L'univers (que altres anomenen la Biblioteca) es compon d'un nombre indefinit, i potser infinit, de galeries hexagonals, i amplis pous de ventilació en el medi, tancats per baranes baixíssimes. Des de qualsevol hexàgon es veuen els pisos inferiors i superiors: interminablement. La distribució de les galeries és invariable. Vint prestatges, a cinc llargs prestatges per banda, cobreixen tots els costats menys dos, la seva alçada, que és la dels pisos, excedeix tot just la d'un bibliotecari normal. Una de les cares lliures dóna a un estret vestíbul, que desemboca en una altra galeria, idèntica a la primera ia totes. A esquerra ia dreta del vestíbul hi ha dos gabinets minúsculs. Un permet dormir de peu, un altre, satisfer les necessitats finals. Per aquí passa l'escala espiral, que s'abisma i s'eleva cap al remot. Al vestíbul hi ha un mirall, que fidelment duplica les aparences. Els homes solen inferir d'aquest mirall que la Biblioteca no és infinita (si ho fos realment a què aquesta duplicació il·lusòria?); Jo prefereixo somiar que les superfícies brunyides figuren i prometen l'infinit ... La llum procedeix d'unes fruites esfèriques que porten el nom de llums. N'hi ha dos a cada hexàgon: transversals. La llum que emeten és insuficient, incessant.
Com tots els homes de la Biblioteca, he viatjat quan era jove, he peregrinat a la recerca d'un llibre, potser del catàleg de catàlegs, ara que els meus ulls gairebé no poden desxifrar el que escric, em preparo a morir a unes poques llegües de l'hexàgon en què vaig néixer. Mort, no faltaran mans piadoses que em tirin per la barana; la meva sepultura serà l'aire insondable, el meu cos s'enfonsarà llargament i es tornarà corrupte i dissoldrà en el vent engendrat per la caiguda, que és infinita. Jo afirmo que la Biblioteca és interminable. Els idealistes argüeixen que les sales hexagonals són una forma necessària de l'espai absolut o, si més no, de la nostra intuïció de l'espai. Raonen que és inconcebible una sala triangular o pentagonal. (Els místics pretenen que l'èxtasi els revela una càmera circular amb un gran llibre circular de llom continu, que dóna tota la volta de les parets, però el seu testimoni és sospitós; les seves paraules, fosques. Aquest llibre cíclic és Déu.) Deixeu-me, per ara, repetir el dictamen clàssic: La Biblioteca és una esfera el centre total és qualsevol hexàgon, la circumferència és inaccessible.
A cadascun dels murs de cada hexàgon corresponen cinc prestatges, cada lleixa tanca 32 llibres de format uniforme, cada llibre és de quatre-centes deu pàgines, cada pàgina, de quaranta línies, cada línia, d'una vuitantena lletres de color negre. També hi ha lletres al dors de cada llibre, aquestes lletres no indiquen o prefiguren el que diran les pàgines. Sé que aquesta inconnexió, alguna vegada, va semblar misteriosa. Abans de resumir la solució (el descobriment, malgrat les seves tràgiques projeccions, és potser el fet cabdal de la història) vull rememorar alguns axiomes.
El primer: La Biblioteca existeix ab altern. D'aquesta veritat el corol·lari immediat és l'eternitat futura del món, cap ment raonable pot dubtar. L'home, l'imperfecte bibliotecari, pot ser obra de l'atzar o dels demiürgs malèvols, l'univers, amb la seva elegant dotació de prestatges, de toms enigmàtics, d'infatigables escales per al viatger i de latrines per al bibliotecari assegut, només pot ser obra d'un déu. Per percebre la distància que hi ha entre el diví i l'humà, n'hi ha prou de comparar aquests rudes símbols trèmuls que la meva fal·lible mà gargoteja a la tapa d'un llibre, amb les lletres orgàniques de l'interior: puntuals, delicades, negríssimes, inimitablement simètriques.
