· BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean

LA FALSA CRISI DELS REFUGIATS


Mentre la premsa europea prem la corda emotiva difonent fotos manipulades d'un nen ofegat i publicant reportatges sobre les multituds que creuen a peu els països dels Balcans, Thierry Meyssan mostra que es tracta d'imatges fabricades. Són imatges que afavoreixen els interessos del patró de patrons alemany, Ulrich Grillo, i de l'OTAN, però que no reflecteixen el fenomen en el seu conjunt i empenyen als ciutadans europeus cap a respostes que no resolen el veritable drama.

LA FALSA CRISIS DE LOS REFUGIADOS - per Thierry Meyssan

"Una ola de emoción cayó brutalmente esta semana sobre los pueblos que viven en los países de la OTAN. Y bruscamente tomaron conciencia del drama de los refugiados que tratan de cruzar el Mediterráneo, tragedia que dura desde hace años, ante la permanente indiferencia de la opinión pública europea.

El cambio se debe a la publicación de una fotografía que muestra al público el cuerpo de un niño ahogado, depositado por las olas en una playa turca. Poco importa que esa imagen sea una grosera escenificación: los cuerpos devueltos por el mar quedan en posición paralela a las olas, nunca perpendicularmente a ellas. Poco importa también que en menos de 2 días casi todos los diarios de los países de la OTAN hayan publicado instantáneamente la misma imagen en primera plana. Ya se sabe lo libre y pluralista que es la prensa occidental.

Trabajando en el mismo sentido, las televisiones multiplicaron en estos días los reportajes sobre el éxodo de miles de sirios, a pie, a través de los países balcánicos. Particular atención prestaron al paso de esas personas a través de Hungría, país que comenzó construyendo una inútil valla de alambre de espino antes de tomar, una tras otra, toda una serie de decisiones contradictorias que dieron a las televisiones la posibilidad de filmar repetidamente la multitud de migrantes caminando a lo largo de las vías férreas y tomando los trenes por asalto.

«En reacción» ante la conmoción que habían suscitado en sus conciudadanos, los dirigentes europeos, «sorprendidos» y contritos, ahora discuten acaloradamente sobre la manera de socorrer a estos refugiados. Antonio Guterres, ex presidente de la Internacional Socialista y actual Comisionado de las Naciones Unidas para los Refugiados, intervino en el debate entre estos dirigentes preconizando «la participación obligatoria de todos los Estados miembros de la Unión Europea». Y agrega que: «Según estimados preliminares, los países europeos tienen una necesidad potencial de aumentar las oportunidades de reinstalación en 200000 plazas».

¿Cuál es realmente el problema? ¿Quién está explotándolo y con qué objetivo?

Los refugiados del Mediterráneo

Desde el inicio de la «primavera árabe», en 2011, el número de personas que trata de cruzar el Mediterráneo y de entrar en la Unión Europea ha aumentado considerablemente, sobrepasando incluso el doble de cifras anteriores, y se elevó en 2014 a 626 000 personas.

Sin embargo, contrariamente a la idea generalizada, no se trata de una oleada de migrantes nunca vista e imposible de asimilar. En 1992, aunque la Unión Europea se componía entonces de sólo 15 de los 28 Estados que actualmente la integran, estaba recibiendo proporcionalmente más migrantes que en este momento: 672 000 por 380 millones de habitantes. Existe, por lo tanto, un considerable margen antes de que los migrantes lleguen a desestabilizar la economía de la Unión Europea, que hoy cuenta 508 millones de habitantes.

Más de 2 tercios de esos migrantes son hombres de entre 18 y 34 años, según sus propias declaraciones. Así que, por lo general, no se trata de familias.

Contrariamente a la idea que están divulgando los medios de prensa, menos de un tercio son refugiados provenientes de zonas de guerra. Sólo un 20% son sirios, un 7% son afganos y un 3% son iraquíes.

O sea, los otros 2 tercios no provienen de países en guerra y son principalmente migrantes por razones económicas.


En otras palabras, el fenómeno de las migraciones está sólo marginalmente vinculado a la «primavera árabe» y las guerras. Los pobres están abandonando sus países para probar suerte en los países ricos, en total correspondencia con el orden postcolonial y con la lógica de la globalización. Este fenómeno, después de haber disminuido desde 1992 y hasta 2006, se ha reactivado y ahora va en aumento. Pero lo cierto es que actualmente equivale a un 0,12% anual de la población europea, o sea –manejado correctamente– no representa a corto plazo ningún peligro para la Unión Europea.

¿Son los migrantes un problema?

Este flujo de migrantes despierta inquietud en los pueblos europeos. Pero los grandes empresarios alemanes lo acogen con regocijo. En diciembre de 2014, el «patrón de patrones» alemán, Ulrich Grillo, escondía hipócritamente sus intereses –quiere disponer de 800000 trabajadores extranjeros suplementarios en Alemania, pero, como los acuerdos europeos prohíben esa entrada masiva de mano de obra extranjera, que encuentra además la hostilidad de la opinión pública, Grillo contribuye a poner en escena la «crisis de los refugiados» para obtener una modificación de la reglamentación existente– tras una fachada de buena voluntad al declarar a la agencia DPA: «Somos desde hace mucho un país de inmigración y debemos seguir siéndolo». Y agregaba que «como país próspero y también por amor cristiano al prójimo, nuestro país debería permitirse a sí mismo acoger más refugiados». También afirmaba: «Yo me distancio muy claramente de los neonazis y de los racistas que se reúnen en Dresde y en otros lugares». Y, con un poco más de seriedad, «Debido a nuestra evolución demográfica, garantizamos el crecimiento y la prosperidad con la inmigración» [1].
El presidente de la Federación de la Industria Alemana, Ulrich Grillo, quiere disponer de 800 000 trabajadores extranjeros suplementarios en Alemania. Como los acuerdos europeos prohíben esa entrada masiva de mano de obra extranjera, que encuentra además la hostilidad de la opinión pública, Grillo contribuye a poner en escena la «crisis de los refugiados» para obtener una modificación de la reglamentación existente.
Este discurso retoma exactamente los mismos argumentos que presentaban los empresarios franceses en los años 1970. Otro elemento a tener en cuenta es que hoy en día la población europea dispone de cierto nivel de educación y de calificación, algo de lo que carece la gran mayoría de los migrantes, que estarán por consiguiente más dispuestos a aceptar ciertos tipos de empleos que los europeos rechazan. Progresivamente, la llegada de mano de obra no calificada y dispuesta a aceptar condiciones de vida inferiores a las de los europeos suscitó en el pasado tensiones en el mercado laboral. El empresariado francés favoreció entonces la llamada «reunificación familiar». La ley de 1976, la interpretación que de ella hizo el Consejo de Estado en 1977 y la jurisprudencia de la Corte Europea de Derechos Humanos desestabilizaron ampliamente la sociedad. El mismo fenómeno puede observarse en Alemania desde que se adoptaron disposiciones similares a aquellas con la inclusión, en 2007, de la reunificación familiar en la legislación alemana sobre la inmigración.

