ÚLTIMS ESCRITS:
latest

468x60

header-ad

Slider

latest

Slider Right

- ACTUAL1

ÚLTIMS ESCRITS

- ACTUALITAT/block-8

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ

- ACTUALITAT/block-9
- ACTUAL5/block-2
- ACTUAL4/block-2
- ACTUAL3/block-2
- ACTUAL2/block-2

NOTICIES

- ACTUAL1/block-9

OPINIÓ - CULTURA

- ACTUAL1/block-8

ESCRITS DESTACATS

-·- DESTACATS/block-5

COSES DE LA VIDA

*-·- DESTACATS/block-3
** COSES DE LA VIDA/block-4

CULTURA - OPINIÓ

* DE LA VIDA/block-8

COSES DE LA VIDA

* DE LA VIDA/block-9

AFORISMES - AFORISMOS - FRASES I CITES

AFORISMES/block-7

BLOC D'EN FRANCESC PUIGCARBÓ - ESCRITS DESTACATS

L'ANIMAL SALVATGE

" "L'home és en el fons un animal salvatge i terrible. El coneixem només tal com ha estat domesticat i educat pel que...

-*- ANTERIORS/block-1
*** DESTACATS/block-7

ÚLTIMS ESCRITS PUBLICATS

COACCIÓ FEDERAL I ESTAT DE SETGE


Dóna tota la impressió que no s'està reaccionant davant d'un incompliment "de les obligacions que la Constitució o altres lleis imposin", com diu l'article 155, sinó davant una cosa molt més greu. Javier Pérez Royo.

Cada dia que passa resulta més difícil imaginar com es pot sortir del laberint de l'article 155 de la Constitució Espanyola. Quan es va introduir no se sabia molt bé què és el que podria suposar la seva aplicació. Es va introduir pensant que mai s'hauria de fer ús del mateix, com havia ocorregut amb l'article de la Llei Fonamental de Bonn, del que és pràcticament una còpia. I en aquestes estàvem quan en el mes d'octubre de l'any passat es va decidir a corre-cuita que la seva aplicació era indefugible. El Govern va fer un salt en el buit sense saber molt bé on es ficava i a on podia conduir la decisió que prenia. Com no podia ser d'altra manera, el desconcert és la conseqüència inevitable.
Donada la naturalesa de l'emergència a la qual el Govern sembla que considerava que havia de respondre, és possible que no fos la "coacció federal" l'instrument al que hauria d'haver recorregut, sinó al "estat de setge", previst a l'article 116 de la Constitució. En la Llei Orgànica 4/1981, es defineix l'emergència a la qual es pot respondre amb la declaració de l'estat lloc en els següents termes:"Quan es produeixi o amenaci produir-se una insurrecció o acte de força contra la sobirania o independència d'Espanya, la seva integritat territorial o l'ordenament constitucional... el Govern, de conformitat amb el que disposa l'apartat 4 de l'article 116 de la Constitució, pot proposar al Congrés dels Diputats la declaració de l'estat de setge "(art. 32.1).

Dóna tota la impressió, per les acusacions que s'estan formulant contra els membres de qui va ser Govern de la Generalitat presidit per Carles Puigdemont i contra els membres de la que va ser Mesa del Parlament presidida per Carme Forcadell, així com contra els antics presidents de la ANC i Òmnium, que no s'està reaccionant davant d'un incompliment "de les obligacions que la Constitució o altres lleis imposin", com diu l'article 155, sinó davant una cosa molt més greu, que s'aproxima a la descripció de l'article 32.1 de la Llei Orgànica 4/1981 com a pressupost de fet per a la declaració de l'estat de setge.

Sembla obvi, en tot cas, que així és com ho ha entès la Fiscalia General de l'Estat, el jutge instructor i els magistrats del Tribunal Suprem que estan confirmant les mesures cautelars per ell adoptades. No és l'exercici desviat de determinades competències incomplint la Constitució o la llei per part de les autoritats de la Comunitat Autònoma de Catalunya el que s'està perseguint, sinó una conducta delictiva qualificada com rebel·lió.
En la reacció davant els esdeveniments de setembre i octubre a Catalunya s'ha produït la coincidència d'una tímida reacció gairebé més administrativa que política per part del Govern de la nació amb una reacció brutal per part de la Fiscalia General i el Tribunal Suprem. Sembla que el Govern fa ús de la "coacció federal" i la Fiscalia i el Tribunal Suprem l'estat de setge. I semblés que consideren que aquesta combinació no tindria per què plantejar problema de cap tipus a Catalunya.