El segon: El nombre de símbols ortogràfics és 25. Aquesta comprovació va permetre, fa tres-cents anys, formular una teoria general de la Biblioteca i resoldre satisfactòriament el problema que cap conjectura havia desxifrat: la naturalesa informe i caòtica de gairebé tots els llibres. Un, que el meu pare va veure en un hexàgon del circuit quinze noranta quatre, constava de les lletres MCV perversament repetides des del línia primera fins a l'última. Un altre (molt consultat en aquesta zona) és un mer laberint de lletres, però la pàgina penúltima diu «Oh temps les teves piràmides». Ja se sap: per una línia raonable o una recta notícia hi llegües d'insensates cacofonies, de enfarfecs verbals i d'incoherències. (Jo sé d'una regió salvatge on els bibliotecaris repudien la supersticiosa i vana costum de buscar sentit en els llibres i l'equiparen a la de buscar-lo en els somnis o en les línies caòtiques de la mà ... Admeten que els inventors de l'escriptura varen imitar els vint-i-cinc símbols naturals, però sostenen que aquesta aplicació és casual i que els llibres no signifiquen res en si. Aquest dictamen, ja veurem no és del tot fal·laç.)
Durant molt temps es va creure que aquests llibres impenetrables corresponien a llengües pretèrites o remotes. És veritat que els homes més antics, els primers bibliotecaris, usaven un llenguatge prou diferent del que parlem ara, és veritat que unes milles a la dreta la llengua és dialectal i que noranta pisos més amunt, és incomprensible. Tot això, ho repeteixo, és veritat, però 410 pàgines de inalterables MCV no poden correspondre a cap idioma, per dialectal o rudimentari que sigui. Alguns van insinuar que cada lletra podia influir en la subsegüent i que el valor de MCV en la tercera línia de la pàgina 71 no era el que pot tenir la mateixa sèrie en una altra posició d'una altra pàgina, però aquesta vaga tesi no va prosperar. Altres van pensar en criptografías; universalment aquesta conjectura ha estat acceptada, encara que no en el sentit que la van formular els seus inventors.
Fa cinc-cents anys, el cap d'un hexàgon superior va trobar un llibre tan confús com els altres, però que tenia gairebé dues fulles de línies homogènies. Va mostrar la seva troballa a un desxifrador ambulant, que li va dir que estaven redactades en portuguès, altres li van dir que en jiddisch. Abans d'un segle va poder establir l'idioma: un dialecte samoyedo-lituà del guaraní, amb inflexions d'àrab clàssic. També es va desxifrar el contingut: nocions d'anàlisi combinatori, il·lustrades per exemples de variacions amb repetició il·limitada. Aquests exemples van permetre que un bibliotecari de geni descobrís la llei fonamental de la Biblioteca. Aquest pensador va observar que tots els llibres, per diversos que siguin, consten d'elements iguals: l'espai, el punt, la coma, i les vint-i-cinc lletres de l'alfabet. També va al·legar un fet que tots els viatgers han confirmat: No hi ha a la vasta Biblioteca, dos llibres idèntics. D'aquestes premisses incontrovertibles va deduir que la Biblioteca és total i que els seus prestatges registren totes les possibles combinacions dels vint símbols ortogràfics (nombre, encara vastíssim, no infinit) o sigui tot el que és possible expressar: en tots els idiomes. Tot: la història minuciosa de l'avenir, les autobiografies dels arcàngels, el catàleg fidel de la Biblioteca, milers i milers de catàlegs falsos, la demostració de la fal·làcia d'aquests catàlegs, la demostració de la fal·làcia del catàleg veritable, l'evangeli gnòstic de Basilides, el comentari d'aquest evangeli, el comentari del comentari d'aquest evangeli, la relació verídica de la teva mort, la versió de cada llibre a totes les llengües, les interpolacions de cada llibre en tots els llibres, el tractat que Beda va poder escriure ( i no va escriure) sobre la mitologia dels saxons, els llibres perduts de Tàcit.