Contrariamente a otra idea generalizada, los migrantes económicos no plantean un problema de identidad para Europa, pero su ausencia sí constituye un problema para sus países de origen. Y también plantean un problema social en Alemania, donde –debido a la política estimulada por Ulrich Grillo– la clase obrera ya está siendo víctima de una feroz explotación.

En todos los demás países donde se han aplicado ese tipo de políticas, no son los migrantes económicos los que han representado un problema sino la posterior reunificación familiar.

¿Quién fabrica la imagen actual de «crisis de los refugiados»?

Desde el inicio del año 2015, el cruce ilegal de la frontera de Turquía hacia a Hungría, que costaba 10000 dólares, bajó a 2000 dólares por persona. Hay ciertamente traficantes de personas que son verdaderos esclavistas, pero también hay gente que ayuda a los migrantes en el cruce de las fronteras simplemente porque quieren ayudar a personas en dificultad. En todo caso, cabe preguntarse ¿quién paga la diferencia?

Por otro lado, al principio de la guerra contra Siria, Qatar imprimía pasaportes sirios falsos y los entregaba a los yihadistas de al-Qaeda para que pudieran convencer a los periodistas de la prensa atlantista de que eran «rebeldes sirios» y no mercenarios extranjeros. Pero actualmente, algunos traficantes de personas están entregando pasaportes sirios falsos a migrantes de otras nacionalidades. Y los migrantes los aceptan pensando, acertadamente, que esos pasaportes falsos han de facilitarles la entrada en la Unión Europea. En efecto, como los Estados miembros de la Unión Europea han cerrado sus embajadas en Siria –con excepción de la República Checa y Rumania– ahora no tienen cómo verificar la autenticidad de esos pasaportes.

Hace 6 meses, yo expresaba mi sorpresa ante la ceguera de los dirigentes de la Unión Europea, señalando que no percibían la voluntad de Estados Unidos de debilitar a sus países, incluso mediante la «crisis de los refugiados» [2]. El mes pasado, la publicación Info Direkt señalaba que, según los servicios de inteligencia de Austria, el éxodo de refugiados sirios hacia Europa estaba siendo orquestado por Estados Unidos [3]. Es una imputación que está por verificar, pero también constituye una hipótesis sólida.

En todo caso, todos estos acontecimientos y manipulaciones carecerían de gravedad si los Estados miembros de la Unión Europea pusieran fin a la reunificación familiar. El único verdadero problema no sería entonces la entrada de los migrantes sino la tragedia de los que mueren en el intento, tratando de cruzar el Mediterráneo, precisamente la única realidad que no moviliza a ningún dirigente europeo.

¿Qué trama la OTAN?

La OTAN, o sea el brazo armado internacional de Estados Unidos, no ha reaccionado. Pero, según sus nuevas misiones, la alianza atlántica se reserva la posibilidad de intervenir militarmente ante los grandes flujos migratorios.

Sabiendo que sólo la OTAN dispone de la capacidad de “incrustar” una información tendenciosa o simplemente falsa en la primera plana de todos los diarios de sus países miembros, es altamente probable que ese bloque militar esté organizando la actual campaña. Además, el hecho que esa campaña esté presentando a todos los migrantes como refugiados que huyen de las zonas de guerra y la insistencia sobre el origen supuestamente sirio de todos estos migrantes hacen pensar que la OTAN está preparando una acción pública relacionada con la guerra que secretamente dirige contra Siria.


“La falsa «crisis de los refugiados»”, de Thierry Meyssan
en Red Voltaire, 7 de septiembre 2015 - del blog DESCONTEXTO

[1] «Allemagne: le patronat veut plus de réfugiés» [En español, “Alemania: los patrones quieren más refugiados”], AFP, 23 de diciembre de 2014.
[2] «La miopía de la Unión Europea ante la estrategia militar de Estados Unidos», por Thierry Meyssan, Red Voltaire, 27 de abril de 2015.
[3] “Insider: Die USA bezahlen die Schlepper nach Europa!”, Info Direkt, 5 de agosto de 2015. «Acusan a Estados Unidos de financiar el éxodo de refugiados hacia Europa»,

AMNÈSIA DIGITAL


L'empresa de seguretat informàtica Kaspersky a partir de les enquestes realitzades a sis mil persones, ha detectat que recordar més de tres números de telèfon és només cosa de dinosaures analògics com un servidor. La capacitat actual per retenir informació es ressent i adocena amb la proliferació de dispositius digitals en que totes les dades són registrats. Segons la mateixa investigació de Kaspersky, el 50% dels espanyols recorda el telèfon fix que tenia a casa fa deu anys; però no l'actual de fills, la seva parella o el lloc de treball.

Tampoc és tan greu, Sant Google hi és emmagatzemant tota la informació que necessitem. De la mateixa manera que el meu pare abans sumava els albarans a la fàbrica d'olis on treballava sense calculadora (encara no existien), després va passar a fer-ho amb la calculadora i ja al final de la seva vida laboral, els albarans sortien sumats de la impressora de l'ordinador .
A això se li sol dir progrés, per bé o per mal, tot i que diria que més aviat seria el primer, al cap i a la fi, la memòria, selectiva com és, conserva les dades i records que realment importen i s'estalvia d'emmagatzemar molta palla que ja li guarda Google.
A aquest procés li diuen Amnèsia Digital, però jo diria que simplement es tracta d'un displicent oblit temporal digital, encara que cert és que tot això incloent altres deixadeses en que caiem, ens va apropant cada vegada més a un preocupant grau de adotzenament.

PREDICCIONS FALLIDES


Un expert és en principi algú que com nosaltres no té ni idea de res, però sembla que hi entengui i en sàpiga. les seves prediccions 'off course' gairebè sempre solen ser fallides. Un exemple en seria el de Paul Ehrlich, entomòleg encara em actiu (veure per creure) de la Universitat de Stanford. L'any 1967 va publicar el llibre 'l'explosió demogràfica' on afirmaba: 'Hem perdut la batalla per alimentar la humanitat. En la década dels setanta, centenars de milions de persones morirán de fam, encara que comencem a posar en marxa programes de xoc ara mateix".
El mateix any de les prediccions de Ehrlich, William i Paul Paddock publicaven (Hambruna 1975!), el titol s'explica per si sol. En una ressenya publicada per la revista Science, el biòleg James Bonner va escriure que 'tots els estudis seriosos estàn d'acord en que és inevitable una 'hambruna' en les nacions subdesarrollades.
En realitat va passar tot el contrari de les seves prediccions, l'increment de la productivitat agrícola degut a les millores tecnològiques no nomès va donar de menjar a tota la població mundial, sino que fibns i tot ho va fer en excès. Entre 1961 i 2000, la quantitat de calories consumides per persona i dia es va incrementar un 24% de promig.
Recordareu tambè el qui ens avisaven que capo els anys vuitanta s'hauria acabat el petroli. I ara n'hi ha que avisen que el que s'està acabant és l'aigua. L'aigua que n'hi ha arreu i de sobres, si el 75% del planeta és aigua, co,m s'ha d'acabar. Tot el subsòl del Sahara és un immens llac d'aigua dolça, nomès cal fer un forat i jas tens un pou d'aigua, el problema és que això costa diners 40 mil euros.
A vegades penso que aquests experts acaben com en Met de Ribes: Es diu que en Miquelet va caure al riu prop de Ribes de Freser, no sabia nedar i feia grans esforços per no ofegar-se. Quan passava per Camprodon, baixant pel fort corrent, la gent li deia: “Què fas Met?” Com que no volia admetre que s'ofegava, i per no demanar ajuda, els contestava mirant de fer bona cara: “Anar fent!”. Admetre els errors en les prediccions fallides pels experts és primordial, més no ho solen fer gairebè mai i com en Met, riu avall van fent'.