Sembla com si el Govern volgués aixecar l'aplicació de l'article 155 i retornar a les autoritats catalanes l'exercici del dret a l'autonomia, mentre la Fiscalia General i el Tribunal Suprem continuen la persecució penal que pot conduir al fet que un nombre considerable de dirigents nacionalistes siguin condemnats a la privació de llibertat durant un nombre considerable d'anys. Per a les autoritats polítiques i judicials a Madrid l'exercici del dret a l'autonomia pel Parlament i el Govern de Catalunya no tindria per què veure afectat pels processos en curs contra els antics membres del Govern i de la Mesa del Parlament.
Òbviament, des de les autoritats nacionalistes catalanes la perspectiva és diferent. La combinació de "coacció federal" politicoadministrativa i "estat de setge" judicial, que des del Govern de la nació es considera que és una resposta moderada i proporcional, resulta completament inacceptable a Catalunya. Per això es resisteixen a exercir el dret a l'autonomia com el Govern de la nació vol que l'exerceixin. Ho hem vist al llarg de tot l'accidentat procés d'investidura del president de la Generalitat. I el continuem veient en el procés de formació del Govern.

La "coacció federal" i l'estat de setge no combinen. Quan s'intenta fer-ho, s'acaba com s'està acabant: en un desordre generalitzat del qual no se sap com es pot sortir. 

L'AMENAÇA DE LA VERITAT


M'interessa la veritat. Estimo la ciència. Però la veritat és una amenaça, i la ciència un perill públic. Tan perillós com benèfic ha estat. Ens ha proporcionat l'equilibri més estable de la història. L'equilibri de la Xina va ser ridículament insegur en comparació amb el nostre; ni tan sols el dels antics matriarcats va ser tan ferm com el nostre. Gràcies, repeteixo, a la ciència. Però no podem permetre que la ciència destrueixi la seva pròpia obra. Per això limitem tan escrupolosament l'abast de les seves investigacions; per això vaig estar a punt de ser enviat a una illa. Només li permetem tractar dels problemes més immediats del moment. Totes les altres investigacions són condemnades a morir en potència. 
És curiós -va prosseguir després de breu pausa- llegir el que la gent que vivia en els temps de Nostre Ford escrivia sobre el progrés científic. Pel que sembla, creien que es podia permetre que seguís desenvolupant indefinidament, sense tenir en compte res més. El coneixement era el bé suprem, la veritat el màxim valor; tota la resta era secundari i subordinat. És cert que les idees ja començaven a canviar llavors. El nostre Ford mateix va fer molt per traslladar l'èmfasi de la veritat i la bellesa a la comoditat i la felicitat. La producció en massa exigia aquest canvi fonamental d'idees. La felicitat universal manté en marxa constant les rodes, els engranatges; la veritat i la bellesa, no. I, per descomptat, sempre que les masses aconseguien el poder polític, el que importava era més la felicitat que la veritat i la bellesa. Malgrat tot, encara es permetia la investigació científica sense restriccions. La gent seguia parlant de la veritat i la bellesa com si fossin els béns suprems. Fins que va arribar la Guerra dels Nou Anys. Això els va fer canviar de cop. De què serveixen la veritat, la bellesa o el coneixement quan les bombes d'àntrax plouen del cel? 
Després de la Guerra dels Nou Anys es va començar a posar límit a la ciència. En aquell temps, la gent ja estava disposada fins a que posessin vedat i regulessin els seus apetits. Qualsevol cosa per tal de tenir pau. I des de llavors no ha parat el control. La veritat ha sortit perjudicada, per descomptat. Però no la felicitat. Les coses s'han de pagar. La felicitat tenia el seu preu. I vostè haurà de pagar-lo, Mr. Watson; haurà de pagar perquè l'interessava massa la bellesa. A mi m'interessava massa la veritat; i vaig haver de pagar també.... 

Aldous Huxley - Un Món feliç: fragment

VEHEMÈNCIA VERBORRÈICA


Estan passant algunes coses a la política espanyola, embolicades en molt soroll, i no precisament shakesperià, malgrat els protagonistes siguin idiotes plens d'ira i furia, però de perfil baix i vol gallinaci. Coses importants que estan passant, com la formació de govern a Catalunya, l'aixecament de l'article 155 de la Constitució, l'aprovació dels pressupostos generals de l'Estat del 2018 i consegüent marge de dos anys per al govern de Mariano Rajoy. Aquesta és la més que probable seqüència de la setmana que ve, si no hi ha sorpreses d'última hora. Aquesta cadena d'esdeveniments ofereix un marge de dos anys al Partit Popular per intentar recuperar la iniciativa política i el lideratge electoral, si és que encara disposa de temps per a això.
Ciutadans ha decidit posar pressió a aquesta conjuntura, exigint a Rajoy més mà dura a Catalunya. El partit d'Albert Rivera reclama al Govern que prorrogui de manera immediata l'article 155 a Catalunya, acusant al president del Govern de ser massa tou. Ciutadans subministra ara al PP la mateixa medicina que aquest va donar al PSOE quan es negociava la fi d'ETA. El Govern es manté per ara bastant inalterable -ha d'aprovar el pressupost amb el suport del Partit Nacionalista Basc-, però la pressió del partit taronja ha aconseguit arrossegar al PSOE, que, mal col·locat en les enquestes, ha decidit endurir el seu llenguatge respecte al sobiranisme català, en una mostra més del comportament erràtic del baliga balaga de Pedro Sánchez.

