és l'uniforme d'un simple soldat. Diverses fonts afirmen que Fanny era "directora" al "camp d'instrucció premilitar" en un petit poble proper a Barcelona, ​​on els nous reclutes van rebre la seva instrucció. Cal destacar que, durant tota la guerra Fanny mai va entrar en les brigades internacionals; ella sempre funciona en l'àmbit de l'Exèrcit Popular i el PSUC, el Partit Comunista de Catalunya. Independentment dels detalls, la seva va ser una carrera excepcional per a una dona estrangera.

Què tan involucrada estaba Fanny en els conflictes polítics interns que dividien el camp republicà? En el seu Homenatge a Catalunya de George Orwell descriu els horribles dies de maig '37, quan els esquerrans als carrers de Barcelona participen en una lluita mortal, per acabar amb l'eliminació dels anarquistes i el POUM (mal anomenats "trotskistes") i els violents mort del líder del POUM Andreu Nin. Orwell esmenta la plaça de Barcelona, ​​a la Plaça de Catalunya, el "més peculiar ... va ser el Colon Hotel, la seu del PSUC, dominant la Plaça": "En una finestra prop de l'última o sinó un en el gran 'Hotel Colom' que s'estenia a través de la seva cara que tenien una metralladora que podria escombrar la plaça amb un efecte mortal ".

En el curs de la meva investigació em sentia més i més convençut que la Fanny havia estat un dels del PSUC amb la metralladores del Plaza. Després de la publicació de la meva biografia de Fanny a la tardor de 2011, l'ALBA Sebastiaan Faber em va enviar una foto que representa Fanny, flanquejada per dos homes, de peu, d'esquena a una pila de sacs de sorra davant del que sembla ser la façana de l'Hotel Colom. La imatge, presa pel famós fotògraf de guerra català Agustí Centelles, reforça la meva suposició que Fanny va jugar un paper significatiu en el "Fets de maig". Curiosament, la imatge forma part de l'exposició "Centelles in_edit_oh!", Que va obrir les seves portes a Nova York a l'octubre. A l'espectacle, Fanny es va identificar erròniament com Fanny Jabcovsky també coneguda com Fanny Edelmann, l'igualment llegendari miliciana de l'Argentina, que va morir aquest any, els 100 anys (encara estic esperant per identificar els dos homes al costat de Fanny, i la benvinguda a qualsevol suggeriment que ningú podria tenir en la matèria).

Aquesta és l'última peça d'informació relativa a la Fanny que vaig trobar en els diaris espanyols. El que va fer entre juny de 1937 i l'estiu de 1938 segueix sent un enigma, encara que algunes pistes interessants es poden trobar en un llibre escrit pel periodista nord-americà Isaac Don Levine. En la ment d'un assassí (1960), una reconstrucció de la vida de Ramon Mercader, l'agent secret català que va assassinar Trotski a l'agost de 1940, Levine descriu com Mercader, durant una estada a l'hospital al juny de 1937, es troba amb un altre pacient convalescent: "1 alta, rossa noia holandesa, Fani Castedo, prominent en el moviment comunista. Ramon tenia una aventura amb ella. La seva habitació es va convertir en un lloc de trobada per a alguns dels comunistes més notoris a Barcelona, ​​així com agents de la NKVD soviètica hospitalitzats a l'establiment. "Per desgràcia Levine no indica d'on va treure aquesta informació. El nom Castedo és traçable a un pintor català prominent al PSUC, un amic de Fanny que després de la derrota de la República va desaparèixer a la Unió Soviètica. ¿Hi havia adoptat el seu nom com un àlies? Tenia Fanny va entrar teranyina de la NKVD?

A finals de la primavera del 1938 Fanny intenta renovar el seu passaport holandès al consolat dels Països Baixos a Barcelona. La seva sol·licitud és denegada. Ella diu al cònsol que vol tornar a Holanda-una mentida òbvia-. L'estiu de 1938 l'agafa a Tolosa, des d'on es reprèn la seva correspondència amb el seu amic a Rotterdam. Ella li diu que aquí està a Tolosa "de servei" i sortirà a la a París per obtenir una llicència de pilot. Ella és reticent a la naturalesa exacta de les seves activitats, però ho fa dir a la seva amiga sobre un home que ha caigut en amor amb, Georges Vieux, que treballa a Air France a Tolosa.

