Es pregunta Jesús M. Tibau al seu blocsi no m'agrada disfressar-me, com és que m'he fet escriptor?

"Ell em deia: "Mireu, no tinc rostre. El que exhibeixo és la cara de l'instant. Si l'escriptor és un estranger, és precisament perquè, per a manifestar-se, pren del llenguatge el seu rostre". Edmón Jabès. "

Potser Jabès té la resposta a la pregunta que ens fem sovint els lletraferits: l'escriptor no té rostre, és l'esponja que s'impregna de quan és capaç de percebre en el seu entorn. O potser sia com la càmera fotogràfica que segresta instants de vida quan dispara. Potser l'escriptor no és més que un recol·lector d'anècdotes escampades que sovint fa servir com a seves. Potser té qui li expliqui les històries com Juan Rulfo, o potser se les inventa com Cortazar. 
Potser escriure no sia més que una malaltia que no té remei ni cura i aleshores el rostre de l'escriptor no és més que un rostre buit reflectit en l'horitzó, negre sobre blanc.
*