About Me
BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ
- ÚLTIMS ESCRITS - ACTUALITAT - INFORMACIÓ - OPINIÓ - POLÍTICA - CULTURA - DE LA VIDA - COLLONADES -

Cat-1

Cat-2

Cat-3

ÚLTIMS ESCRITS

- BLOG DE FRANCESC PUIGCARBÓ - ÚLTIMOS ESCRITOS
:

CONTEXTO - CONTES - CUENTOS


CONTEXTO - CUENTOS AJENOS Y ALGUNO PROPIO...

Cat-4

- BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - ÚLTIMS ESCRITS

Latest Posts


La vista arriba abans que les paraules. El nen mira i veu abans de parlar. Però això és cert també en un altre sentit. La vista és la que estableix el nostre lloc en el món circumdant; expliquem ei món amb paraules, però les paraules mai poden anul·lar el fet que estem envoltats per ell. Mai s'ha establert la relació entre el que veiem i el que sabem. Totes les tardes veiem posar-se el Sol. Sabem que la terra gira al voltant d'ell. No obstant això, el coneixement, l'explicació, mai s'adequa completament a la visió.
LA CLAU DELS SOMNIS -. MAGRITTE
El pintor surrealista René Magritte comentava aquest bretxa sempre present entre les paraules i la visió en un quadre titulat La Clau dels Somnis. El que sabem o el que creiem afecta a la manera en què veiem les coses. En l'Edat Mitjana, quan els homes creien en l'existència física de l'infern, la vista del foc significava segurament una cosa molt diferent del que significa avui. Tanmateix, la seva idea de l'infern devia molt a la visió del foc que consumeix i les cendres que romanen, així com a la seva experiència de les doloroses cremades.
Quan s'estima, la vista de l'ésser estimat té un caràcter d'absolut que cap paraula, cap abraçada pot igualar: un caràcter d'absolut que només l'acte de fer l'amor pot arribar temporalment. Però el fet que la vista arribi abans que la parla, i que les paraules mai cobreixin del tot la funció de la vista, no implica que aquesta sigui una pura reacció mecànica a certs estímuls. (Només cal pensar d'aquesta manera si aïllem una petita part del procés, la qual afecta la retina.) Només veiem allò que mirem. I mirar és un acte voluntari, com a resultat del qual, el que veiem queda al nostre abast, encara que no necessàriament a l'abast del nostre braç.
Tocar una cosa és situar-se en relació amb ella. Tanqueu els ulls, mogueu-vos per l'habitació i observeu com la facultat del tacte és una forma estàtica i limitada de visió.) Mai mirem només una cosa; sempre mirem la relació entre les coses i nosaltres mateixos. La nostra visió està en contínua activitat, en continu moviment, aprenent contínuament les coses que es troben en un cercle el centre és ella mateixa, constituint el que està present per a nosaltres tal com som. Poc després de poder veure som conscients que també nosaltres podem ser vistos. L'ull de l'altre es combina amb el nostre ull per donar plena credibilitat al fet que formem part del món visible. Si acceptem que podem veure aquell pujol, en realitat postulem al mateix temps que podem ser vistos des d'ella. La naturalesa recíproca de la visió és més fonamental que la del diàleg parlat. I moltes vegades el diàleg és un intent de verbalitzar això, un intent d'explicar com, sigui metafòrica o literalment, ''veus les coses '', i un intent de descobrir com "veu ell les coses".

MODOS DE VER
JOHN BERGER (pdf)

Aixó del pa d'abans es com la cançó enfadosa que mai s'acaba, o com el Guadiana que de tan en tant surt a la superficie. Va sorgir precisamernt ahir a Rac1, i era l'Armenteras qui reclamaba el pa d'abans. Ja hi som! aixó del pa d’abans és una vella cantarella que no hi ha manera d'eradicar, l'Espinas fa un temps parlava de reinventar el pa, i és aquesta una paraula a la qual no li he acabat mai de trobar el seu sentit, puig una cosa que esta ja inventada es pot modificar, canviar o evolucionar, però reinventar és una paraula que no m’acaba de fer el pes. Bé, un cop feta aquesta disquisició anem al pa d’abans. El pa d’abans que reclama el sr. Espinàs o l'¡Armenteras, és una pa fet amb farines irregulars, amb ajuda de bromat, amb condicions d’higiene diguem que no serien les més adequades, amb una llarga i innecessària fermentació que provoca pèrdua de sucres i per tant un punt d’amargor en el sabor i grogor en la seva aparença exterior, així com de massa molt atapeïda. 
Aixó és el pa d’abans, el que potser no és igual es la gana d’abans. De pa d’aquest se’n pot trobar avui en dia, només cal anar a Hostalets d’en Bas a Cal Lluís Bataller, i consti que a mi ja m’agrada aquest pa, però entenc que és feixuc i un xic escadusserot de menjar. N'hi vaig una vegada al pare i ja mai més em va tornar a donar la tabarra amb el pa d'abans.

