Reconec que en el seu moment, quan a través del bon amic Pep Ribal i Serra vaig saber per primera vegada del filòsof romanés Emil Michel Cioran, llegir-lo, saber-ne del seu pensament fou per a mi una sotragada molt forta. Després, en una traducció al català que el mateix Pep va fer i auto editar del “breviari de putrefacció” i “de la inconveniència d’haver nascut” vaig aprofundir en el coneixement del seu pensament. No es tracta d’estar d’acord o no amb tot el que deia Cioran, però si almenys encara que sigui a nivell de teorització val la pena plantejarse algunes de les seves teories sobre l’esser humà. Per exemple estic totalment d’acord amb ell en la qüestió de suïcidi, del qual en parlava en el comentari d'ahir. Nomès es suïciden els optimistes - deia Cioran - El suïcidi és un dret a contemplar, que no ens ha estat atorgat, però el tenim. En canvi no tenim el mateix dret a decidir abans de néixer, ens abandonen aquí i espavila't. Deia en un dels primers aforismes de "el marmessor de la ignorància" ”Si abans de néixer, als nadons els hi fessin un tràiler del que seria la seva vida, dubto molt que cap d’ells volgués sortir de l’úter matern”


I és què, portar algú al món en el que se suposa és la conseqüència d’un altre acte irracional com es l’amor, que no es pot analitzar d’una manera racional, és situar aquesta persona en un atzucac en el que per arribar-hi no n’ha pres ni art ni part. Aixó en el 20% de la població mundial que pot donar certes garanties de més o menys benestar a l’infant, l’altre vuitanta per cent és nomes un acte purament de reproducció per a la supervivència de la espècie, amb l’agreujant que es tenen molts fills sabent que la naturalesa ja en farà una tria natural i on nomes sobreviuran els més forts.


I és que som animals, ho vulguem reconèixer o no, animals contradictoris bàsicament, el mateix Cioran ho era i força, i a més a més tenim una enorme capacitat d’adaptació al medi que ens envolta, capacitat per sobreviure fins i tot en les circumstàncies mes adverses, i tenim també la capacitat d’enamorar-nos, d’estimar, de la tendresa, de fruir de les coses petites del dia a dia, de emocionarnos, de riure o de plorar, de obviar la proximitat de la parca i experimentar quan podem la “joie de vivre”. Nosaltres que també som mainada a qui és va deixar aquí sense consultar i que hem continuat amb aquesta cadena de reproducció de la que el més important és que no se'n trenqui cap baula abans d'hora.

I van passant els anys i restem aquí, entestats en sobreviure malgrat la venjança cruel de la naturalesa sobre el nostre cos i les malvestats amb que ens hagi obsequiat la vida, sovint amb la nostra col·laboració desinteresada, i amb aquesta capacitat d'arxivar els mals records en un racó obscur de la memòria. I aleshores, en un moment determinat un dubta i en girar la vista enrere, amb aquesta capacitat de recordar només el que ens convé o volem recordar, dona una ullada general, un repàs acurat al seu paisatge anterior i pensa que malgrat tot, potser si que ha valgut la pena el fet de viure. O aixó volem fer-nos creure.

Curiós que Cioran, considerat per a molts l’apologista del suïcidi, acabés el viatge als 84 anys a París i de mort natural. Deu ser la contradicció de l'espècie humana. De fet, no ha estat ni més ni menys contradictori que qualsevol de nosaltres, simplement, ell n’era conscient.

No és perquè si que he publicat massa de Cioran aquests últims dies, tot i que sempre està present el seu pensament en els meus escrits. El proper dia 8 d'aquest més, hauria complert 102 anys, i no puc assegurar que continués igual de lùcid, contradictori i rondinaire; quan va morir al llit als 84 anys, patía Alzheimer, o sia que ja no era ell.
Li ho deia l'altre día a Lluís Bosch en l'entrevista que em va fer en el seu nou bloc, l'Alzheimer és terrible, no ets, no tens records, no coneixes ni a la gent que més puguis estimar inclòs tu mateix. I això, a banda d'injust, és terrible, però és aixì, i com li deia una iaia nonagenària a Cioran un dia que es va aturar a un poble en un velatori d'un familiar seu: 

«No hay nada que hacer», respondía la nonagenaria a todo lo que yo le decía, a todo lo que vociferaba a sus oídos sobre el presente, el futuro, el cauce de los acontecimientos…
Con la esperanza de arrancarle alguna otra respuesta, continuaba yo con mis temores, mis agravios y mis quejas. Al no obtener de ella más que el sempiterno «no hay nada que hacer», terminé por hartarme y me fui irritado contra mí y contra ella. ¡Vaya idea la de abrirse a una imbécil!
Pero ya en la calle, cambio total. «La vieja tiene razón. ¿Cómo no me di cuenta de inmediato que su estribillo encerraba una verdad, la más importante sin duda, puesto que todo lo que sucede la proclama y todo en nosotros la rechaza?»