Aquest diumenge al matí, Ciutadans ha inaugurat la seva nova plataforma de participació per a la gent: España Ciudadana. La formació taronja ha celebrat un acte a Madrid al qual han assistit gairebé 2.000 persones, amb altres tantes que han hagut de quedar-se a fora per límits d'aforament.
Albert Rivera -líder inequívoc del partit- entre càntics de oda al patriotisme i una marea onejant de banderes d'Espanya, ha fet un emotiu discurs que, als que han assistit a l'esdeveniment, els ha arrencat l'emoció de l'ànima. "Jo no veig vermells i blaus; jo veig espanyols", introduïa Rivera el seu gairebé poema dedicat a la unitat nacional. I prosseguien, així, els versos entonats pel líder:

"Jo no veig, com es diu, gent urbanita i gent rural; jo veig espanyols".
"Jo no veig joves o grans; jo veig espanyols".
"Jo no veig treballadors o empresaris; jo veig espanyols".
"Jo no veig creients i agnòstics; jo veig espanyols".

Un discurs molt similar al que va fer al seu dia Barack Obama. Rivera culminava així la seva crida a la mobilització del poble, proposant "una visió d'una Espanya futura, que, encara que sigui futura, està en arribar. Ja és aquí 'España Ciudadana' uneix-te a ella". I allà, la sala sencera arrancava en aplaudiments. Més que Forza España, la nova deriva de Rivera s'acosta a Forza Itàlia. Menys mal que la gent ja li comença a veure el llautó al noi del partit taronja que va excessivament desvocat i abraonat i pot acabar sent víctima de la seva excessiva populista vehemència verborrèica. Algú l'hauria d'aturar, no ja pel nostre bé, sinó pel bé de tots, començant pel Pp.



GOVERNAR O NO GOVERNAR...


A The last hurra, la novel·la  d'Edwin O'Connor sobre la política de partits als EUA, el batlle Frank Skeffington intenta instruir al seu jove nebot en les realitats de la maquinaria política. La política - li diu - és l'esport de masses més gran d'Amèrica. Uns anys abans, RonalD Reagan la va definir encara millor: la política és com el món de l'espectacle, I en aquest espectacle, sempre hi ha els espectadors, els votants, els que mai guanyen i sempre perden.
Resultat del nostre vot, ja tenim a Catalunya Govern. És un Govern que evidencia la provisionalitat i ex­cepcionalitat que el president vol donar al moment actual i en el qual només hi ha tres dones. Un Govern amb una composició que suposa un desafiament clar a l`'Estat i que es contradiu amb la petició de diàleg que va fer Torra al president del Govern espanyol, Mariano Rajoy. Així ho va entendre ahir l’ Executiu espanyol en qualificar de “provocació” la composició del Govern i anunciar que estudiarà si autoritza la publicació del decret DOGC. És una mostra més de la política d’ enfron­tament que dicta Carles Puigdemont des de Berlín i de la qual Torra és la corretja de transmissió, com ell mateix assumeix. Tot això mentre augmenten les veus de la dreta més recalcitrant demanant un enduriment de l’article 155.

Amb tot és d’esperar que la setmana vinent, després de la presa de possessió si no sorgeixen nous impediments legals, comenci el seu camí el nou Govern després de gairebé onze mesos de la intervenció de l’autogovern per part de l'Executiu central. Catalunya necessita urgentment sortir d’aquest llarg túnel que ha tingut conseqüències traumàtiques en molts àmbits i començar a recuperar un autogovern que li retorni l’autoestima, que doni respostes als problemes de tota la ciutadania catalana i sigui capaç de dialogar amb el Govern de l'Estat. En definitiva, que treballi per millorar la societat catalana, tota la societat catalana. Però molt em temo, que Quim Torra no és la persona adequada per assolir aquesta fita. Com diu avui Jordi Évole a el periódico, l'únic que pot salvar Torra és que la reacció contra ell sigui tan furibunda que això el reforci. La miopia del Govern i del Suprem és tan gran que potser ningú s'adona que Torra es pot convertir en el millor fitxatge dels no independentistes. O potser no és miopia. 
A l'altra banda tampoc és que hi hagi execessiu interès que passi res. Sembla doncs que tenim 155 per estona, sobretot si el PNB li acaba aprovant els pressupostos a M.Rajoy.
Poca esperança podem tenir de que es desencalli la situació de bloqueig del 155 a curt i mig termini, l'ombra de Puigdemont a banda d'allargada comença a ser molesta i onerosa.