LA CONXORXA DELS NECIS


Xavier García Albiol ha afirmat que "voler saltar-se la legalitat d'un país és propi de repúbliques bananeres i de dictadors que es creuen que poden modular les lleis en funció del que els interessa a ells i sinó els va bé se les salten a la torera". El cap de llista del PP per a les eleccions del proper 27 de setembre ha fet aquestes declaracions en resposta a Artur Mas per la seva valoració de la proposta de reforma del Tribunal Constitucional. "És sorprenent el que passa a Catalunya i amb els dirigents catalans que els alarma que es reguli perquè es compleixin les sentències", ha remarcat. 
No deixa de ser curiòs que sigui el nostre Govern el que hagi de respectar la legalitat, mentre són ells els que canvien les regles del joc segons els seus interessos. I de tant canviar-les canvien el joc i tot. L’exalcalde de Badalona va dir que amb aquesta reforma exprés i sectària “s’acaba la broma”, i ho diu un exalcalde xenòfob, populatxero, lerrouxista i més istes, que de fet ha estat un alcalde populista, ell si que ha estat un alcalde bananero, i així li ha anat.
Als dirigents catalans Sr. exalcalde no els alarma que es reguli sinó com i de quina manera es regula segons convé als interesos del seu partit, passant-s'ho tot pel folre i a més a mes fent el ridícul. Haurien de saber que no calia fer una reforma grotesca com aquesta que han perpetrat, el TC ja té els mitjans suficients per si es produis una DUI, i actuar, a instancies del Govern clar. Pero aquest govern d'inùtils entre els inùtils, s'ha entestat en atiar l'espantasogres. I és que els seus no aprenen Sr. exalcalde. Deia Ciceró que tots els homes poden caure en un error, però nomès els necis hi perseveren, i li asseguro que els senyors del Govern del seu partit, perseveren molt, són dignes de figurar a la Conxorxa dels necis.

L'ELECCIÓ DEL JUEU

Posar dutxes per als turistes al Memorial d'Auschwitz no ha estat una bona idea malgrat les bones intencions que dels responsables del recinte. Diversos visitants jueus s'han sentit ofesos en entendre que s'assemblaven massa a les que utilitzaven els nazis. En realitat, estaven pensades per pal·liar la calor que pateixen els visitants en fer la cua per entrar. Va ser un grup de visitants israelians els que van posar el crit al cel perquè considera que es tractava d'una cosa "molt ofensiu".
Tot i que algunes persones consideren que el memorial havia d'haver tingut més sensibilitat al respecte, els responsables no veuen cap connexió entre una cosa i l'altra i han penjat un comunicat a Facebook en el neguen que es pugui fer cap comparació històrica entre les dutxes instal·lades a l'entrada del recinte i les utilitzades pels nazis per exterminar milions de jueus.

No és la primera vegada que passa, sovint els jueus se l'agafen amb paper de fumar en el que els afecta a ells o al seu poble, i no diguis res, per què et titllaràn de seguita d'antisemita, i en canvi tiren pel boc gros com a Palestina sense cap mena de mirament ni memòria del que ells vàren patir, repetint la història a l'inversa. Deia Jabes: Déu és l'elecció del jueu i el jueu és l'elecció de Déu, i  no sé jo si un i altre vàren escollir gaire bé.

TRANSPARÈNCIA OPACA


Demana avui miquel a can saragatona, transparència als nostres polítics, i ho fa per tres vegades, com les negacions de Pére a Jesús. Transparència i polítics és un oxímoron, a banda d'una enorme hipocresia de tots els partits. Com a molt es podria definir la seva transparència, com a transparència opaca.
A sant de qué el Sr. Iceta gosa demanar explicacions al President Mas pel pressumpte financament irregular de CDC a través del Cat.dem?, ¿és que potser el senyor Iceta és un innocent que desconeix que el seu partit pare, el PSoE, i la seva rèmora i mesella sucursal, el PSc tambè es financia de manera irregular?, com Unió, el Pp, i pressumptament la resta de partits en la major o menor mesura que tenen possibilitat de fer-ho. Tot és teiatru, i francament a banda de dolent, és que molesta escoltar Iceta, és per enviar-lo a pastar fang o a fer la mà, per fals, per hipócrita. 
Quan ho deia l'avi tenia raó: són una colla de ximples,  i ho son tots, nomès que obviaba que ell n'era el primer i a més a més un  xoriço, un vulgar lladregot.

UNA DONA LLEGIDA


El carrer de les Magnòlies, a la Planada del Pintor, és un carrer llarg i estret, amb pocs blocs de pisos i moltes cases de planta baixa d'aquelles que s'anàven construint els immigrants als anys seixanta; el carrer és net, polit i endreçat, sense bars, botigues, farmàcia, estanc ni res que alteri la seva calma colonial.
Per aquest carrer tranquil baixava jo aquest matí a quarts d'onze, quan una escena quotidiana ha cridat la meva atenció: un senyor d'uns vuitanta anys baixava d'un Renault Clío juntament amb una noia alta i rossa amb un vestit vermell que duia a coll un nen rosset i blanquet com el de Coriolà en braços, de no més d'un any o any i mig. 
La mare, el nen i l'avi han travessat el carrer i ha trucat la mare al timbre d'una casa del davant, on una senyora d'uns vuitanta anys treia el cap per la finestra. 
'Mira niño ahora verás a la abuela...', li deia la mare a un nen que no semblava excessivament entusiasmat pel fet. I, aleshores la iaia ha dit: Hijo mio, como te ha peinado tu madre que pareces Tintin....

Sens cap mena de dubte, la iaia, és una dona llegida, poques iaies de vuitanta o més anys en saben de l'intrèpid periodista creat i dibuixat per Remi (Hergé).

TEOLOGIA DELS DINERS


Abans un vassall estava unit al seu senyor per un jurament. Una infracció a les regles de joc podia significar un pal al cap del camperol. Per al desgraciat, el simbòlic no era el pal, sinó el Rei o el Senyor que emetia el seu desig en forma d'ordre. El Senyor significava la protecció i el càstig. Amb tot, la injusta relació social encara era d'home a home: el pagès podia arribar a veure el Senyor; i fins i tot, podia arribar a matar-lo, amb un pal igual de consistent que l'anterior.