I tenim el pa d’ara, amb el seu punt just de fermentació, sense bromat, amb farines equilibrades i fabricat en condicions d’higiene òptimes, cruixent, alveolat, amb aquell punt de gustet que li dona el sègol o la civada que hi afegeixen, fet amb massa mare fresca i no carregada d’alcohols per excés de fermentació com la massa mare d’abans. El pa d’ara és variat; tens el girat, la barra gallega o el rodó gallec, xapata, es tornen a fer bons llonguets (els d'en Xevi Prat a Manlleu són de nota) i moltes altres especialitats com el pa de gallecs, el d’Osona, el de Sant Julià i molts altres. Aquí jo li parlaria de la zona que conec, des del Vallès Oriental, a Osona, Moianès que és la zona per la que em moc, però si vol xalar, ha d’anar a comprar a primera hora del matí la coca de forner que fa en Ramon Prat a Mollet o el pa, i després acostar-se a Can Geroni a Vilanova del Vallès i veurà quin pa i ja posatsm, quins embotits. 

Hi ha pendent el tema de la xapata o ciabatta, que no se n'acaben de sortir, almenys a la zona que jo conec. A banda d'això, creieu-me, el pa d'ara val realment la pena, asseguro als adalils del pa d'abans que el pa d’ara, per sabor, olor, textura i qualitat e higiene és molt superior al pa d’abans, i no feu massa cas si us diuen que és cuit amb llenya, a banda que normalment no és cert, esbrineu si s’ha cuit amb un forn de sola, perquè l’important de la cocció és la sola del forn que és qui li dona aquesta textura, la llenya no és més que un combustible. 

Per cert, l'altra llegenda urbana de que el pa engreixa tambè és falsa, té hidrats de carboni. Defugiu-lo si un dietista us el prohibeix en la vostra dieta, de fet, defugiu als dietistes en general, nomès vosaltres podeu controlar el vostre cos i el vostre pes.


'Purple washing' o recordar-se del feminisme quan interessa, és l'article de barbijaputa a el diario.es, i s'ha de reconèixer que hi toca, i posa el dit a la nafra sobre els mascles defensors temporals o ocasionals del feminisme, com ha passat últimament a ran de la polémica del burquini a les platges de França, aquest estiu.

"Quan llegeixin a un articulista utilitzar l'excusa del feminisme per justificar opinions xenòfobes, racistes, masclistes o, en general, menyspreables, facin una ràpida recerca d'en quin altre moment de les seves carreres periodístiques han fet servir la paraula feminisme.  Durant les últimes setmanes, arran del debat que s'ha produït a França sobre la prohibició del burquini, ha passat una cosa impensable; no s'ho creuran, però sí: un munt d'homes s'han posat a pensar sobre què han de vestir les dones. Qui ho havia de dir. I encara sort, perquè tant les dones d'Occident com les d'Orient ho necessitàvem. Por em dóna imaginar què seria de nosaltres, avui dia, si no haguéssim tingut sempre a homes des de tots els púlpits dient-nos què fer, dir, opinar i vestir. Sincerament, crec que hi ha moltes probabilitats que caminéssim menjant dàtils enganxades a les branques dels arbres.
Aquests que carreguen contra el vel o el burquini són els mateixos que mai han escrit abans una sola línia (ni escriuran en el futur) del que suposa la depilació a Occident, com tampoc ho faran mai en favor de qualsevol tema que impliqui l'alliberament de les dones.
L'últim cas el tenim en un article de El Mundo anomenat La mora i la pijaflauta, signat per un senyor anomenat Jorge Bustos. Ja es poden imaginar el nivell del text només llegint el títol, però els copio la meva part preferida: "Flaco favor les hace la empanada mental y la desvergüenza ética con que aquí la misma pijaflauta que atribuye por la mañana al heteropatriarcado cristiano la paliza de un infecto machista a su ex, niega por la tarde la condición estructural del machismo coránico, que al parecer no rige para la morita que baja a la playa tapada como si tuviera la lepra. Ocurre que la feminista de progreso ha encontrado en el burkini la penúltima excusa para liberar su histeria penitencial por pertenecer al hemisferio de las libres y prósperas, al que desearían pertenecer tantas hijas del Profeta". 
En un només paràgraf, l'autor, demostra que:
1. No sap què és ni què diu el feminisme. 2. No sap que un feminisme que no sigui "progressista" no és un feminisme que lluiti per l'alliberament de totes les dones. 3. No sap que el terme "histèria" per referir-se a actituds femenines no el fa servir ningú que no hagi nascut abans de 1930. 4. No sap que referir-se com "infecte masclista" a un maltractador no despistarà a ningú del seu propi masclisme. 5. No sap que fer servir "moreta" és masclista, pel diminutiu, i islamòfob pel "mora". 6. No sap que no hi ha ni un sol país, molt menys tot un hemisferi, on les dones siguin lliures.
Vostès diran el que vulguin, però escriure tot un article per demostrar tot el que un ignora per complet, em sembla una proesa digna d'elogi. Encara que s'hagi fet involuntàriament.
De tota manera, no ha inventat res de nou aquest senyor en usar la lluita de les dones per justificar la seva islamofòbia. Els anglòfons, a aquesta pràctica que consisteix bàsicament en defensar mesures o polítiques xenòfobes i racistes amb l'excusa que és necessària per a l'alliberament de les dones en diuen "purple washing", per ser el morat el color relacionat amb el feminisme.
De casos d'purple washing al nostre país anem sobrats. Cada vegada que l'islam és motiu de debat, els mitjans s'omplen d'homes que se'n recorden que el feminisme existeix i que hi ha dones oprimides al món. Per descomptat, les dones dels seus països occidentals no ho estan, és clar... de fet, sempre que poden, carreguen contra elles, intentant ridiculitzar-les i convertint-se en un veritable obstacle de la lluita, ja que aprofiten els seus espais en els mitjans per als seus fins, mitjans amb milions de lectors.
Jo no em canso de fer aquesta prova -i us animo a que vosaltres la feu- perquè mai falla: quan llegeixin a un articulista utilitzar l'excusa del feminisme per justificar opinions xenòfobes, racistes, masclistes o, en general, menyspreables, facin una ràpida recerca de en quin altre moment de les seves carreres periodístiques han fet servir la paraula feminisme (test vàlid per a qualsevol usuari d'internet rastrejable a Google). Jo ho he fet amb el nostre protagonista d'avui i Google ha donat un resultat d'un total de tres articles en els quals, sorpresa !, es limita a criticar el moviment i a riure's d'ell.
No només parlem de columnistes, és clar, el purple washing ho veiem cada dia en les nostres xarxes socials. En els dies que van seguir a les violacions de Colònia, la dreta espanyola (mitjans i lectors) va inundar les seves portades, els seus murs de Facebook i timelines de Twitter, de crits de guerra contra el feminisme (com l'hi explico) per no destacar que els agressors, pel que sembla, no eren occidentals i cenyir-nos només en que eren homes. Purple washing de primer de xenofòbia: voler que denostem, només, un tipus de violència contra les dones: la que exerceixen homes d'altres nacionalitats, sense analitzar la de l'arrel el problema i invisibilitzant el seu denominador comú: els homes.


