La primera vegada que vaig adonar-me que tenia premonicions, va ser un dilluns de l'any de 1984. En llevar-me vaig saber que havia mort la dona d'un company de feina de 32 anys. No estava malalta i ni tan sols l'havia vist mai, simplement ho vaig saber. En arribar a les vuit al despatx, el company no hi era, i el cap em va dir que no vindria a treballar, car el diumenge havia mort la seva dona (era diabética i tampoc ho sabia).
Vaig saber el dia i gairebé l'hora en que moriría la meva mare i he tingut des d'aquells temps altres premonicions i no sempre en somnis, - algunes d'elles fallides -, suposo que per no saber interpretar-les correctament, o potser tractar-se de malifetes del subconscient, atès no sé interpretar quan es tracta d'una cosa o l'altre.
Com tot el que no puc controlar, em molesta i desconcerta, atès no li puc donar cap utilitat, simplement ho sé, com si rebés un fax mental que no sé qui m'envia, ni perquè. Cert és que no m'he preocupat mai d'informar-me de perquè em passava, diguessim que em fa un cert yuyu, una sensació de mala estrugança i intento ignorar-ho, com si no anès amb mi.
Avui, en llevar-me a les set, he sabut que habia mort Steve Jobs, així de senzill i estrany, simplement ho he sabut, només he hagut de complimentar el tràmit reglamentari d'engegar l'ordinador i certificar que la premonició era certa.
Sabem tan poc del nostre cervell . . .
.png "English"){kind=small}
6 Comentaris
Ep, fa una mica de respecte, això. Les meves premonicions són més senzilletes, de vegades em ve una peli antiga al cap que fa anys que no veig ni reposen i al cap de poc la fan per la tele.
ResponEliminaEls metges sincers ja admeten que del coll cap avall en saben una mica però que del tros de dalt, res. Tot i que l'altre dia escoltava un metge del cor que deia que potser també tingui memòria aquest òrgan car alguns transplantats mostren trets de caràcter del donat.
Caram Francesc! Jo també fa anys, de ben joveneta que tinc premonicions concretes i experimentades. Sembla que pensi en alguna cosa i al cap de poc temps se'm fan realitat. Parlant-ho, crec que hi ha molta gent amb més sensibilitat que d'altres que tenen aquest do. Com diu la Júlia, això fa respecte- També crec que hi ha molt poc troç de cervell explorat.
ResponEliminaAbsolutamente todo se puede hacer realidad. Todo. Lo he visto con mís ojos en el interior de Argentina. Diez años dan como para empezar a creer en aquello que se dicen curanderos. Ojo con lo invisible. Todo se puede. Todo. Noticias, advenimientos, conjuros, maleficios, encantamientos y muerte...Todo. No es broma ni se puede explicar aquí y ahora. Se ha de vivir. Salut
ResponEliminaaixó del cor no ho sabia, però des que transformen geneticament cel·lules per que combateixin cel·lules ja no em sorprén res.
ResponEliminaPassa sovint Marta, que penses en algu que feiqa emps n veis i te'l trobes. El Cas de Cayce potser és el més impressionant, de saber el que havia de passar, fins i tot arribant a predir dia i hora de la seva mort.
ResponEliminaMiquel, jo no crec en res, però a vegades tinc dubtes en casos concrets que he viscut.
ResponElimina