La relació que en el nostre temps ens uneix amb els Diners és del tot abstracta. En això s'assembla la nostra societat a la de l'edat mitjana: temem a un ens simbòlic i invisible, com fa mil anys els homes temien a Déu. Els valors de les borses canvien sense la nostra participació. Entre els valors i nosaltres hi ha una teologia dels diners anomenada "economia" que, en general, s'encarrega d'explicar racionalment alguna cosa que no té més raó que poder simbòlic.

Les nostres societats, com en tots els temps, estan estructurades segons una relació de poder. Com en tots els temps, el poder està mal repartit, però en el nostre procedeix dels Diners. Gràcies als diners, tots som accionistes del Poder que governa al món, encara que les nostres accions representen una fracció infinitesimal. Coneixem les xifres que s'acumulen en els principals dipòsits del món: són diverses vegades superiors a l'esforç conjunt de desenes de països del tercer món -i del món intermedi també. Això, tan simple, vol dir que el Dret i la Llibertat estan especialment acumulats en determinades capitals financeres.


Vegem una mica això de la llibertat. A la secundària se'ns ensenyava que també un reclús era un ésser lliure. Això és rigorosament cert, des d'un punt de vista existencial, i un recurs canalla des d'un punt de vista ideològic, sobretot tenint en compte que quan se'ns ensenyava aquest tipus de veritats, s'empresonava als homes que eren lliures. Avui també vivim en una forma de dictadura, encara que subtil i planetària. Els nostres governs no es cansen de repetir que aquest nou Ordre és Inevitable. Qüestionar-lo és només demorar la seva arribada triomfal. I, que jo sàpiga, l'inevitable no és producte de la llibertat.

Hi ha una llibertat immanent a tot ésser humà, cert; som lliures des del primer moment en què dubtem davant una cruïlla de camins. I hi ha un altre tipus de llibertat: una llibertat social. Aquesta no és immanent, sinó eventual. En el nostre cas, la llibertat social és doblement limitada: primer, perquè, de fet, l'home perifèric no és lliure; segon, perquè se li ha fet creure que sí ho és. Dir que l'home globalitzat és socialment lliure, és com dir que és lliure com un ocell. Però un ocell posseeix una llibertat d'ocell, és a dir, una llibertat "inhumana", ja que no pot triar la direcció ni el moment de la seva migració. En canvi, un home veritablement lliure hauria de poder fer-ho.

Bé; l'elecció de les aus està determinada pel poder de la natura. Però en algun moment de la història vam suposar que l'home s'havia independitzat d'aquest poder, gràcies a la irreverència del seu esperit. I probablement ho hagi fet en alguna mesura. Llavors, ¿a quin poder ha sucumbit ara, aquesta increïble criatura ...?

Diguem-ne Diners.

Vegem. El poder dels diners és sempre simbòlic: procedeix del reconeixement aliè. Tot el poder concentrat en els bancs prové d'aquells que són perjudicats per aquest poder; no pels que reben el benefici de posseir-lo. Posseir és un acte de fe; no-posseir és una condició de fidelitat.

Hi ha, però, dos valors que no són merament simbòlics: el valor de la violència (pretès en monopoli per tots els governs) i el valor de la tecnologia. En aquest nou segle, el valor-poder de la tecnologia sotmetrà al primer i, malgrat la seva possibilitat democràtica, serà ràpidament absorbit pel valor-poder dels diners. No obstant això, els Diners posseeixen una debilitat que s'amaga en el més profund del seu ésser: el de ser un símbol abstracte que necessita ser alimentat, constantment, de significació. És per aquesta mateixa raó que s'afanya a dominar el valor-poder de la tecnologia. Aquesta nova arma serà usada, en el segle que comença, per una despietada lluita d'interessos: la casta dels productius contra la casta financera, els Desplaçats contra els Acomodats, els amos de la Veritat contra els qui la pateixen.

Els diners són amorals, això ho sabem. Com vam dir, és un poder simbòlic, abstracte; val pel que no és i és totes les coses al mateix temps. Creiem usar-lo i sotmetre-ho a la nostra voluntat, però és Ell qui ens sotmet: gairebé no podem prescindir-ne, a no ser per un perillós acte d'heretgia. Cada vegada podem prescindir-ne menys.

A les antigues "necessitats bàsiques" hem agregat un conjunt innombrable de "necessitats socials". Naixem i ens desenvolupem en societats sofisticades que ens exigeixen concentració. Com el bestiar, estem condemnats a pasturar tot el dia, a rumiar i a digerir quan descansem. Un descuit significaria caure del sistema. Una mort social, la veritable mort de l'home postmodern o posthumà.

En el nostre món endarrerit l'angoixa és doble: el compliment amb les necessitats socials (ara bàsiques) ocupa gairebé tota la nostra llibertat. Volem ser lliures, però la llibertat és cara. Llavors, mirem cap a on el diner no és escàs. A diferencia d'a altres temps, ara no podem usurpar el seu lloc. No podem envair-lo; per tant, la solució és deixar-nos envair. Copiem. Volem semblar-nos a ells: perquè han triomfat en la guerra i en el comerç, perquè són rics i nosaltres som pobres. També és veritat: volem deixar de ser pobres. Però seguirem sent-ho, mentre pensem que la riquesa s'aconsegueix absorbint els valors culturals i morals del vencedor. Perquè no és el mateix integrar-se al món que deixar-se ingerir. També nosaltres pertanyem al món, a la major part del món, i, encara que sentim vergonya dels nostres taparrabos, hem de recordar que la pobresa no és una prova dels nostres vicis morals. Aquesta és una idea religiosa del món protestant que va heretar el Nord i ens van vendre al Sud.

En tota la història van existir grans imperis, cultures predominants; però mai els pobles perifèrics (o sotmesos) es van entossudir en imitar el vencedor, menyspreant amb alarmant frivolitat la seva memòria pròpia. Per contra, en el passat van ser els pobles conquistats els que van infiltrar la seva pròpia cultura al cor dels invasors. Ara no tenim tanta dignitat; els pobles conquistats es maquillen per semblar-se al conqueridor, oblidant i menyspreant la profunditat moral de civilitzacions econòmicament empobrides, a canvi de miralls i pensament ràpid. I, no obstant això, el món ric necessita tant del món pobre com aquests d'aquells. O més.

Ens informen que vivim en un món "globalitzat", però els únics que encara no s'han adonat del seu significat són ells, els responsables de la globalització. Com a pràctica, la "globalització" és gairebé tan antiga com el cristianisme. Però ara val per si sola; és una ideologia, amb la particularitat històrica que va ser precedida per la seva pròpia realització. La seva interpretació també és particular i sempre contradictòria: integrar significa absorbir, conèixer significa ignorar, diversitat cultural significa uniformització, informar significa deformar, riquesa significa diners, etcètera.

Les fronteres segueixen sent les mateixes per als pobres, i fins i tot s'han tancat encara més que abans; però, han estat esborrades de cop per deixar passar a Diners, portador de noves promeses de riquesa en aquells països pobres que, aneu a saber un per què, han vist augmentar la seva pobresa. Tot per la qual cosa es podria dir, sense por d'equivocar-nos, que en el nostre món globalitzat les fronteres han estat substituïdes per filtres.