Com deia Stuart Mill, cap problema econòmic té una solució purament econòmica. Els grans problemes són multifacètics i no poden ser arreglats solament per polítics ni per economistes. Fixeu-vos en la recessió nord-americana. ¿Causada per què? Primer, per l'hàbit de consumir sense fixar-se en el deute. I un problema polític: la regulació de les taxes d'interès era tan baixa que va permetre que la gent s'endeutés per sobre de la seva possibilitat de reemborsar el seu deute. El nord-americà mitjà deu de la seva targeta de crèdit, de mitjana, 10.000 dòlars. Gairebé tot el que ha adquirit, casa, cotxe, nevera, etcètera, ho ha fet a crèdit. El president del Banc Central, a què recorre? Per desintoxicar, introdueix més tòxic; és a dir, està disminuint el tipus d'interès perquè la gent pugui demanar més diners prestats. Empitjora la situació. És completament suïcida. I aquests són els presumptament grans economistes? No s'adonen que es tracta d'un problema complex. Cal educar la gent des de l'escola instant-la a no endeutar-se innecessàriament, que no tingui targetes de crèdit, o només una. L'únic que va veure això clar va ser el president Carter, que va dir: "No adquireixin targetes de crèdit, baixin la calefacció, consumeixin menys". Va ser una de les raons per la qual cosa no el van reelegir, perquè això va contra els costums nord-americans.










Mario Bunge

A ran de l'article anterior de STEVEN POOLE sobre si Google ens fa més estùpids, m'han entrat dubtes raonables sobre el que diu de la influencia de Google i la nostra estupidesa. Gosaria afirmar que és al revès, Google ens enriqueix i amplia i molt, els nostres coneixements. Recordo que, en llegir el Retorno de los Brujos fa una munió d'anys, vaig saber-ne de Fulcanelli, Horbïger, Gurdjieff o Artur C.Clarke entre d'altres, però l'accès fàcil a més informació sobre aquestes persones no el vaig tenir fins que vaig disposar d'internet a casa, atès pel sistema tradicional era molt més difícil accedir a aquesta informació.
Aquesta és l'avantatja de Google o la Viquipèdia, que et dona accès a molta informació al moment, més o menys manipulada d'acord, tota ho està a dia d'avui i aquí del que es tracta és de saber estriar el gra de la palla, i procurar contrastar la informació que t'interessa. Google no ens fa més savis, però tampoc més estùpids, i si, molt més informats.

Per cert, el traductor castellà-català ha millorat molt, i llevat d'alguns problemes amb les geminades, és bastant fiable.

Cat-5

Cat-6

About Me
ALTRES BLOCS MEUS....
INSTANTS - FOTOGRAFIES --- ANOARRA - POESIA --- TALLERET D'ART - OLIS, DIBUIXOS, CÒMICS --- SIETE HORAS EN LA HABANA - 19 POEMAS Y UN SON --- HAIKUS -

ÚLTIMS ESCRITS

About Me
BLOG DE FRANCESC PUIGCARBÓ
BLOG PERSONAL - ABSURDIDADES - CONTEXTO - BANDERAS DE MAYO - HAIKUS - SIETE HORAS EN LA HABANA