SUMMUMM IUS SUMMA INJÚRIA

Com sosté la trista i irònica llei de Murphy: tot és sempre susceptible d'empitjorar. Cada dia és pitjor que l'anterior. Alguns portem anys clamant al desert que el que està succeint a Catalunya és un assumpte d'Espanya. Un assumpte polític de gran envergadura que, en lloc de ser abordat amb intel·ligència, ha estat subcontractat pel Govern de Mariano Rajoy al poder judicial. Per aquest camí, acabarà abrasant a tot el sistema polític nascut el 1978.

Portem anys dient que el que s'està produint no és, com han donat a cridar els mitjans de Madrid, el "desafiament català", sinó la pèrdua de la confiança en el sistema general per part d'una porció significativa de l'electorat català. I és que, prèviament als fets d'avui, el 2010, amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut es va produir una ruptura unilateral del pacte constitucional i territorial de 1978. D'allò, el Govern espanyol no va voler donar-se per assabentat. Ni tan sols ara reconeix l'existència d'un problema polític. El PP de Rajoy i Sáenz de Santamaría ho han fiat tot al poder intimidatori de la llei.

En aquest moment, l'incendi polític sembla irreparable. La jutge Lamela ha fet miques la possibilitat -petita però factible- de reconduir la crisi catalana mitjançant la llera democràtic d'una campanya electoral tranquil·la i reflexiva. En un context reflexiu, era possible l'aparició d'un coixí de seguretat centrista amb capacitat per recompondre el mapa polític català: un coixí de seguretat que, d'una banda, podia impedir la repetició de la majoria absoluta independentista i, d'altra banda, podia afavorir la reconstrucció de una majoria catalana disposada al pacte. Ara, en un clima d'agitació sentimental dominat per l'actuació humiliant i venjativa de l'Estat, l'aparició d'un coixí de seguretat centrista és improbable.

La temeritat de la jutge Lamela no és tan sols producte de la indiferència de la justícia per les conseqüències polítiques de les seves actuacions. És el resultat del clima mediàtic de la capital, favorable a interpretar la nostra legislació, no com un instrument de civilitat, sinó com un vestit de ferro. Un vestit de ferro immobilitzador que la majoria imposa a les minories. La jutge Lamela ha assumit un cas de presumpta sedició i rebel·lió per al qual el plenari de l'Audiència Nacional va dir en el seu moment que no era competent. Ha acceptat íntegrament les tesis d'un fiscal general que, en aquest moment de màxima gravetat i havent estat reprovat pel Congrés, està constantment sota els focus, perorant amb inaudita audàcia retòrica.

Segons opinió de no pocs experts, és molt discutible que la conducta dels membres del Govern encaix en els delictes de rebel·lió i sedició. El catedràtic de la UB Jordi Nieva Fenoll, per exemple, sosté que el caràcter violent és imprescindible per a tots dos delictes, caràcter que el procés català no ha tingut. Altres mostres de l'extrema severitat de Lamela: l'escassíssim temps que va donar a la defensa (temps que sí que ha concedit el Tribunal Suprem als defensors de la Mesa del Parlament); i, per descomptat, l'aplicació poc fundada l'acte de presó (dedica tot just tres dels seus dinou pàgines a estudiar si concorren o no els requisits per a la presó provisional).

Un jutge no ha d'afavorir la política, certament. Però tampoc perjudicar-la. L'espasa de la dama de la justícia no ha de causar més mal de l'estrictament necessari, doncs, d'una altra manera, reforça el mal que pretén corregir. Si el Tribunal Suprem aquesta setmana no hi posa remei, la campanya electoral que havia de treure ferro al conflicte sorgit a Catalunya no serà tranquil·la ni reflexiva: serà tremendament emotiva i dramàtica. Un cop més, els sentiments tindran un protagonisme principal en un problema que porta anys exigint seny i raó, prudència i mà esquerra.

Altres vegades m'he referit en aquestes pàgines al lema d'Isabella d'Aquest, marquesa de Màntua, protectora de les arts, amiga de Mantegna i Raffaello, lectora d'Ariosto i Castiglione, dues vegades retratada per Leonardo da Vinci. "Nec spe nec metu". Es pot interpretar spe com a interès; i és així com ho entenia Isabella: "Sense interès, sense por". La seva divisa era estoica: afrontar la vida sense ambició personal; però amb valentia, sense por. Ara bé, si la interpretem en sentit literal, la divisa és d'un pessimisme fosc, nihilista: "Sense esperança, sense por". És el sentit que els intel·lectuals del procés donen al combat independentista. Ja que tot està perdut, ja que ja no queda esperança, llancem-nos a la lluita sense por. Si la identitat catalana està condemnada, que tingui almenys un final digne.

És responsabilitat de l'Estat de 1978, que reconeix la seva pluralitat, no segar l'esperança de futur de la identitat catalana. Quan la justícia, abusant del seu poder, s'imposa de manera implacable i exagerada, reforça l'irredemptisme. Un antic aforisme jurídic resumeix perfectament la qüestió: "Summum ius summa injúria": dret extrem, injustícia extrema. - Antoni Puigverd - lavanguardia.com