La cultura i l'educació ja no uneix; separa. Totes dues, han estat sotmeses al poder dels diners i li serveixen a Ell per ordenar-ho en castes i acumular-lo en dipòsits invisibles. A les noves universitats ja no els importa la saviesa, la recerca de la veritat, sinó un únic i monòton objectiu: la creació d'ens competents.

El nord representa tot el que té de primitiu l'home: la necessitat desbordada de poder, l'acumulació i el consum. Tots aquells valors espirituals que van sorgir després del mesolític comencen a ser deixats de costat. La reparació no està a prop (només els evangelistes veuen les coses eternament pròximes), perquè també la històrica rebel·lia de la joventut ha estat adoctrinada per la publicitat i per l'èxit aliè.

Estem d'acord que cal canviar. Però, ¿en quina direcció? En direcció nord? Una cosa ha de quedar clara: hi ha canvis que només pot generar-una societat en el seu conjunt. Per tant, no és vàlid aquest precepte ideològic resumit en la màxima: "a qui no li agradi, és lliure de canviar de canal" Aquesta frase, tan estimada pels profunds filòsofs de la faràndula, és contradictòria, ja no només amb la tan esmentada idea de la globalització sinó, sobretot, amb la més primitiva idea de societat.

Jo, almenys, no estic en contra del Nord ni d'una globalització. Per contra, li donaria suport amb entusiasme. Això sí, sempre que Globalització signifiqui "diàleg" entre cultures, entre pobles i entre individus; un veritable intercanvi de símbols i de béns materials, i no la simple imposició de llengües, ideologies socials i econòmiques, no la imposició de costums monoculturals que han portat a la supressió de desenes d'idiomes amb els seus coneixements propis del cel i de la terra, alhora que una espoliació de recursos naturals que no només atempta contra les comunitats econòmicament més febles, sinó contra el planeta sencer.

Però no siguem ingenus. No oblidem que els diners no accepten cap altre tipus d'associacions que no siguin associacions de capitals. Qualsevol altra aliança, social o espiritual, serà condemnada pel Èxit. Recordin: menys el riure i el sofriment tot és una Il·lusió Universal: Èxit i Diners no existeixen sense el valor que és concedit per aquells que són perjudicats per l'Èxit i pel Diners.

Jorge Majfud


Montevideo

6 de noviembre de 2002

Bitácora, La República (Uruguay)

EL CRIT DEL NEN DEL BRAÇ TRENCAT


Nabi Saleh és un petit poble palestí situat 20 quilòmetres al nord-oest de Ramal·la, a Cisjordània, territori palestí ocupat per Israel des del 1967. Té uns 550 veïns, pocs, però lluitadors. Des del desembre del 2009 es manifesten cada divendres contra el robatori de les seves terres i d'una de les principals fonts d'aigua que els proveïen, Ein al-Qaws, que fa gairebé sis anys que està en mans dels colons jueus de l'assentament de Halamish, a prop de Nabi Sale.

Els habitants d'aquesta localitat es van sumar llavors a la resistència no violenta iniciada pel poble de Bil'in contra l'ocupació israeliana de Palestina i la construcció del mur que Israel va aixecar a Cisjordània i que els prenia una part de les seves terres.

Cada divendres, després de l'oració a la mesquita, desenes de persones de Nabi Saleh marxen des del seu poble cap a la font confiscada pels colons sense aconseguir-ho perquè l'Exèrcit israelià els ho impedeix. En les manifestacions tenen un paper important les dones i els nens.

Les protestes dels veïns de Nabi Saleh passen sense pena ni glòria des de fa temps, però aquesta setmana han tornat a tenir espai als mitjans de comunicació per unes fotografies i un vídeo que han fet la volta al món.

Les imatges mostren el brutal intent d'arrest d'un nen palestí d'11 anys amb el braç enguixat, Mohammad Tamimi, per part d'un soldat israelià. En un vídeo gravat per Bilal Tamimi, un periodista palestí de la zona, es veu el soldat perseguint Mohammad darrere d'un turó. El militar l'agafa i li empeny el cap contra una roca. Després, se li asseu sobre les cames per evitar que es mogui.

Algunes persones comencen a cridar: «És un nen petit»; «Té el braç trencat». Llavors, la mare de Mohammad, Nariman, el seu pare, Basem, la seva tia Nawal, i la seva germana Ahed arriben al costat del soldat amb altres activistes. Les dones i la nena agafen el soldat pel cap i els braços, ell agafa Ahed pel coll i aquesta li mossega la mà. La lluita, que alguns diaris israelians qualifiquen d'«agressió» i «atac» al soldat, acaba amb l'arribada d'un altre militar israelià que s'emporta el seu company. Abans de marxar, el soldat llança una granada atordidora.

Segons un portaveu de l'Exèrcit israelià, divendres a Nabi Saleh es van produir «disturbis violents de la pau a Nabi Saleh en què palestins van llançar pedres a les Forces de Defensa d'Israel que eren al lloc. El jove fotografiat va ser identificat com un llançador de pedres i per això es va decidir detenir-lo».

«En el moment de l'arrest, es va iniciar una provocació violenta per part d'un nombre de palestins, entre ells dones i nens. Després de l'altercat violent, el cap (de l'operació) va decidir no continuar amb la detenció», va afegir el portaveu de l'Exèrcit, i va indicar que el soldat va patir ferides lleus.

Dret a resistir

La mare de Mohammad, Nariman, i altres testimonis asseguren que Mohammad no llançava pedres quan el soldat israelià el va anar a buscar. «Mohammad observava els enfrontaments entre l'Exèrcit i els nois, ell no tirava pedres, s'havia trencat el braç dies abans i estava espantat, però un soldat el va començar a perseguir», explica Nariman Tamimi a EL PERIÓDICO. «Per un altre costat, tenim dret a llançar-los pedres, a resistir. Els soldats són a la nostra terra, no és seva, ens estan ocupant, ¿i no podem fer-los fora de casa nostra?», es pregunta Nariman.

«L'ocupació israeliana és diària, hi ha arrestos cada dia, els colons fan el que volen, van cremar viu un nen -a Duma, Cisjordània-, després va morir el seu pare també i els israelians encara no han pogut trobar el culpable», denuncia Nariman.

Mohammad és a casa, però la seva família tem que en algun moment arribin els soldats a detenirlo. No va patir ferides, però va anar a l'hospital amb els seus pares, la seva germana i altres familiars. A Ahed «la van picar amb una arma i el seu germà de nou anys va resultar ferit per una bala de goma», explica Nariman. ELPERIODICO.CAT

No se vosaltres, pero aquest vídeo em crea dubtes de la seva autenticitat, es podria tractar d'un muntatge.



LA CANCEL·LACIÓ DEL NACIONALISME


Si hem de fer cas pel que diuen els diaris, les radios, televisions i els contertulians emèrits de la meseta, que s'acontenten a repetir les seves bestieses, sembla que ha arribat el moment de la cancel·lació dels nacionalismes, almenys, del nacionalisme català, que no dels països catalans, que aquí va relliscar Germà Gordo.