Georges, un tècnic aeronàutic altament qualificat, va ser probable que participés amb l'ajuda informal d'Air France que proporciona a la República espanyola. Ell viatjava regularment a Barcelona, ​​i és allà el 31 de desembre de 1938, quan el Barcelona està fortament bombardejada per l'aviació italiana. "Gairebé vaig perdre el meu Georgie," Fanny li escriu al seu amic de París, on s'està tractant desesperadament d'obtenir la seva llicència de pilot; les seves lliçons es posposen contínuament a causa del mal temps. El 6 de gener de 1939, només unes setmanes abans de la caiguda de Barcelona, ​​li diu al seu amic que encara està decidida a tornar a Espanya, "passi el que passi". Mentrestant, no està del tot clar per què Fanny estava entestat a aconseguir la seva llicència de pilot i el que hauria fet amb ella. Es va pagar pels dirigents del PSUC per esdevenir una mena de pilot privat en el moment podria ser necessària una evacuació precipitada? Al final va resultar que, molts dirigents del PSUC van ser evacuats a corre-cuita, amb l'ajuda soviètica, al final de la Guerra Civil.

Hi ha moltes preguntes i només una poques respostes. Georges Vieux desapareix de l'escena per complet; Jo no era capaç de trobar un sol rastre del que li va passar després de la guerra. Fanny es queda a París fins a febrer de 1940. Com es guanya la vida és un misteri. Un petit programa que cobreix l'any 1939 i un dels pocs objectes personals que havia deixat enrere després de la seva mort, conté una llarga llista de més o menys conegudes antifeixistes artistes, pintors, músics, escriptors. Al febrer de 1940 s'arriba a la República Dominicana, a continuació, sota la dictadura de Trujillo. Ella està en les llistes del SERE (Servei d'Emigració per als Repubicanos Espanyols), l'agència que va ajudar a refugiats espanyols a sortir de França. Després del pacte germano-soviètic d'agost de 1939, l'acord de no agressió entre Hitler i Stalin, la vida per als comunistes de tot el món s'havia tornat insuportable. El Partit Comunista va ser prohibit i molts refugiats espanyols va acabar en camps de concentració francesos. Fanny, que va seguir sent una sense estat, no va triar per anar a la República Dominicana; els refugiats van ser simplement assignats una destinació. Trujillo tenia les seves raons particulars per admetre diversos milers de refugiats espanyols i jueus al seu país, entre els quals "millorar la raça" (amb "blanc" sang europea per contrarestar els "negres" procedents d'Haití) sembla haver estat important.

A l'abril de 1940 Fanny dóna a llum a una filla, a la qual li dirà més tard que el seu pare era un combatent republicà espanyol, anomenat Julio López Mariani, que va morir en el mateix vaixell que va portar a la Fanny a la República Dominicana. A partir dels documents de l'època i de la investigació que vaig fer a Espanya hi ha tal home resulta sempre; més probable és que la Fanny hagués "inventat" un pare pel seu fill. En qualsevol cas, a partir d'aquest moment es diu a si mateixa Fanny López. Es posa en contacte el cònsol holandès a la República Dominicana i tracta un cop més per renovar els seus papers holandesos. Els Països Baixos per llavors està ocupada pels nazis, i Rotterdam ha estat destruït en un bombardeig massiu. Fanny té bones raons per esperar que la informació sobre el seu passat espanyol s'ha perdut en la confusió. Per desgràcia per a ella burocràcia holandesa encara està funcionant i la seva sol·licitud de nacionalitat holandesa es denega un cop més. És només perquè ella es guanya la simpatia personal del cònsol holandès, Leonard Faber, que és capaç de sobreviure. Més tard, ella comença una carrera bastant èxit com a fotògraf. És destacable que s'evita gairebé tot contacte amb els refugiats republicans espanyols que s'han assentat a la República Dominicana, i que segons tots els historiadors dominicans han tingut una influència determinant en la vida cultural i intel·lectual dominicana.

Des del moment en què arriba a la República Dominicana Fanny sembla decidida a difuminar el seu passat revolucionari. Per descomptat, en una dictadura sempre és millor tenir molta cura i el govern de Trujillo va ser particularment brutal. Però ella es torna encara més taciturna després de 1947, quan es veu obligada a sortir de la República Dominicana, les circumstàncies exactes no estan clares i se li permet anar a Curaçao, llavors encara una colònia holandesa. Per descomptat, en l'hemisferi occidental en els anys 1940 i els anys 50 hi havia poques raons per presumir d'un passat revolucionari, comunista. Però una raó addicional per evitar el contacte de Fanny amb els seus companys comunistes espanyols podria haver estat la seva relació amb el Mercader, l'assassí de Trotski. aquest capítol de la seva biografia s'havia convertit en la informació pública, la seva vida seria encara més complicat. Evidentment, però, no va ser així: els arxius del FBI sobre els espanyols a la República Dominicana són molt detallats, però Fanny no s'esmenta.