Quan es va proclamar que la Biblioteca abastava tots els llibres, la primera impressió va ser d'extravagant felicitat. Tots els homes es van sentir senyors d'un tresor intacte i secret. No hi havia problema personal o mundial la eloqüent solució no existís: en algun hexàgon. L'univers estava justificat, l'univers bruscament va usurpar les dimensions il·limitades de l'esperança. En aquell temps es va parlar molt de les vindicacions: llibres d'apologia i de profecia, que per sempre vindicaban els actes de cada home l'univers i guardaven arcans prodigiosos per el seu futur. Milers de cobdiciosos abandonaren el dolç hexàgon natal i es van llançar escales amunt, urgits per l'obertura del propòsit de trobar la seva Vindicació. Aquests pelegrins disputaven en els corredors estrets, proferien fosques malediccions, s'escanyaven a les escales divines, llançaven els llibres enganyosos al fons dels túnels, morien estimbats pels homes de regions remotes. Altres van embogir ... Les vindicacions existeixen (jo n'he vist dues que fan referència a persones del futur, a persones potser no imaginàries) però els cercadors no recordaven que la possibilitat que un home trobi la seva, o alguna pèrfida variació de la seva, és computable a zero .
També es va esperar llavors l'aclariment dels misteris bàsics de la humanitat: l'origen de la Biblioteca i del temps. És versemblant que aquests greus misteris puguin explicar-se en paraules: si no n'hi ha prou amb el llenguatge dels filòsofs, la multiforme Biblioteca haurà produït l'idioma inaudit que es requereix i els vocabularis i gramàtiques d'aquest idioma. Ja fa quatre segles que els homes fatiguen els hexàgons ... Hi ha cercadors oficials, inquisidors. Jo els he vist en l'exercici de la seva funció: arriben sempre rendits, parlen d'una escala sense esglaons que gairebé els va matar, parlen de galeries i d'escales amb el bibliotecari, alguna vegada, prenen el llibre més proper i el fullegen, a la recerca de paraules infames. Visiblement, ningú espera descobrir res.
A la desaforada esperança, va succeir, com és natural, una depressió excessiva. La certesa que algun prestatge en algun hexàgon tancava llibres preciosos i que aquests llibres preciosos eren inaccessibles, va semblar gairebé intolerable. Una secta blasfema va suggerir que cessessin les busques i que tots els homes barregessin lletres i símbols, fins a construir, mitjançant un improbable do de l'atzar, aquests llibres canònics. Les autoritats es van veure obligades a promulgar ordres severes. La secta va desaparèixer, però en la meva infantesa he vist homes vells que llargament s'ocultaven en les latrines, amb uns discos de metall en un gobelet prohibit, i dèbilment remedaban el diví desordre.
Altres, inversament, van creure que el primordial era eliminar les obres inútils. Envaïen els hexàgons, exhibien credencials no sempre falses, fullejaven amb enuig un volum i condemnaven prestatges sencers: al seu furor higiènic, ascètic, es deu la insensata perdició de milions de llibres. El seu nom és execrat, però que deploren els «tresors» que el seu frenesí destruir, negligència dos fets notoris. Un: la Biblioteca és tan enorme que tota reducció d'origen humà és infinitesimal. Un altre: cada exemplar és únic, irreemplaçable, però (com la Biblioteca és total) hi ha sempre diversos centenars de milers de facsímils imperfectes: d'obres que no difereixen sinó per una lletra o per una coma. Contra l'opinió general, m'atreveixo a suposar que les conseqüències de les depredacions comeses pels Purificadors, han estat exagerades per l'horror que aquests fanàtics van provocar. Els urgia el deliri de conquistar els llibres del Hexàgon Carmesí: llibres de format menor que els naturals, omnipotents, il·lustrats i màgics.
També sabem d'una altra superstició d'aquell temps: la de l'Home del Llibre. En algun prestatge d'algun hexàgon (raonar els homes) ha d'existir un llibre que sigui la xifra i el compendi perfecte de tots els altres: algun bibliotecari ho ha recorregut i és anàleg a un déu. En el llenguatge d'aquesta zona persisteixen encara vestigis del culte d'aquest funcionari remot. Molts varen peregrinar a la recerca d'ell. Durant un segle fatigaren en va els més diversos rumbs. Com localitzar el venerat hexàgon secret que l'allotjava? Algú va proposar un mètode regressiu: Per localitzar el llibre A, consultar prèviament un llibre B que indiqui el lloc de A, per localitzar el llibre B, consultar prèviament un llibre C, i així fins l'infinit ... En aventures d'aquestes, he prodigat i consumit els meus anys. No em sembla inversemblant que en algun prestatge de l'univers hi hagi un llibre total, prego als déus ignorats que un home - un de sol, encara que sigui, fa milers d'anys! - L'hagi examinat i llegit. Si l'honor i la saviesa i la felicitat no són per a mi, que siguin per a altres. Que el cel existeixi, encara que el meu lloc sigui l'infern. Que jo sigui ultratjat i aniquilat, però que en un instant, en el seu ésser, l'enorme Biblioteca es justifiqui.