El nacionalisme dels països europeus, ha estat positivament bel·licós, localista i burgés. Ho ha estat: no tant, però, com ens voldrien fer creure els seus detractors...., deia Fuster. I encara essent-ho, hauriem d'aclarir fins a quin punt això era inevitable, per fatalitat històrica. I fins a quin punt es tracta de vicis corregibles o d'adherències circumstancials. En tant, doncs, que reacció contra aquells tres defectes, la repulsa, vinga d'on vinga, serà justa. Nomès que s'hi corre el perill que insinua la frase alemanya: per llançar l'aigua bruta de la tina, ens exposem a llençar l'infant  que hi rentàvem - perquè, no tot és aigua bruta en el nacionalisme. 
El que jo voldria comentar en aquest escrit, i subrat-llar-ho, és la maniobra que s'oculta en les manifestacions antinacionalistes sorgides arreu, precisament per part dels qui com Espanya són els més nacionalistes, i els més excloents, i també - per que no dir-ho - els més rancis i rupestres.

ELS ERRORS DEL PASSAT


Davant els grans desastres històrics, els qui en pateixen les conseqüencies aspiren a adjudicar-ne tota la responsabilitat a uns pocs homes, potser perquè resulta mes cómode imaginar-se l'error d'uns quants que comprendre el complicat mecanisme dels fets històrics i les reaccions col·lectives. 


Al capdavall, la veritable història és una meditació sobe la història, i en últim terme, la història se'ns apareix, no solament com un relat d'alló que fórem, sinó també - o més encara - com l'explicació del que som, i malgrat aixó seguim repetint els errors, els mateixos errors una vegada rere l'altre, sense aprendre res dels errors del passat. És la condició humana, el factor humà que tot ho corromp.

............Vostès tenen un problema:

CatDem, QUI TOLLIS PECCATA MUNDI


La Guàrdia Civil  ha escorcollat la seu de CDC i la de la Fundació CatDem, vinculada al partit, a la recerca de documentació sobre presumptes comissions il·legals. La Fiscalia Anticorrupció investiga el pagament de comissions del 3% de la constructora Teyco al partit. Les obres s'haurien fet a Figueres, Lloret de Mar, Sant Celoni i Sant Cugat del Vallès, ajuntaments que també s'estan escorcollant. També s'ha escorcollat el domicili de l' extresorer de CDC Daniel Osàcar. 


El conseller de la Presidència, Francesc Homs, ha denunciat aquest divendres un "espectacle televisiu" ordit amb ànim de "fer mal" a Convergència a poc menys d'un mes de les eleccions del 27 de setembre. Homs, en nom del Govern, ha exhortat a "treure's la careta" qui hagi avisat les televisions perquè es preparessin per cobrir els escorcolls de la Guàrdia Civil a la seu de la fundació de CDC i a diversos ajuntaments catalans."

No entenc com pot dir el Sr. Homs que volen perjudicar CDC, que són uns angelets que no han trencat ni un plat ni han ficat la ma a la caixa en cap moment, a banda que CDC no la deuen  voler perjudicar atès no es presenta a cap elecció el 27S, qui es presenta és  LA LLISTA i al capdavant un tal Romeva que com diuen els diaris de Madrid, és un izquierdista comunista.  Lo qual no deixa de ser curiós, car que hom sàpiga no hi ha hagut mai cap derechista comunista.

Dit això, una mica sospitós si és l'escorcoll de CatDem, i s'haurà de veure en que acaba tot plegat, si és que s'arriba a saber donada la lentitud de la justicia en aquests assumptes; vegis Millet i Montull què tot i ser confessos, que no pressumptes, encara campen  en llibertat i el que camparàn. I tambè dir, que en el tema corrupció CDC prou s'ha perjudicat tota soleta i unes quantes vegades que els han enxampat in robandi. Res sr.Homs que es tot el que he dit i tambè una cosa que vostè tampoc l'hauria de sorprendre, s'en diu: guerra bruta i tot o gairebè tot, s'hi val.

AMB QUI I ON S'HA DE MENJAR EL PA AMB TOMÀQUET...


...... Quan i amb qui.

- Mitja hora després d'haver fumat herba

- Molt d'hora al matí, a l'estiu, després d'haver caminat una hora pel camp. Acompanyat amb una bona amanida fresca i tomàquets i pebrots.

- Davant d'un nen desmenjat a l'hora de berenar.

- Amb bons amics, a la mitja part de la transmissió d'un partit per la televisió.

- A les tres de la matinada després de fer l'amor.

- Un dia de sol tòrrid, acabant de sortir de mar i sota d'un protector para-sol.

- Acabat d'arribar d'un viatge de fora de Catalunya.

- Els diumenges al matí si et lleves abans de tota la família.

- A l'Empordà, quan ha parat la tramontana.

- Davant d'un escalfapanxes, en un dia rúfol d'hivern.

- Amb un amic abans de treballar en un bon projecte.

- Davant les càmeres de televisió americanes.

- Quan et concedeixen un premi.

- La segona vegada que rebis a casa teva un ambaixador o un ministre estranger.


Leopold Pomés - Teoria i pràctica del pa amb tomàquet.

LA RELIGIÓ MÉS PERILLOSA


Dit de manera breu i simple, estatista és algú que creu en l'Estat. És algú que vol un Govern. Govern: és l'exercici de l'autoritat sobre un poble o lloc, i això és, bàsicament, el "dret a governar". No és només la capacitat per controlar a altres persones, ja que la majoria de la gent posseeix d'una manera o altra aquesta capacitat. És el dret, la idea que certes persones estan legitimades per controlar a altres per la força. La creença en el Govern és pura fe, creença adoctrinada, que en realitat no té cap sentit en termes pràctics, ni en evidència o lògica.

Durant anys vaig pensar que era una excel·lent analogia comparar Govern i religió, finalment em vaig adonar que no era una analogia: ÉS UNA RELIGIÓ, en tots els sentits. Deïtat-governant sobrehumana, el Govern posseeix drets que no tenen els governats. No està restringit per normes aplicables al comú dels mortals. Emet manaments, i si els desobeeixes ets un pecador i mereixes ser castigat.

Els fidels, els veritables creients, tenen gran fe en aquests rituals estrafolaris anomenats Eleccions, Legislacions i Nomenaments, i alguns d'ells es disfressen i diuen: "Ara, represento el Govern. Sé que tinc aspecte de persona, però no només tinc els drets d'una persona, perquè jo represento la màgica deïtat anomenada Govern i, per tant, es em permet exigir-te els teus diners i mangonearte i violentarte si em desobeeixes, perquè estic actuant en nom del Govern i el Govern té manaments anomenats lleis, i aquestes lleis no només són amenaces per als humans, són decrets d'alguna cosa sobrehumà. Així que, tots vosaltres, gent comuna d'aquí fora, haureu inclinar davant aquesta deïtat. Si voleu un Món ordenat, a això heu de resar-li. Heus aquí que us proporcionem certs rituals i instruccions de quan i com realitzar-los. Resar al 'déu' perquè converteixi el Món en el que voleu que sigui i perquè us salvi de totes les incerteses de la realitat ".