El silenci de Fanny sobre el seu passat espanyol m'ha intrigat durant molt de temps. Quan vaig conèixer a la seva filla, em va sorprendre al adonar-se que ella no tenia ni idea de la vida de la mare abans del seu naixement. Quan li vaig dir que la seva mare havia estat famósa com "la reina de la metralladora" i la noia més valenta de Barcelona, ​​estava atònita. Fanny va fer ocultar el seu passat només per raons oportunistes? Mentre que a París el 1939, va conèixer a diversos artistes espanyols que havien estat membres o simpatitzants de, el POUM. ¿S'obren els ulls al que realment havia succeït en aquests dies de maig de 1937 terribles? ¿Ells li diuen sobre les conseqüències destructives de la "ajuda" soviètica a la República? En altres paraules, es va adonar que en molts aspectes s'havia pres la decisió política equivocada?

El seu vell amic holandès-Surinam Lou Lichtveld ella es va reunir de nou en 1955 a Willemstad, Curaçao. Ell era "bo", va dir. Ella ni tan sols el convida a casa seva. Però Lichtveld tenia una explicació diferent: Tot va ser a causa del govern "feixistoide" que encara es va negar a concedir a Fanny la seva nacionalitat holandesa: "Ella seguia sense estat, pel que van haver de ser molt curosos." El 1957 Fanny, finalment, va tornar a Holanda, estava en molt mal estat, la seva salut es deteriorava ràpidament. La vigília de Nadal de 1961, va morir d'un atac al cor.

Yvonne Scholten és una escriptora i periodista independent holandèsa que ha treballat com a corresponsal a l'estranger a Itàlia i a altres països. La seva biografia de Fanny Schoonheyt va aparèixer a Meulenhoff a Amsterdam el 2011.

PHUBBING 14.6.16

Les noves tecnologies, ens ofereixen tota mena d'APP'S pels terminals; mòbils que tenen multi funcions i poca bateria, i que fins i tot serveixen per trucar i rebre trucades. Whatsapp que ara també tindrà l'aplicació de trucar de viva veu, rellotges que són com ordinadors també amb múltiples funcions i que fins i tot deuen marcar l'hora i tot (digital, clar). Es penja Whatsapp un dissabte a la tarda i la gent es torna histèrica apuntant-se a Telegram, que davant l'allau de teclejadors desesperats que s'hi dona d'alta, també es penja.

Ens, o han creat una dependència, o drogodependència dels fòtils que comença a ser preocupant: L'enviament de missatges a través de mòbils s'ha disparat amb l'arribada dels serveis de correu i missatgeria instantània. Veure pel carrer a una persona caminant amb la mirada al dispositiu ja és una cosa habitual. Tot i que aquesta conducta és habitual, el cert és que suposa un greu perill per a l'usuari i per a la resta de persones del seu entorn.  Tant que ja es va crear un terme per definir-la: 'phubbing'. Es tracta d'un concepte derivat de la barreja entre els termes d'origen anglès 'phone' (telèfon) i 'snubbing' (ignorància, rebuig) i fa referència a la pràctica d'ignorar a una persona amb la qual està tenint una interacció social per estar fent ús d'un dispositiu telefònic. 'Anti-phubbing' El concepte va fer fortuna, que fins i tot de crear-se plataformes virtuals 'anti-phubbing', que exigeixen la fi de la pràctica i demanen el vot als internautes amb el lema 'Stop phubbing'. Aquests poden triar si estan a favor o en contra de la ignorància de l'altre davant un dispositiu mòbil. 

De fet, amb l'ùs de Whatsapp, ha sorgit una espècie nova de 'zombis' que es poden reconèixer per anar caminant pel carrer somrient mentre teclegen compulsivament com posseïts.

Aquesta dependendència o drogodependència que han creat, ha generat una nova generació d'esclaus, que aliens a aquest fet que els fa dependents de tota aquesta tecnologia, encara se'n vanten cofois. 
Potser és cosa de l'edat, però he decidit aturarme davant les noves tecnologies; Com els simis de la novel·la de Bouille, fins aquí he arribat, llevat que alguna d'aquestes noves tecnologies sigui del meu interès, perquè ens hem d'enganyar.