Afirmen els impius que el disbarat és normal a la Biblioteca i que el raonable (i encara la humil i pura coherència) és una quasi miraculosa excepció. Parlen (ho sé) de «la Biblioteca febril, els atzarosos volums corren l'incessant atzar de canviar en altres i que tot ho afirmen, ho neguen i ho confonen com una divinitat que delira». Aquestes paraules que no només denuncien el desordre sinó que l'exemplifiquen també, notòriament proven el seu gust pèssim i la seva desesperada ignorància. En efecte, la Biblioteca inclou totes les estructures verbals, totes les variacions que permeten els vint-i-cinc símbols ortogràfics, però no un sol disbarat absolut. Inútil observar que el millor volum dels molts hexàgons que gestiono es titula «Tro pentinat», i un altre «La rampa de guix» i un altre «Axaxaxas Mlo». Aquestes proposicions, a primera vista incoherents, sens dubte són capaces d'una justificació criptogràfica o al·legòrica; aquesta justificació és verbal i, ex hypothesi, ja figura a la Biblioteca. No puc combinar uns caràcters dhcmrlchtdj que la divina Biblioteca no hagi previst i que en alguna de les seves llengües secretes no tanquin un terrible sentit. Ningú pot articular una síl·laba que no estigui plena de tendreses i de temors, que no sigui en algun d'aquests llenguatges el nom poderós d'un déu. Parlar és incórrer en tautologies. Aquesta epístola inútil ja existeix en un dels trenta volums dels cinc prestatges d'un dels incomptables hexàgons, i també la seva refutació. (Un nombre n de llenguatges possibles està en el vocabulari, en alguns, el símbol biblioteca admet la correcta definició ubicaba i perdurable en el sistema de galeries hexagonals, però biblioteca és pa o piràmide o qualsevol altra cosa, i les set paraules que la defineixen tenen un altre valor. Tu, que em llegeixes, estàs segur d'entendre el meu llenguatge?).
L'escriptura metòdica em distreu d'aquesta condició dels homes. La certesa de que tot està escrit ens anul·la o ens afantasma. Jo conec districtes en què els joves es prosternen davant els llibres i besen amb barbàrie les pàgines, però no saben desxifrar una sola lletra. Les epidèmies, les discòrdies herètiques, les peregrinacions que inevitablement degeneren en bandolerisme, han delmat la població. Crec haver esmentat els suïcidis, cada any més freqüents. Potser m'enganyin la vellesa i la por, però sospito que l'espècie humana - l'única - està per extingir i que la Biblioteca perdurarà: il·luminada, solitària, infinita, perfectament immòbil, armada de volums preciosos, inútil, incorruptible, secreta.
Acabo d'escriure infinita. No he interpolat aquest adjectiu per una costum retòrica, dic que no és il·lògic pensar que el món és infinit. Els qui el jutgen limitat, postulen que en llocs remots els corredors i escales i hexàgons poden inconcebiblement acabar, la qual cosa és absurda. Els que la imaginen sense límits, obliden que els té el nombre possible de llibres. Jo m'atreveixo a insinuar aquesta solució de l'antic problema: La biblioteca és il·limitada i periòdica. Si un etern viatger la travessés en qualsevol direcció, comprovaria al cap dels segles que els mateixos volums es repeteixen en el mateix desordre (que, repetit, seria un ordre: l'Ordre). La meva soledat s'alegra amb aquesta elegant esperança.
JORGE LUIS BORGES
.png "English"){kind=small}
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