La doctrina ensenyada a la gent és simplement absurda, exemple d'això és el "consentiment dels governats", ja que no existeix tal cosa. Si és consentiment, és voluntari, si és governat, no és consentit. L'excusa donada és: "Nosaltres tenim el dret a gobernaros perquè vosaltres vau decidir que així ho féssim, encara que no ens vau votar, i fins i tot si us oposeu a tot el que us fem ". En fi, ells" ens representen ". Ens representen? ¿Fent el que nosaltres no tenim dret a fer i manyuclar i robar-nos la vida i la hisenda? Estic segur que, si acudís al meu veí i el manyuclés i li tragués els diners dient-li "Et represento!", aquest em diria - ¿Quina estupidesa m'estàs dient? "

Un clar indicatiu que la creença en el Govern és una qüestió de creença religiosa, de fe cega, és la manera en què respon la gent davant d'una senzilla línia de qüestionament:
-Pots atorgar-li a un altre un dret que tu no tens?
Tots contestaran; Per descomptat que no.
-I Tu i el teu col·lega, podeu ambdós atorgar-li a un tercer un dret del qual tots dos no teniu?
-Doncs No.
Només calen un parell de plantejaments més per arribar a ... Com pot el Congrés tenir drets que tu no tens?
La seva reacció es torna llavors emocional, tornant-se iracunds o posant-se a la defensiva o fugint. No van arribar a aquesta creença mitjançant raonament, evidències o lògica, van arribar a ella per tenir una fe cega inserida en els seus caps des d'abans fins i tot que poguessin parlar. És simplement una cosa en la que van ser ensenyats a creure, a saber: que existeix aquesta entitat anomenada "Autoritat", la qual es permet fer coses que al comú dels humans no se'ls permet, ia la qual la gent té l'obligació d'obeir .

La majoria de la gent sent literalment aclaparament físic i por davant la idea de desobeir a algú amb "Autoritat", no poden dir "No, això jo no ho faig," perquè va en contra dels seus molts anys de "programació i adoctrinament" , alliçonats com han estat per creure que si obeeixes ets bo i si no ho fas ets dolent, aquest és el missatge que transmet principalment l'escola, i aquest missatge és insistentment introduït en els tendres caps de la gent.

En fi, tota aquesta porqueria de l'aprovació i desaprovació que s'aprèn a l'escola, "si fas el que et diuen obtindràs aprovació i recompensa, però si no ho fas, tindràs desdeny i condemna". Els que estan "al comandament" s'han d'assegurar que tots sàpiguen el mala persona que ets perquè no vas fer el que se't va dir.

La creença en l'Autoritat dirigeix ​​tot i a tots, bons, dolents i mitjans, a fer i justificar coses que d'altra manera no farien. Incloent, per descomptat, a la policia, perquè la policia creu realment i veritablement que té el dret a fer coses que tu i jo no tenim dret a fer. L'única raó per la qual la majoria d'ells fa el que fa és a causa que creuen en la "Autoritat" i perquè realment creuen que la legislació els dóna una "exempció moral", però quan fan alguna cosa criminal i algú els diu: "Ei, això que fas no està bé", contesten:"Jo no faig la llei, només la faig complir. Jo no sóc responsable de les meves accions, només sóc una eina d'alguna cosa estranya en algun lloc anomenat Govern. No em pots culpar a mi pel que jo faig personalment perquè realment no ho estic fent jo."

Tan demencial com sona, això és el que diu la majoria quan algú els adverteix que el que fan està malament. No està bé tancar a algú per fumar marihuana. No està bé treure per la força de les seves cases a persones indefenses en nom dels bancs. No, no estan bé totes aquestes maneres, en fi, amb les que "les forces de l'ordre" actuen violentament contra la gent. Però si els planteges el tema et parlen literalment com si no fossin ells els que així procedeixen. La causa d'aquesta actitud és que van ser alliçonats al costat de tots els altres en la fal·làcia de l'autoritat, del Govern i de la llei. "Ets només una eina d'aquesta cosa anomenada 'llei', això fa que hagis drets que els altres no tenen, per això no has de sentir-te malament per agredir físicament a la gent, perquè la llei certifica que està bé".
Realment, dir que tu tens drets que els altres no tenen és tan sols una vil coartada, un permís per a ignorar la teva consciència.

No!, no tens dret a dir-los als altres quins han de ser els seus hàbits ni com han de viure. No tens dret a extorsionar la gent pel teu compte, però si pertanys a les "forces de l'ordre", llavors no només està bé, sinó que és fins i tot noble i grandiós anar per aquí assaltant i maneflejant a la gent. Aquest és el major perill de la creença en l'autoritat, que indueix a gent comuna a fer o a justificar coses repugnants i violentes perquè, pensen, "si el Govern i l'Autoritat ho fan, està bé". Són educats i induïts pels seus pares, per l'escola, pel Govern, per la cultura, per tots el missatges autoritaris incorporats en tot, a creure que l'obediència és una virtut. Erigiu una cultura que indueixi a pensar així i sorgirà un ombrívol psicòpata a la part alta ordenant coses insensates i gent responent "he d'acatar ordres, he d'obeir la llei, he de fer el que se m'ha manat perquè és una virtut", i llavors es posaran en marxa i faran coses terribles.

No temo als Maos, ni als Stalins ni als Hitlers. Tinc por als milions de persones que, al·lucinades per l'autoritat, es baten per ells, campen pels seves imperis i executen les seves ordres.

Tant me fa que hi hagi un pirat amb un estúpid bigoti. Ell no és una amenaça sempre i quan la gent no cregui en l'autoritat. Alguns argumenten que caldria confiar en tot el món si no es vol Govern, però això no és per res cert. Jo no confio en tot el món, però sí en què la gent pugui dirigir les seves pròpies vides, per què diables hauria confiar que propicien que altres dirigeixin les seves, la meva i les dels altres?

Aquesta idea es resumeix en el següent:
-No Confio en la gent.
-La Gent és indigna de confiança.
-La Gent és impredictible.

Per tant la meva solució és triar a algunes d'aquestes persones (de les més indignes de confiança que hi ha), i donar-los permís per controlar-nos a tots coactivament, això ens protegirà de la confiança indigna de la resta de la humanitat.
D'acord, tant t'aterra la gent i tan agraït estàs al Govern ... Però, deixa'm preguntar: ¿Qui et espolia força i amenaça més, les persones comunes o els agents de l'autoritat? Quants assassinats són comesos per gent comuna, comparat amb quants són comesos pels qui actuen en nom de l'Autoritat? La xifra ni tan sols s'aproxima. El nombre de crims comesos en nom de les forces de l'ordre, de Governs i de l'autoritat, empetiteix per complet al "crim comú", fins i tot el nombre de víctimes causades pels Governs en altres països és molt inferior a les víctimes causades a les seves pròpies poblacions. En els últims 100 anys, més de 270 milions d'éssers humans han estat assassinats pels seus propis governs, això sense comptar la guerra.

Aquesta gent instal·lada en el Poder no té dret a governar. Les seves amenaces no són lleis, són només amenaces. Les seves exigències no són impostos, són només extorsió. Si per a molts això és percebut com una heretgia, és perquè ho és. És una heretgia contra el déu anomenat Govern.

Hi ha esperança perquè ningú que comprengui per què l'Autoritat és intrínsecament fraudulenta es va a despertar un bon dia dient: "Crec que hauria de fer tot el que els polítics diguin".

La humanitat no estava destinada a ser una espècie domesticada propietat d'una classe governant, i la mentida no s'imposarà a l'evidència per sempre.



Statism: The Most Dangerous Religion
Larken Rose. - Publicat per Loam

LA DESRAÓ DE LA RAÓ


Els del diari groc per dir-li alguna cosa, nomenat 'La Razón', o tabloide, estan obsessionats amb Manuela Carmena. Expliquen els mes vells del lloc, que 'La Razón', una vegada va publicar una noticia certa i objectiva, sense mentir, tergiversar ni difamar a ningú, però cap d'ells recorda quan això va ser, i de fet potser no tenen tan clar que s'arribés a produïr - per insòlit - un fet tan estrany.

L'irresponsable del tabloide 'La Razon' es Paco Marhuenda, un altre que pateix la síndrome de Xenius, però en la vessant ignorant indocumentada. Que un personatge com aquest arribi a director d'un diari té merit, si no fos per què la Razón no és un diari, és un munt de paper carronyaire negre sobre blanc, de fet s'hauria de dir La Desraó (Sinrazón), li quedaria al diari mentider compulsiu molt més bé el títol. El que no entenc és com algú el llegeix, això si que és un misteri i no el de la santísima Trinitat. A la llibreria de sota casa, per suscripció, n'hi porten dos cada dia. No sé qui són, però em deia la llibretera que si els veiés ho entendria.

Aqui ho expliquen: "El diario La Razón se ha empeñado en sacar algún escándalo de las vacaciones de la alcaldesa de Madrid, Manuela Carmena. Si el martes le dedicaba su portada con el titular: Las vacaciones de lujo de Manuela Carmena: una villa de 4.000 euros a la semana, dos días después vuelve a recuperar la misma foto para denunciar que la flor que lleva en la mano es una especie en peligro de extinción.
"Habrá que concederle el beneficio de la duda a la alcaldesa de Madrid y suponer que fue el desconocimiento sobre la fauna y flora nacional lo que la llevó a recoger un hermoso ejemplar de Pancratium Maritimun, planta incluida en la lista roja de especies en peligro de extinción de la Junta de Andalucía, pero que, también, se haya (sic) protegida en otras comunidades autónomas, como Baleares", escribe el periódico en una de las dos páginas que emplea en volver sobre las vacaciones de Carmena. La Junta de Andalucía ha negado a este diario, sin embargo, que este tipo de flor esté en riesgo de desaparecer.
Ante la información que el periódico publicó el martes, la alcaldesa respondió que le "habría gustado que un periódico serio como La Razón preguntase: 8 personas en la casa compartiendo descanso y gastos". El texto de este jueves sugiere que, de nuevo, nadie se ha puesto en contacto con ella para preguntarle sobre la flor. Pero además, el diario pone en duda las aclaraciones de Carmena: "A tenor de las explicaciones que dio la alcaldesa de Madrid sobre sus vacaciones en una de las zonas más exclusivas del litoral español pareciera que la residencia elegida era uno de esos 'apartamentos a tiempo compartido', tan en boga hace unos años, convertido en comuna familiar. Pero no".

Ja ho veieu, a la caça i recerca de la víctima com a bons carronyaires que són, sense cap escrùpol ni mania. Segur que no investigaran on ha anat de vacances la lideresa, la que es va posar uns mitjonets a l'avió després de fugir esperitada quan l'atemptat de Bombay, abandonant allí als seus per muntar el numeret de la heroina mediàtica.

VOLTA A ANDALUSIA



Vagi per endavant que per a mi, qualsevol retransmissió esportiva per la tele és molt avorrida, futbol inclós, i ja no parlo de la Formula 1, ideal per fer la migdiada. Però al pare li agrada veure-ho i ens ho empassem tot, fins al punt que hem vist badminton  i balonmano platja, que és ja el desideratum.
Si a aquest fet, hi afegim que la retransmissió en aquest cas de la Volta a Andalusia (*) (perdó a Espanya) la fa televisió espanyola d'Espanya, el resultat és un desastre, no atribuïble a Carlos de Andrés i Perico Delgado, els mateixos que narraven el Tour de França, nomès que allí hi havia els de la televisió francesa que són uns professionals i a TVE1 hi ha a carrec de la retransmissió de la Vuelta 2015 els semovents rutinaris de torn, i clar, no saps qui és el líder, per quina població passen, ni res, ah! i quan acaba l'etapa, tallen sec, ni tan sols et donen la classificació de la mateixa etapa ni la de la general, et remeten a Teledeporte, pero aquests no són de fiar, l'altre dia varen tallar en sec la retransmissió d'una semifinal de tennis femeni per donar un amistos d'Espanya de pilota aèria (basquet). Deu ser part de la marca España, una unitat de destí en l'irracional.


(*) He escrit volta a Andalusia per que des que varen començar dissabte no es mouen d'allí. Per cert, el pont de Cadis, que han d'inaugurar el més vinent, deu haver costat on ou i part de l'altre, i la pregunta és... calia?. I una altra, en arribar l'etapa d'avui a Chiclana de la Frontera, venien els ciclistes d'una autovia i després d'una rotonda el seu trajecte es reduïa de cop a un carril de 3 metres d'amplada per obres, i clar, han passat primer sis que anàven escapats, i aleshores, li he dit al pare: quan arribi el 'peloton' aquí, caiguda segura. Dit i fet, deu o dotze ciclistes o biciclistes - puig van en bicicleta - no han pogut passar i han anat pel terra. Supose que es podia haver passat per un altre lloc o haver esperat a fer les obres a que passés 'la vuelta', però, ai las! som a Espanya i aqui es fan les coses així.... de malament, o sia: amb el cul.

REFUGIATS DE GUERRA



Un miler de persones han travessat el pas fronterer d'Idomeni entre dilluns al vespre i dimarts al matí. Nació Digital, de la mà del fotoperiodista Sergi Cámara, realitza el seguiment del seu periple de Grècia fins a Hongria, són ciutadans sirians i fugen de la guerra d'Al Assad o de l'EI, si fa no fum és el mateix horror. 
Potser hem oblidat que a l'any 1939 molts ciutadans espanyols varen fugir de la guerra a Espanya i es varen refugiar a França, Mexic o l'Argentina, i alli varen ser acollits sense problemes, encara que el paper de França va ser prou galdos, molt en la seva línia habitual de no compromís.
Pel què sembla, Europa no ho ha entès, o no ho vol entendre, els refugiats sirians són refugiats de guerra i el dret internacional els ampara, tenen dret a ser acollits fora del seu país, no fugen de la fam, sinó de la guerra, per cert, d'una guerra en la que els Estats Units hi tenen molt a veure, encara que a ells ja els hi va bé, quan més problemes tingui Europa i l'Orient proper, per a ells millor, i per Israel, clar.
NOTICIAS 24/7 - EL PERIODICO